Le voyage d’hiver

Le voyage d’hiver, Amélie Nothomb, Paris, Albin Michel, 2009

Le roman commence avec la description de la même perception qu’a tout le monde quand on doit aller prendre un avion: cette gêne, ce malaise quand on passe la fouille ou la douane.  À partir de cette obsession, le protagoniste nous propose : « vous croyez vraiment que je veux faire exploser l’avion ? ».

El quinto en discordia

El quinto en discordia, Robertson Davies, Barcelona, Libros del Asteroide, 2009 (1970)

A partir d’una anècdota infantil –una baralla amb boles de neu enmig de la qual es veu afectada una jove embarassada–, l’autor canadenc crea una història de causes i de conseqüències on els tres protagonistes del pasatge pretèrit, Dunstan Ramsay, Boy Staunton i la senyora Dempster, semblen víctimes del destí sense que la seua actuació puga fer res per frenar-lo: “hemos rechazado nuestro origen y nos hemos convertido en algo que nuestros padres no podrían haber previsto” (pàg. 147).

La recreació de la vida del protagonista, la veu principal, la de Ramsay, serveix per a reconstruir els efectes de la I Guerra Mundial més enllà de la vella Europa. Les ferides que rep al conflicte bèl·lic marcaren la seua trajectòria posterior i, en part, la de la resta de personatges. D’un escenari que, segons apunta el narrador, “me aburrí más que nunca en toda mi vida” (pàg. 90). Un grau de franquesa i de voluntat de fer-se entenedor que afavoreix la lectura del llibre i intenta fer arribar al lector la sinceritat del testimoniatge: “Yo era un amante hablador, algo que odia la mayoría de las mujeres.” (pàg. 157). Una relativització dels tòpics femenins que condueix al protagonista a afirmar: “el capital de la belleza sólo les sirve a las mujeres hasta determinado punto.” (pàg. 204).

Amb tot, el relat presenta punts febles, com la forçada insistència de l’interés del protagonista per les hagiografies, el pretext que l’autor usa per posar en contacte Ramsay amb el fill desaparegut de la senyora Dempster. Un contrapunt innecessari perquè el lector comprenguera la fixació d’aquest pel caràcter de santa miraculosa de la veïna embogida poc després de l’impacte de la bola de neu i del naixement del fill no desitjat. Finalment, el plantejament del cinqué en discòrdia, la figura de l’òpera, normalment un baríton, que esdevé el contrapunt de la història; el personatge secundari però alhora esencial. Així es veu el protagonista, segons li esmenta una de les dones de la novel·la, Liesl, tot oferint-li un mirall de la seua ànima. Una tesi explicada en la darrera part que es veu una mica forçada per tancar definitivament la història plantejada.

Los demonios

Los demonios, Heimito von Doderer, Barcelona, Acantilado, 2006 (1956)

Amb el pretext de l’incendi del Palau de Justícia de Viena el 1926, l’autor austríac dissenya una novel·la completíssima amb més de cent personatges per tal d’abordar de manera coral la realitat de la societat del seu país en el període d’entreguerres. L’objectiu inicial és plenament assolit, amb una immensa riquesa de matisos i amb la totalitat gairebé de situacions desenvolupades a centreeuropa que serveix per entendre l’evolució posterior dels esdeveniments: el creixement del feixisme i la concreció del nazisme.

L’objectivisme aparent de la novel·la, tot i la concreció d’una veu narrativa en primera persona, no és impediment per l’anàlisi de l’esència dels personatges que mostren als lectors la seua realitat quotidiana dins d’un marc general, el col·lectiu, al qual pertanyen. A partir, doncs, de la llarga nòmina de personatges, von Doderer pot oferir reflexions sobre l’existència i sobre l’evolució de l’individu en un moment d’acció continuada del context social: “la madurez consiste en que uno ya no se deje engañar por sí mismo” (pàg. 79).

D’altres ocasions les reflexions aborden diverses preocupacions de l’escriptor posades en boca dels personatges amb un sentit categòric que sorprén el lector:

la abstracción apriorística de todos los revolucionarios. El revolucionario huye de lo que es más difícil de soportar, la heterogeneidad sin objeto de la vida, para refugiarse en la plenitud o, por lo menos, en lo que en el mundo de sus subrealidades podría signnificar plenitud. (pàg. 623)

Hoy el socialismo se reduce a l’art pour l’art. (pàg. 659)

Quien pertenece a la masa, ya ha perdido la libertad, ya puede sentarse donde quiera. (pàg. 796)

todo pensamiento profundo busca la distancia, la del tiempo, la del espacio. No hay pensamiento profundo sobre lo inmediato; sobre ello sólo se puede meditar (pàg. 955)

La recerca dels orígens, la descoberta dels motius que en el passat marquen el  present, són una constant al llarg del llibre:

Quiero decir que si vuelve usted su mirada a los años que ha vivido, seguramente habrá épocas que hoy le resulten completamente ajenas e indiferentes, mientras que otra cualquiera, incluso anterior, despierta en usted el máximo interés. (pàg. 158)

Tot això en uns personatges que senten nosa d’ells mateixos, una angoixa vital que els desorienta i que els motiva a la reflexió sobre el seu passat:

Quería volver al pasado, a la época anterior a todo aquello, pero no por sentimentalismo, sino como un arquero que tiende la cuerda y tira de ella hacia atrás para dar a la flecha el impulso suficiente y hace que vuele hasta el blanco. (pàg. 608)

Cal destacar, per últim, la interacció amb el lector; la referència a un narratari intern de l’obra que reforça la coherència del text i que planteja la voluntat didàctica i explicativa de l’autor: “perdónenme, por esta vez, que dé un salto en el curso de estas consideraciones y se me comprenderá mejor” (pàg. 86; també en 165 i altres). En general, és fàcil localitzar reflexions entorn del gènere autobiogràfic, que facilita la consideració personal de l’escriptor, amb un desig latent de traspuar la seua existència per mitjà del narrador principal (pàg. 92, 97, entre altres).

Tot llegint von Doderer s’ensuma la flaire d’altres autors que ja analitzaren l’evolució de l’Europa central del segle XX. La referència és obligada a Robert Musil i el seu L’home sense qualitats. També La muntanya màgica de Thomas Mann. I d’una manera més recent, les recreacions urbanes de Viena i els seus boscos a través de la prosa intensa d’Elfriede Jelinek, amb Els exclosos com a punt de referència. Els dimonis es converteix, per tant, en una obra síntesi de la narrativa europea del darrer segle, amb la complexitat de personatges que pot fer abordar la seua lectura. Un mosaic d’escenes, com una concatenació de relats breus, que conflueixen en un objectiu comú, l’exteriorització dels dimonis de l’ésser humà, les seues passions, les seues vacil·lacions, la seua realitat.

Les veus de Marràqueix

Les veus de Marràqueix, Elias Canetti, Barcelona, Columna, 1996 (1967)

Una prosa minuciosa, sintètica, extensiva a diverses faccions de la realitat humana. Tot això en un llibre curt que no deixa de ser atractiu al lector: l’experiència de l’autor búlgar de naixement i d’ascendència sefardita que va escriure la seua obra en alemany. En aquesta ocasió desenvolupa la seua reflexió a partir del seu viatge a la ciutat de Marràqueix el 1954 quan va acompanyar un equip cinematogràfic a la ciutat magribina.

De la lectura es desprenen sensacions i sentiments -”als socs l’ambient és penetrant, fresc i ple de colorit” (pàg. 15)-, farcit de desitjos -”somnio en un home que oblida les llengües de la terra, de manera que en cap país no entén el que diuen” (pàg. 21)– i, molt especialment, l’experiència del viatger: “en un viatge s’accepta tot, la indignació queda a casa. Mirem, sentim, ens entusiasmem amb les coses més terribles perquè són noves. Els bons viatgers no tenen cor.” (pàg. 22).

Cal destacar la descripció de la Mellah, el barri jueu de la vila, que en el moment de la visita de Canetti encara presenta una idiosincràsia específica. Amb posterioritat el districte ha estat abandonat progressivament pels successors dels expulsats dels territoris dels reis catòlics: els sefardís. L’escriptor destaca que “la dignitat d’aquesta gent rau en la seva cautela” (pàg. 43). Un orgull pel passat, pels seus orígens que és compartit per un autor que té en comú l’ascendència sefardí.

L’analfabeta

L’analfabeta, Agota Kristof, Barcelona, Laertes, 2005 (2004)

Hem llegit aquest llibre poc després de conéixer l’autora a través de la seua literatura i a poques setmanes de la seua desaparició. L’escriptora hongaresa afincada a Lausanne, que va prendre el francés com a llengua d’escriptura, presenta en aquest petit text una selecció d’onze escenes autobiogràfiques de la seua vida. Una mena d’herència dels fets cabdals des del seu punt de vista, on l’aprenentatge de la lectura, de l’escriptura a partir de la poesia i l’endinsament en la cultura d’adopció planegen en totes les imatges que podem percebre.

Així, en el primer capítol coneixem com “llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.” (pàg. 9). Un deler per conéixer, per aprendre, que va modelant una existència marcada per la guerra i l’exili i, en paraules de la protagonista-autora, per “la incurable malaltia de la lectura” (pàg. 11).

En relació al segon aspecte, potser ben explícita l’afirmació: “d’entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s’escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que escrius no interessarà mai a ningú.” (pàg. 45). Finalment, l’opció pel francés com a llengua d’escriptura: “aquesta llengua, no l’he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies. A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte. El repte d’una analfabeta.” (pàg. 52). Un testimoni sincer, directe, que obliga el lector a revisar mentalment l’aparent senzillesa dels mots precedents del volum de Kristof.

El reino dividido

El reino dividido, Miklós Bánffy, Barcelona, Libros del Asteroide, 2010 (1940) ["Trilogía Transilvana", III]

La història de Bánffy s’ha acabat. L’autor acaba el seu objectiu d’intentar fer entendre als lectors el procés de decadència i destrucció interna de les dues monarquies, Àustria i Hongria, en els anys previs a la I Guerra Mundial. Aquesta és la data límit posada per una història que segueix amb passió i intensitat l’evolució dels dos cosins que havien representat l’inici del conflicte. El regne està dividit, com també els seus personatges principals, que veuen la impossibilitat de portar endavant els seus objectius i perden definitivament l’esperança d’aconseguir-los. Aquest és el cas del comte transilvà Bálint Abády que veurà impedit el seu matrimoni amb la ja vídua Adrienne Miloth i el del comte László Gyeróffy, abocat a la destrucció completa.

El desenvolupament de les interaccions dels personatges presenta un to tradicional marcat pel Romanticisme. Els personatges es veuen dirigits a la tragèdia, oferint sovint uns tarannàs força prototipitzats. L’amor i el desamor mou el seu comportament. Al seu voltant tots els elements incideixen negativament i en contra de la lluita de l’individu. Tant Abády com Gyeróffy semblen predestinats al que la natura els ha marcat. Qualsevol que siga la seua actuació, no poden aturar la tendència natural dels esdeveniments.

Una vegada esclata el conflicte bèl·lic, l’únic supervivent de la nissaga, Bálint Abády, vagareja per les propietats familiars. Passeja i observa el passat de tothom, els seus records, el final d’una classe social que amb el nou règim no tindrà el seu lloc. Una constància: res tornarà a ser igual. Un procés que ens situa en el bo i millor de les novel·les de fi de període europees. Recordem sinó Il gattopardo (1957), Bearn (1956) i, d’una manera més concreta, Mirall trencat (1974): “bajó los peldaños poco a poco, solemnemente. Llegó a la tenebrosa antesala con la cabeza alta y el rostro de mármol, como si estuviese entrando en su propia tumba.” (pàg. 397). Una baixada a la planta baixa, a l’exterior, que recorda el final de la casa dels Valldaura a la novel·la de Rodoreda. L’explicació de l’acte simbòlic el trobem poc més endavant: “se despidió de la belleza que lo había rodeado desde su infancia. De los sueños que allí había albergado. De todo lo que ahora se acababa.” (pàg. 400).

Comptat i debatut, la trilogia és l’obra magna d’un autor que va conéixer de primera mà el context històric i polític del qual parla. Pretén, a través de la ficció, oferir les dades d’anàlisi per entendre ell mateix els motius que van portar a la desfeta de l’imperi. Una revisió crítica i amarga que el porta a la conclusió: “todos eran culpables, todas las capas dirigentes de la sociedad húngara. [...] El país iba a morir y con él esa generación.” (pàg. 402). Un llast pessimista que té la seguretat dels esdeveniments. La novel·la acaba així, amb una prolepsi que anticipa el futur; un seguit de fets ben coneguts que acabaran amb els somnis d’uns personatges, d’una generació, d’un poble, del mateix autor, en definitiva. El final d’un projecte, d’un món que s’enfonsava.

En Bartfuss, l’Immortal