Natura quasi morta

Natura quasi morta, Carme Riera, Barcelona, Ed. 62, 2011

Després de Joc de miralls (1989), Carme Riera no havia abordat la novel·la policíaca o de misteri. En aquella ocasió situava la història en una nació inventada, Itàlica, al continent sud-americà. Ara ha estat el torn d’un entorn més immediat i ben conegut per l’autora, la Universitat Autònoma de Barcelona. Les referències a l’art, als quadres comentats a classe, ens remeten sens dubte també a una novel·la anterior de l’autora, Una primavera per Domenico Guarini (1980).

El lector pot trobar-se amb una història d’aparent senzillesa que l’atrapa a partir de manera decidida a partir de la desaparició del capítol vuité, quan la desaparició de l’estudiant Erasmus Laura Cremona. El relat està ben tramat, ben estructurat; la dosificació del misteri és del tot encertada. La novel·la se situa, sense cap dubte, dins de les millors tradicions del gènere negre de la nostra literatura. Trobem, com en altres ocasions, una autora mestra en la seua llengua que sap incrementar el patiment dels lectors amb escenes de gran crueltat, atenent a les dimensions i característiques dels quatre assassinats a resoldre.

La novel·la retrata la imatge real de les nostres universitats, cada vegada més farcides d’estudiants d’altres nacionalitats, com ara la mateixa Cremona i el romanés Constantinu Iliescu, convertit des de l’inici en el blanc de les culpes dels assassinats. La seua inicial desaparició ho sembla justificar. A partir d’aquest moment coneixem un reguitzell de personatges, professors universitaris, càrrecs de la institució, alumnat de la UAB, mares dels alumnes, etc., que perfectament poden tenir una referència directa en el món universitari que coneix l’autora. Aquí és on naix la seua subtil ironia, la visió crítica d’una institució que arrossega un deix de conservadorisme i de manca d’esperit dinàmic.

Las marismas

Las marismas, Arnaldur Indridason, Barcelona, RBA, 2009 (2000)

Una segona novel·la de l’escriptor i periodista islandés, Arnaldur Indridason, que ens porta l’alé de les terres d’aquell país. Una flaire intensa del paisatge, del temps, de les peculiaritats d’aquella illa que recorda, sens dubte, la particular ambientació de les novel·les de l’escriptor finés, Arto Paasilinna.

Els personatges centrals de la història són gairebé els mateixos dels de La dona de verd (2001), la novel·la més coneguda de l’escriptor. Amb tot, potser en l’anterior els protagonistes, el policia Erlendur i el seu company Sigurdur Óli, al costat de la filla del primer, Eva Lind, entre altres, es troben més desenvolupats. En aquesta ocasió l’autor se centra en el misteri d’un assassinat a una casa de les marismes de la capital d’Islàndia. S’inicia així una recerca que servirà per a reflexionar sobre la condició endogàmica de l’illa-estat al llarg de la història i que ha servit per a construir un arxiu genètic centralitzat dels seus 270.000 habitants. Una decisió real, aprovada al Parlament islandés el 1998 i que va comptar amb l’oposició dels metges del país, entre altres motius, perquè es va encarregar a una multinacional farmacèutica. Tot i l’interés per a la recerca que pot tenir aquesta iniciativa, Indridason s’afegeix als crítics amb la decisió, en tant que ofereix a la novel·la un cas d’ús fraudulent de la informació. Un debat encés en aquell país que es pot extrapolar per a la resta de societats occidentals.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

La reina al palau dels corrents d’aire

La reina al palau dels corrents d’aire, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2007)

Una vegada acabada la lectura de la trilogia, el lector té la percepció d’haver llegit una gran fantasia. El disseny mental d’una persona que durant molt de temps va provar de lluitar per les llibertats i contra els grups d’acció repressora de la seua societat, la sueca, de la qual tothom pensa que és un paradís de pau i d’harmoria. És cert que els assassinats de polítics de manera brusca en aquell país, com Olof Palme o Anna Lindh, van trencar la imatge idíl·lica que els habitants d’altres països teníem dels països escandinaus. Com en tots els llocs, hi ha gent bona i dolenta, i és evident que fins i tot en les zones més civilitzades hi ha hipocresies, violències, gent aturmentada que provoca el desencís i el mal en els altres. La trilogia de Larsson és això, un reflex de la seua societat i, de retruc, de la nostra, de totes les societats aparentment civilitzades on la dona, com també d’altres grups socials, no ha obtingut encara la situació d’igualtat per la qual dia a dia tants lluitem. Aquesta és la clau de l’èxit de Millennium, més enllà del mite de la mort de l’autor: el plantejament de situacions pròximes, quotidianes, amb personatges vius, que pensen, dubten i que no esdevenen, en absolut, éssers models per a ningú. Enmig de tot, una perla, una construcció joia, la figura de la Lisbeth Salander. Un element de transgressió silenciosa i silenciada que permet el lector abordar els conflictes plantejats sense esbrinar quina serà la seua evolució. Els personatges són imprevisibles, sobtats. Viuen, això sí, dins d’uns relats que cerquen l’esquema policíac, de novel·la negra. Però Millennium va més enllà.

És cert que la història s’ha acabat. Més enllà del debat que segons sembla la família, la seua companya, té un inèdit de 200 pàgines, un quart Millennium inacabat, l’evidència, la mort de Larsson, fa que els seus personatges també moren. Un silenci forçat. Per això, el lector es troba davant d’un enigma, d’una acció involuntària: plantejar en la seua ment què hauria estat de la Salander, del Blomkvist, i de tants altres personatges que s’han quedat en un punt sense camí. Muts. Aquesta és la màgia de la literatura, la llibertat d’inventar i d’imaginar, que cadascú pense el que vulga. De Millennium, ja no n’hi haurà més. Haurà quedat, això sí, un fenomen comercial d’origen literari que, contra tots els pronòstics, ha demostrat que la literatura encara interessa, que encara manté una força en la nostra societat suficient perquè la vida quotidiana s’ature, perquè tothom parle de Larsson i dels misteris de les seues històries. La literatura, la novel·la, encara està viva.

Un encert, concretar el personatge de la Salander com una persona afectada de la Síndrome d’Aspergen; un personatge que reconeix al seu interior els seus problemes de relació amb la gent: “La Lisbeth Salander es va tirar enrere al coixií i va seguir la conversa amb un somriure. Es va preguntar per què tenia tantes dificultats per parlar d’ella mateixa amb les persones que es trobava cara a cara, i revelava sense problemes els seus secrets més íntims a una colla d’excèntrics completament desconeguts a Internet.” (pàg. 376). Una contradicció que, sens dubte, fa entendre molt més la manera de ser i de pensar de la protagonista.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2005)

El segon volum de Millennium té una continuïtat òbvia en referència als personatges, el Michael Blomkvist i la Lisbeth Salander. Se n’ha escrit molt darrerament sobre la manca d’interés d’aquest segon volum respecte del primer; res més cert però. Estem davant d’una nova escriptura, amb molta agilitat, amb un grapat d’indicis que lliguen perfectament davant de les històries secundàries del primer volum. Una obra magna de qui estava predestinat a recaptar un munt de lectors pel món i que la seua mort va impedir de conéixer.

Vaig escoltar una entrevista a Eva Gabrielsson, la seua vídua i companya que, a causa de problemes legals (no hi havia un matrimoni civil entre ells), ha perdut uns drets en herència que han quedat en mans de la família (pare i germà, segons sembla). Per això, em faig ressò d’una iniciativa justa, d’una plataforma que cerca la recompensa almenys simbòlica d’aquesta dona que va acompanyar-lo durant més de trenta anys: web.

De tota manera, és cert que aquest segon volum no presenta un valor tan innovador com el primer. L’expectativa que crea davant del lector desapareix en tant que els personatges són coneguts; així mateix, el passat de la Lisbeth, amb el descobriment dels seus orígens familiars, és un dels autèntics motors de la història. Una novel·la on novament la denúncia del maltractament de la dona guia l’acció de gran part dels personatges. Una història localitzada a un espai nòrdic concret però que presenta un munt de semblances en qualsevol ciutat occidental actual. Aquest és el valor d’universalitat que ha provocat l’expansió del seu interés. Una recerca dels orígens que acosta el text al gènere picaresc, on la Salander cerca i alhora fuig el que ella anomena “Tot el Mal”. L’origen dels problemes, la causa o motivació de les seues accions. Tots som hereus del nostre passat i, com no, els personatges de Millennium així ho demostren. Una herència que resta a les nostres mans, el fruit de Stieg Larsson, un gran periodista el mèrit del qual ha estat fet aproximar la literatura a tants lectors que no sempre n’estaven pròxims.

La dona de verd

La dona de verd, Arnaldur Indridason, Barcelona, La Magrana, 2009 (2001, Grafarþögn)

A partir d’una costella humana que una nena té a la boca, l’autor islandés construeix una història de misteri i de gran tensió que et manté des de l’inici amb gran interés per a desenvolupar-la. Potser un dels millors trets del relat d’Indridason és la construcció paral·lela d’històries secundàries que coincideixen, com un acurat trencaclosques, a la fi del llibre. Un joc temporal bé amb el present, amb les històries de l’inspector Erlendur Sveinsson i la seua filla drogoaddicta, l’Eva Lind, la troballa d’un esquelet humà o la turmentosa relació del policia Sigurdur Oli; bé amb el passat, amb la misteriosa aparició de la dona de verd, al voltant de la història de maltractament salvatge que Grimur aplica sobre la seua dona, Margret, i els tres fills, Simon, Tomas i la malaguanyada Mikkelina.

Una successió, doncs, d’històries creaudes que enllacen de manera perfecta davant d’un escriptor que ha sabut aplicar les tècniques de la narrativa de misteri i de caire policíac. Tot això adobat d’un embolcall propi de la narrativa nòrdica, un alé sorprenent marcat pel fred, la natura en estat salvatge, la neu, la solitud. Uns paisatges comuns als d’altres autors del mateix país com Halldór Laxness —amb relats tan suggerents com Gente independiente (1934-1935) o El concierto de los peces (1957)— o Thor Vilhjálmsson —Arde el musgo gris (1986). Natura, solitud i humans, tres elements que sintetitzen novel·les com la d’Indridason.

Els homes que no estimaven les dones

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2008 (2005)

Davant d’un best-seller com aquest, el primer volum de la trilogia Millenium, un lector àvid de curiositat juga a establir els motius del seu èxit:

1.    L’atractiu morbós de la mort sobtada de l’autor abans de veure publicada la seua obra
2.    L’estructura de novel·la negra o policíaca: la incorporació successiva d’indicis
3.    L’adaptació del gènere a la realitat quotidiana: la construcció de personatges desarrelats i fora dels convencionalismes més establerts (Mikael blomkvist, Lisbeth Salander)
4.    L’ambientació nòrdica, això és, l’emplaçament de la història en uns paisatges ben suggerents i on la natura deixa la seua empremta. D’igual manera, el context cultural marcat pel cristianisme protestant
5.    La incorporació d’elements històrics del nazisme suec
6.    L’ús de les noves tecnologies com a eina discursiva i com a element de de la història: una hacker com a protagonista (amb referència a una possible síndrome d’Asperger, pàg. 540)
7.    El plantejament desinhibit de la sexualitat: lesbianisme, parelles paral·leles, etc.
8.    La defensa de les dones: el valor de gènere de la novel·la en la denúncia de la desigualtat social i la violència envers elles

Tot plegat provoca un llibre fresc, nou, intens, on les frases estereotipades de la crítica són, per una vegada, ben certes. No pots aturar la seua lectura. És evident que les dues parts següents difícilment podran estar a l’alçada d’aquesta. La novel·la de Larsson és producte d’una pulsió, d’una rauxa, d’un abocament de sentiments, experiències i sensacions. Un llibre viu, amb garra, que m’ha fet reconéixer que alguns best-sellers aporten algun element a la història de la literatura universal. Amb tocs d’humor i d’ironia, com la citació de Blomkvist a Salander: “això no és una novel·la policíaca. Si l’Anita hagués mort la Harriet, fa anys que n’haurien trobat el cadàver. Era lògic que hagués ajudat la Harriet a fugir i amagar-se.” (pàg. 536), que creen un joc constant de clarobscurs que ensinistren encara més el lector.

Cal destacar la construcció del personatge de la investigadora alternativa i lúcida, Lisbeth Salander, al costat de personatges femenins com l’Erika Berger, la companya laboral i afectiva del periodista Blomkvist, que podien tenir un major desenvolupament. Hi ha històries secundàries no desenvolupades i que queden a mitges, com la família de la Salander (“la mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer”, pàg. 538), o el cas del seu tutor violador Nils Burjman, que supose seran represes en els volums posteriors de Millennium.