Quinx

Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon, V), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1985)

Durrell tanca el cercle amb Quinx. Una nova recreació de les històries viscudes pels personatges del quintet a la Provença, enmig de les guerres que assolen Europa i el beatus ille de l’espai on es mouen amb la reaparició de personatges anteriors com Sabine que havia marxat amb els gitanos que es mouen per la Camarga francesa. Potser aquesta part és la més irònica i on Durrell es mostra més relaxat amb els seus personatges. Així és fàcil localitzar una defensa de la banalitat de la vida i dels seus plaers, amb afirmacions com aquesta: “cuando el orgasmo se comparte de esta manera se te admite en el reino que hay entre la muerte y el renacimiento, el taller donde se forjan por igual el pasado y el futuro. La clave está en captar esta simultaneidad.” (pàg. 18). Una explicació del clímax que es veu ampliada: “el orgasmo es una sombra chinesca de este estadio de crisálida” (pàg. 19). Això és, l’orgasme vist de manera paral·lela a la mort: “cada orgasmo es un ensayo general de algo más profundo, como por ejemplo la muerte, que se hace más y más explícita hasta que por fin sucede y revive todo el universo en nosotros con un mazazo.” (pàg. 20-21).

El trencament d’estructures narratives, amb la incorporació d’escenes dramàtiques, és una prova de l’increment de l’experimentació en el darrer llibre de Durrell. L’homogeneïtat dels cinc volums anteriors és trencat amb el joc entre personatges i la consecució dels fragments teatralitzats de les pàgines 28-35, entre altres. La referència al nouveau roman francés, en tant que representa un model innovador de trencament amb la novel·la tradicional, no és gratuïta:

• “les abats surgelés des écrivains qui refusent toute jouissance.” (pàg. 37)
• “el esquema de la antigua y querida novela lineal ha sido dejado a un lado en favor de un suave enfoque palimpséstico que permite a los actores convertirse uno en otro, fundirse en el espacio lineal del otro, si lo desean.” (pàg. 134)

L’interés per l’erotisme i el sexe de Durrell en aquest llibre l’acosta al seu estimat Henry Miller, amb unes exposicions dels personatges força suggerents:

• “el esperma no envejece como le pasa al hombre. Hasta un anciano puede hacer un niño.” (pàg. 38).
• “para aumentar el placer hay que intensificar el dolor” (pàg. 86)
• “la semilla de toda meditación está en el propio orgasmo” (pàg. 131)
• “con cada orgasmo te sumerges un poco en el futuro, gustas un pedacito de inmortalidad a pesar de ti mismo” (pàg. 226)

Paral·lelament, cal destacar les reflexions metaliteràries sobre la condició de l’escriptor i de l’artista: “el único imperativo del artista (todo hombre) es bricoler dans l’inmédiat, c’est tout! Reducir la sobrecarga del trabajo del corazón, el corazón turista.” (pàg. 51). Uns jocs entre personatges que desvetlen algun dels misteris de volums anteriors del quintet, com la referència a la condició d’alguns d’ells com a personatges literaris anteriors (pàg. 65). D’altres comentaris metaliteraris exposats, alguns dels quals sotmesos a una visió irònica, per Sutcliffe i Blanford són:

• “no es cierto que todos los grandes temas estén agotados. Cada época genera nuevos temas.” (pàg. 67)
• “cuando leí, no sé donde, que los campesinos chinos taponaban el culo a los cerdos con arcilla para que pesasen más a la hora de venderlos en el mercado, se me encendió la luz acerca de por qué tantos novelistas norteamericanos escriben lo que escriben: han sido taponados por sus implacables editores.” (pàg. 123)
• “la buena literatura debe pulular entre ambigüedades” (pàg. 182)

Hi ha també diverses reflexions sobre les bases filosòfiques de les religions:

• “el objetivo de los cristianos es ser buenos, el de los budistas es ser libre” (pàg. 71)
• “un judío no es más que un brahmán con prepucio” (pàg. 182)

Amb ulls americans

Amb ulls americans, Carme Riera, Barcelona, Proa, 2009

Una mena de viatge iniciàtic d’un periodista nord-americà George Mac Gregor per la Barcelona dels darrers anys és el pretext de Carme Riera per a construir una de les seues novel·les més divertides i suggerents. Amb un pretext que ja havia usat en Epitelis tendríssims (1981) –la construcció d’un alter-ego, el mateix periodista, per allunyar-se ella de l’autoria del llibre–, la visió del foraster de la Barcelona més immediata serveix a l’autora per a bastir una visió crítica, alhora que irònica, dels símbols catalans i dels seus polítics. Tot això, barrejat amb una història de ficció, la del Mac Gregor supervivent que manté dues relacions afectivo-sexuals amb un assessor municipal i de la Generalitat, Albert Puigdevall, que no ha sortit de l’armari –està casat i té tres fills– i un matrimoni gran de l’alta burgesia, els Forestier, que el mantenen com si fos la seua mascota.

El llibre s’inicia amb “A manera de pròleg” on l’escriptora –ja de ple en el relat, encara que situant-se com a narradora testimoni dels fets ocorreguts–, ens presenta el personatge que, segons les seues explicacions, la va posar en contacte amb el periodista protagonista, un alumne seu, Sergi Batllori. La pretesa ingenuïtat del periodista no evita el sarcasme sobre algunes de les actuacions de la societat catalana dels darrers anys. Així, són tractats aspectes com la llengua, la cultura, la religió, amb detalls vitals de la vida al Liceu o al monestir de Montserrat. Potser, el valor d’objectivitat percaçat en la novel·la deixa el personatge principal sense sentiments; així, el lector trobarà un ésser humà fred i es quedarà amb ganes de saber quina és la seua autèntica voluntat o les seues emocions davant de la gent que coneix o la realitat que l’envolta.

Una novel·la àgil, entenedora, divertida. Un divertimento, sens dubte, de Carme Riera, enmig de peces seues de major trascendència, però que no deixa de completar la seua intensa trajectòria.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

Fa mil anys que sóc aquí

Fa mil anys que sóc aquí, Mariolina Venezia, Barcelona, La Campana, 2007 (2006)

La història de cinc generacions de dones ambientada al sud italià ens ofereix un curiós paral·lel amb les històries familiars de la Montserrat Roig a l’Eixample, la Mercè Rodoreda a Sant Gervasi o, a l’altra banda de l’Atlàntic, el Gabriel García Márquez. Es tracta d’un llibre no pretenciós que intenta oferir el retrat directe d’una societat genüina on la cultura i les tradicions guanyen a la llibertat individual de cada protagonista. Tan sols la darrera d’aquestes, Alba, enmig de les transformacions socials i polítiques de la Itàlia (i Europa) de la segona part del segle XX aconsegueix trencar amb el pes de la tradició.

Una novel·la ben escrita, amena, suggerent, amb tocs d’humor dispersos que provoquen la proximitat dels personatges que es queda, al nostre parer, en la mera descripció d’uns retrats prototipitzats de personatges del sud d’Itàlia. Així, les perspectives iniciades en la primera pàgina, per localitzar qui és la veu narrativa, es perden enmig del marasme de persones que centren unes famílies extenses on els noms, sobretot en el cas de les dones, es repeteixen. Cal destacar la desigual referència als fets històrics en els darrers capítols, amb una autora que sembla de sobte preocupada pels esdeveniments de la societat de les darreres dècades amb una localització i ampliació minuciosa de diversos fets que han marcat la recent història italiana i, de retruc, la dels seus personatges: “No és el 1968, és el 1977, no tenim ni passat ni futur, la història ens mata.” (pàg. 290).

Vi de solitud

Vi de solitud, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

La petita joia de Némirovsky és al seu torn el seu torn més autobiogràfic. El relat de com una família russa —formada per un pare jueu i una gran burgesa— que es refugia a París després de la victòria de la Revolució té molts elements que recorden la vida de l’escriptora que prengué de seguida el francés com a llengua literària. Un plantejament de conflicte continuat entre la filla, Hélène i la mare Bella que sembla tenir un origen personal en la vida de l’autora i que ens remet, sens dubte, a un altre text seu, El ball (1930), on la jove Antoinette vivia un enfrontament ferotge amb la seua mare, la senyora Kampf. Un mateix recurs, un mateix contrast, d’origen autobiogràfic, que esdevé clau en la concepció del desarrelament de la protagonista. En aquest cas, la història dels Karol, amb el Boris i la Bella com a patriarques és la història del desencís i del desarrelament de les famílies benestants russes després de la Revolució. Tot això amb una França que els dóna allotjament i on pretenen dur endavant la mateixa vida d’excessos que abans havien portat. La fragilitat i la superficialitat de Bella Karol, amb la concreció de diversos amants acceptats pel marit, com el jove cosí Max, esdevé un bon punt d’oposició amb els principis vitals que es reafirmen en l’adolescent Hélène.

Hélène és com la Valentina de Carles Soldevila o l’Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novel·les de la mateixa època que intenten reflectir la transformació social dels anys vint i trenta, en el període d’enriquiment i de pau política d’entreguerres, on les dones joves mostren un dels punts més importants dels canvis operats. No podem parlar-ne directament d’influències directes, però les semblances entre els tres textos i les concrecions psicològiques de les seues protagonistes són òbvies.  Així, podem trobar diverses intervencions d’Hélène rebutjant la importància de l’amor, en sintonia com les protagonistes de Soldevila i de Rodoreda feien: “D’això en diuen amor?” (pàg. 58), “és lleig i ximple, l’amor…” (pàg. 185). D’igual manera, hi ha el reconeixement propi de la maduració realitzada a causa de les difícils condicions de vida: “Que vell que es pot ser a dotze anys…” (pàg. 80). I una voluntat de reconeixement propi de la condició de gènere: “el que li agradava més de tot era la sensació d’orgull que li donava la consciència del seu poder de dona.” (pàg. 144). L’Hélène, una vegada mor el pare i decideix marxar de casa, amb la companyia del seu gat, emprén el camí per la ciutat de París, per l’Arc de Triomf, com la baixada cap a Barcelona de la novel·la de Rodoreda esmentada. Tot això amb unes tècniques d’aproximació al jo íntim del personatge, com la concreció del monòleg interior, que ofereixen aquesta com una de les novel·les més innovadores i suggerents d’Irène Némirovsky.

El somriure dels sants

El somriure dels sants, Miquel Llor, Barcelona, Ed. 62, 1947 (1987)

Sempre és un bon moment per rellegir lectures fetes durant la carrera. En aquesta ocasió, la segona part de Laura a la ciutat dels Sants (1931) esdevé una eina útil per a recordar els objectius inicials de l’autor: la plasmació d’un retrat psicològic en transformació en el marc d’un espai realista actiu. Tot això ara desapareix. La voluntat de l’autor per superar el conflicte que la novel·la havia creat amb la seua població de naixement, Vic, provoca la concreció d’un relat que té punts d’interés per qui ha llegit el llibre anterior però que perd l’esència bàsica de la seua obra. No hi ha crítica social, no hi ha transformació psicològica; tan sols trobem un deix d’inversemblança en cadascuna de les actuacions dels personatges, molt especialment Laura i els germans Muntanyola, el Tomàs i la Teresa. Així trobem una protagonista que es penedeix de les actuacions anteriors seues i que recupera la vida conjugal amb una facilitat sorprenent de la mà del seu marit i l’oposició constant de la seua cunyada: “cal tenir paciència i saber callar” (pàg. 9), aquest és el lema de la nova Laura. I el repte, marcat pel símbol de la ciutat de Comarquinal: “era el moment d’acostar-se a penetrar el somriure dels Sants, que és ofert a tots els homes, mig bons dolents, fills de Déu tots.” (pàg. 32).

L’element més innovador i interessant és el nou marc històric desplegat en la novel·la: els anys trenta, amb l’esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional (pàg. 50). Un context social i cultural que evidencia l’ambigüitat de les classes terratinents catalanes al si del conflicte, com la crítica directa als excessos anticlericals (pàg. 129). La resta d’eixos argumentals de la primera novel·la es reprenen o tenen la seua contestació, com la mort sobtada de l’oncle Llibori, amb una gran destresa que configura les dues novel·les com un continuat sense cap tipus de trencament.

Pel que fa a la tècnica discursiva, cal destacar l’increment de l’oralitat, molt especialment en alguns petits fragments que són susceptibles de ser localitzats en el discurs reportat intern dels personatges (pàg. 43). D’igual manera, i en això s’enllaça la versió cinematogràfica de la primera novel·la, hi ha un increment de l’erotisme dins de la relació entre Laura i Tomàs. (pàg. 47). Amb tot, una segona part del tot imprescindible, altament inversemblant, que condueix a expressions d’estranyesa dels mateixos personatges com: “Què s’ha fet d’aquella Laura?” (pàg. 154).

Els ulls del gos

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, València, Ed. 3I4, 2010

L’any 2006, Caturla afirmava en una entrevista: “després de L’home de l’estació (2005), amb una mica de descans, he començat a escriure una nova novel·la. Es tracta d’una història contemporània on abordaré temes com l’amor i la solitud. Amb ella pretenc tancar la trilogia que vaig començar amb La casa de les flors (1999) i L´home de l’estació (2005), que conten històries desenvolupades en la nostra ciutat.”. És obvi que l’escriptor ens avisava del llibre que preparava. Quatre anys més tard, doncs, podem assaborir una novel·la que ennobleix la parla catalana d’Alacant, tot a partir de les vivències i experiències d’un protagonista que esdevé professor a un institut de secundària de la ciutat (el Jordi Joan, sens dubte).

Estem davant del tancament (o obertura?) de la trilogia sobre la ciutat d’Alacant que Caturla va iniciar amb les dues novel·les abans referides. En aquesta ocasió, el premi rebut ha estat el de Narrativa “Antoni Bru” de la Ciutat d’Elx (2009). De la mateixa manera, podem trobar una història principal situada a la ciutat on va nàixer l’autor. Una Alacant que esdevé pròxima, quotidiana i familiar. Tot i el tractament local, el mèrit de Caturla és el fet d’aconseguir un deix d’internacionalització en la plasmació dels sentiments dels personatges. Així, cal destacar la concreció de l’angoixa i del patiment davant de la mort, amb un deix de resignació davant de la tragèdia creada. Els personatges tenen, doncs, un perfil psicològic ben treballat que afavoreix la comprensió de les seues actuacions per part dels lectors. Aquest és el cas dels dos protagonistes, el professor Llorenç Planelles (que ens recorda en el seu desenvolupament intern a la protagonista de La casa de les flors, Amèlia) i l’alumne d’origen romanés, Petru Sandulescu. Caturla crea un suggerent paral·lel entre les dues adolescències, en el passat, la del primer, en l’actualitat, la del segon, que serveix per a entendre elements tan centrals de la història com el mateix títol. Una mirada de temor i de solitud, la del gos isolat, que defineix perfectament el sentiment dels dos personatges.

En definitiva, una lectura que s’ofereix com un viatge envers l’eix cronològic dels personatges, tot partint de la cita inicial al Cant Primer de la Divina Comèdia de Dant, una entrada a la selva obscura, a l’infern, que cada humà té davant seu. Una obra preciosista, ben elaborada i atractiva. Un viatge, en definitiva, per la narrativa en català més ferma de la ciutat d’Alacant. Un viatge per la llum dels seus escrits, com la llum d’Alacant.

La pastoral catalana

La pastoral catalana, Julià de Jòdar, Barcelona, Proa, 2010

Sobre la darrera novel·la de Julià de Jòdar, el primer que el lector fa és afirmar la descripció que en fa Julià Guillamon sobre el llibre: “un llibre d’actualitat amb ambició global, un relat psicològic amb perspectiva històrica, una gran novel·la”. Més enllà de les coincidències que un lector pot tenir amb alguns dels comentaris habituals del crític –de vegades força parcials i farcits de prejudicis–, en aquesta ocasió les subscrivim. Intuïm però, que amb el temps, aquesta serà reconeguda com una de les grans obres de l’autor de Badalona. Sota una aparença senzilla, amb una trama bàsica ens ofereix un munt de descripcions i de reflexions de la Catalunya i del món contemporani més pròxim. Des de les lluites franquistes dels setanta a les incoherències de l’estat democràtic posterior, des de la Barcelona olímpica a les conseqüències que ara se’n deriven, des del triomf de la revolució cubana a la resituació del govern dels Castro, tots aquests elements es concreten en històries secundàries, vivències paral·leles, dels personatges de la novel·la. Una fita històrica destacada és el triomf del primer afroamericà, Barack Obama, en les eleccions dels Estats Units d’Amèrica, que clou, de manera paral·lela als darrers esdeveniments de la novel·la, una trama intensa i farcida de detalls.

Julià de Jòdar, fidel al seu estil reflexiu i crític sobre la societat que coneix, estimula al lector amb un seguit de preguntes retòriques, posades en la ment dels personatges, que potencien la captació de la seua esència. Estem davant d’una novel·la psicològica on els personatges centrals, el Pau, l’Erina, l’Àurea i el Jack, ofereixen la nuesa del seu món interior. Una etopeia que és remarcable en el cas de la primera parella, que viatgen fins a Miami —després de l’interés de l’Erina per retrobar l’amiga Àurea i poder-la ajudar en l’atzucac en què s’ha convertit la seua vida de parella amb el Jack—, que esdevenen els elements narratius de l’escriptor per tal de reconstruir els esdeveniments socials i polítics més destacats de la segona meitat del segle XX. El retrat dels dos protagonistes, el Pau i l’Erina, recorda de vegades les millors pàgines de la narrativa catalana psicològica, com el fragment d’introspecció de tots dos ofert en les pàgines 46 i 47, que ens remet, per exemple, al relat de Carles Soldevila, “Una alarma”. El lector, espectador privilegiat del relat, absorbeix les dues consciències narratives i obté la informació completa sobre la realitat.

D’igual manera, cal ressaltar la minuciositat estructural de l’obra. Amb cinquanta-quatre breus capítols que impregnen d’un ritme viu i latent a la història, l’autor incorpora diverses estructures narratives, com el de les cartes o correus electrònics, al costat de descripcions, notícies, notes, entre altres. Un munt de recursos per alleugerir una novel·la que es veu impregnada, en certs ocasions, de manca d’agilitat discursiva.

L’escriptor ensenya i mostra amb la voluntat d’analitzar i oferir, en boca dels personatges, les incoherències o les hipocresies que han marcat una generació —la seua pròpia— nascuda i crescuda amb el desig de lluitar contra la repressió de les llibertats i per a l’obtenció d’una veu pròpia: “la majoria dels qui tenien vint anys el Maig del 1968 s’han fet amics de l’enemic, han pactat amb els cocodrils, i ells mateixos s’han metamorfosejats en rèptils.” (pàg. 107). Davant d’aquests, el Pau Garcia és presentat com: “no és pas un home d’acció, sinó un analista —tècnicament parlant, un intel·lectual; i en termes històrics, perquè ja té els seus anys, un supervivent dels temps heroics del progressisme juvenil europeu dels anys seixanta del segle passat—.” (pàg. 237). Un sentit crític que ens remet a una lectura anteriorment feta, L’infidel (2000) de Francesc Bodí, un retrat també amarg del desencís davant de la manca de concreció dels objectius percaçats durant la transició democràtica d’aquest país. Ésser lliures, autònoms, una voluntat latent en cadascuna de les seues actuacions, un objectiu dels personatges de la novel·la de Jòdar. Una generació que ve representada, entre altres, pels dos textos que precedeixen la novel·la, el poema “Petita guerra” de Gabriel Ferrater i la cançó “Future” de Leonard Cohen. Un bon preàmbul perquè el lector entenga la base de reflexió de les gairebé quatre-centes pàgines posteriors. Una mena de banda sonora que pot acompanyar la lectura de les històries secundàries de Pau i Erina.

Comptat i debatut, podem destriar diverses sentències o reflexions que poden ser ben suggerents per al lector:

• “La passió ens retorna a un estat primitiu.” (pàg. 20)
• “Ja sou així, la generació del bolero. Molt cantar els amors impossibles, fins que ensopegueu amb un pendó que us deixaria morir més sols que la una…” (pàg. 114)

Homes

Isabel-Clara Simó, Homes, Alzira, Bromera, 2010

Les vint-i-dues històries d’Isabel-Clara Simó tenen en comú amb els Vint-i-dos contes (1958) de Mercè Rodoreda la xifra màgica que computa el total de relats inclosos en el volum. Amb tot, res més llunyà dels objectius rodoredians són els contes de Simó, unes històries farcides d’ironia, de sarcasme i, en definitiva, de visió realista i sovint deformada de la realitat masculina. Si en Dones (1997), l’escriptora abordava, amb un to semblant, la quotidianitat de la dona en la nostra societat, ara és el torn dels homes. De tota manera, trobem dos precedents en la mateixa autora; d’una banda, Angelets (2004), els deu contes que abordaven de manera àcida i fora dels tòpics dels infants, d’una altra banda, Estimats homes (Una caricatura) (2001). En aquesta ocasió, el títol ha estat més directe: Homes. Tot això, perquè la Isabel-Clara Simó continua la seua brillant trajectòria com a contista, un dels gèneres que desenvolupa amb un major domini.

Si en Estimats homes, l’autora exposava la seua visió crítica envers la conducta social de l’home, tot i ser conscient que “n’he fet una caricatura, grotesca i exagerada, com totes les caricatures” (pàg. 10), ara, en Homes, ha fet una aplicació pràctica. Ella mateix ho explica en el pròleg: “si m’hi he acostat, literàriament parlant, ha estat amb afecte, intentant entendre’ls. I de vegades, és clar que sí, condemnant-los.” (pàg. 5). És evident, per als qui coneixem la carrera de l’escriptora, que aquest llibre ens feia falta. Una visió irònica, humorística, sarcàstica, incisiva, sobre la mitja part de la societat que no sempre havia estat motiu central dels relats d’una escriptora que sap com ningú retratar la quotidianitat. L’autora cerca la provocació i la reflexió, des dels títols, com ara “La desgràcia de ser home” o “No m’agrada la meva dona”, al plantejament dels conflictes de cada història. Unes crisis que naixen també des de l’admiració envers la dona, com “El tatuatge”: “La meva dona té un cony pelut, molt sensual. A mi m’encanta, però, tia, quan vas en banyador, depila’t, que no veus que fem el ridícul, tu i jo?” (pàg. 43). Amb tot, les crisis poden resoldre’s de manera civilitzada —a la manera com ho proposava Carles Soldevila, en obres com en Civilitzats, tanmateix (1921), en Moment musical (1936) o en el relat “Una alarma”—, com llegim a “De teves a meves” —un títol que ens remet de manera directa al de Pere Calders publicat l’any 1984—.

Tot es relativitza, fins i tot, el sexe o el desig. Així, amb una referència segurament inconscient a un relat anterior de la mateixa autora, “Plaer de dona”, llegim: “El desig femella està format per altres ingredients. [...] Una dona que desitja vol sentir-se desitjada, i, com a tal valorada. [...] El mascle desitja amb fúria. Fins i tot pot ser violent, si la cultura no el lliga molt curt. Perquè la seva és una fam desesperada, atroç. Fins i tot depravada.” (pàg. 77). El conte que amb més insistència remet al lector a un relat previ de l’escriptora és el de “Mitjons tirats per terra”, una aproximació a la realitat de la crisi de parella enmig de les nocions de progressia i alliberament que ja trobàvem a “Rosina, my darling” d’Històries perverses (1992); una joia, sens dubte, aquest relat. Un altre paral·lel el trobem entre “No m’agrada la meva dona” i “Amor de mare”, de Dones (1997), on els retrets ara es produeixen entre el marit que detesta la seua muller i, en part, el seu fill quan havia acabat de nàixer: “era lleig amb avarícia: arrugat, vermell, pelut més del normal…” (pàg. 129). Ben suggerent és també la utilització de dos gossos com a centre dels relats “Bobi” i “El meu gos star”, uns animalons que, tot i les prevencions personals de l’autora, ja havien tingut un protagonisme destacat en el relat eròtic “Gossos” de Directe al gra (2006). I, “L’informe”, una visió hilarant situada en el marc de la visió objectiva d’uns alienígenes que descriuen la condició humana on podem trobar explicacions ben suggerents com: “A la majoria de la població humana, el naixement d’una dona petita, que anomenen nena, els causa un gran disgust” (pàg. 110).

El llibre és ric en discursos i estructures. Així, hi ha una alternança enriquidora entre la primera i la tercera persona narrativa, com també amb la incorporació de cartes i, fins i tot, d’entrevistes, una estructura formal que guia un relat com “On anirem a parar?”. L’existència d’una segona persona, d’un tu incisiu, incrementa l’efecte sarcàstic del volum, de manera que escoltem al narrador adreçar-se al pobre home i dir-li:

Ara bé, en públic, amb gent al teu voltant, has de dir que elles són superiors, en tot, que tenen més qualitats que nosaltres i que no hi ha dret, com alguns desaprensius abusen d’elles. I ho has de dir, home, tant si t’ho creus com si no (sobretot si no t’ho creus), si no vols ser un proscrit. (pàg. 13)

Comptat i debatut, estem davant d’un gran llibre, una gran lectura, on la perspectiva d’anàlisi permet entendre, tot i la ironia, una concepció oberta, ambigua fins i tot, de la sexualitat masculina. Un toc d’atenció a la convivència entre homes i dones en la nostra societat amb l’estil característic, directe i incisiu, de la Isabel-Clara Simó.

El ball