La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2005)

El segon volum de Millennium té una continuïtat òbvia en referència als personatges, el Michael Blomkvist i la Lisbeth Salander. Se n’ha escrit molt darrerament sobre la manca d’interés d’aquest segon volum respecte del primer; res més cert però. Estem davant d’una nova escriptura, amb molta agilitat, amb un grapat d’indicis que lliguen perfectament davant de les històries secundàries del primer volum. Una obra magna de qui estava predestinat a recaptar un munt de lectors pel món i que la seua mort va impedir de conéixer.

Vaig escoltar una entrevista a Eva Gabrielsson, la seua vídua i companya que, a causa de problemes legals (no hi havia un matrimoni civil entre ells), ha perdut uns drets en herència que han quedat en mans de la família (pare i germà, segons sembla). Per això, em faig ressò d’una iniciativa justa, d’una plataforma que cerca la recompensa almenys simbòlica d’aquesta dona que va acompanyar-lo durant més de trenta anys: web.

De tota manera, és cert que aquest segon volum no presenta un valor tan innovador com el primer. L’expectativa que crea davant del lector desapareix en tant que els personatges són coneguts; així mateix, el passat de la Lisbeth, amb el descobriment dels seus orígens familiars, és un dels autèntics motors de la història. Una novel·la on novament la denúncia del maltractament de la dona guia l’acció de gran part dels personatges. Una història localitzada a un espai nòrdic concret però que presenta un munt de semblances en qualsevol ciutat occidental actual. Aquest és el valor d’universalitat que ha provocat l’expansió del seu interés. Una recerca dels orígens que acosta el text al gènere picaresc, on la Salander cerca i alhora fuig el que ella anomena “Tot el Mal”. L’origen dels problemes, la causa o motivació de les seues accions. Tots som hereus del nostre passat i, com no, els personatges de Millennium així ho demostren. Una herència que resta a les nostres mans, el fruit de Stieg Larsson, un gran periodista el mèrit del qual ha estat fet aproximar la literatura a tants lectors que no sempre n’estaven pròxims.

La dona de verd

La dona de verd, Arnaldur Indridason, Barcelona, La Magrana, 2009 (2001, Grafarþögn)

A partir d’una costella humana que una nena té a la boca, l’autor islandés construeix una història de misteri i de gran tensió que et manté des de l’inici amb gran interés per a desenvolupar-la. Potser un dels millors trets del relat d’Indridason és la construcció paral·lela d’històries secundàries que coincideixen, com un acurat trencaclosques, a la fi del llibre. Un joc temporal bé amb el present, amb les històries de l’inspector Erlendur Sveinsson i la seua filla drogoaddicta, l’Eva Lind, la troballa d’un esquelet humà o la turmentosa relació del policia Sigurdur Oli; bé amb el passat, amb la misteriosa aparició de la dona de verd, al voltant de la història de maltractament salvatge que Grimur aplica sobre la seua dona, Margret, i els tres fills, Simon, Tomas i la malaguanyada Mikkelina.

Una successió, doncs, d’històries creaudes que enllacen de manera perfecta davant d’un escriptor que ha sabut aplicar les tècniques de la narrativa de misteri i de caire policíac. Tot això adobat d’un embolcall propi de la narrativa nòrdica, un alé sorprenent marcat pel fred, la natura en estat salvatge, la neu, la solitud. Uns paisatges comuns als d’altres autors del mateix país com Halldór Laxness —amb relats tan suggerents com Gente independiente (1934-1935) o El concierto de los peces (1957)— o Thor Vilhjálmsson —Arde el musgo gris (1986). Natura, solitud i humans, tres elements que sintetitzen novel·les com la d’Indridason.

Los hombres que no amaban a las mujeres

13.08.2009 (Renoir Floridablanca, Barcelona) Los hombres que no amaban a las mujeres (Män som hatar kvinnor) (2009) de Niels Arden Oplev

Sempre és complicat valorar les adaptacions de novel·les al cinema i, en aquesta ocasió, no hi ha motiu per a l’excepció. És evident que la història de Stieg Larsson està concebuda per a ser una novel·la extensa i intensa. Les dues hores i mitja que dura la pel·lícula no recullen bona part de les històries secundàries de la primera part de Millennium, els bocins que la converteixen en una obra magnífica. No obstant això, i segurament gràcies a l’autoria sueca-danesa del film, l’espectador no se sent defraudat, sobretot el que ha llegit la novel·la. Els canvis efectuats mantenen el vigor de la història principal, com també hi ha una certa fidelitat en la construcció dels personatges, molt especialment amb la dificultat de donar vida a la detectiu Lisbeth Salander, un paper que la Noomi Rapace broda en diverses escenes com en la violació del tutor Nils Bjurman. En definitiva, una correcta adaptació cinematogràfica.

Els homes que no estimaven les dones

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2008 (2005)

Davant d’un best-seller com aquest, el primer volum de la trilogia Millenium, un lector àvid de curiositat juga a establir els motius del seu èxit:

1.    L’atractiu morbós de la mort sobtada de l’autor abans de veure publicada la seua obra
2.    L’estructura de novel·la negra o policíaca: la incorporació successiva d’indicis
3.    L’adaptació del gènere a la realitat quotidiana: la construcció de personatges desarrelats i fora dels convencionalismes més establerts (Mikael blomkvist, Lisbeth Salander)
4.    L’ambientació nòrdica, això és, l’emplaçament de la història en uns paisatges ben suggerents i on la natura deixa la seua empremta. D’igual manera, el context cultural marcat pel cristianisme protestant
5.    La incorporació d’elements històrics del nazisme suec
6.    L’ús de les noves tecnologies com a eina discursiva i com a element de de la història: una hacker com a protagonista (amb referència a una possible síndrome d’Asperger, pàg. 540)
7.    El plantejament desinhibit de la sexualitat: lesbianisme, parelles paral·leles, etc.
8.    La defensa de les dones: el valor de gènere de la novel·la en la denúncia de la desigualtat social i la violència envers elles

Tot plegat provoca un llibre fresc, nou, intens, on les frases estereotipades de la crítica són, per una vegada, ben certes. No pots aturar la seua lectura. És evident que les dues parts següents difícilment podran estar a l’alçada d’aquesta. La novel·la de Larsson és producte d’una pulsió, d’una rauxa, d’un abocament de sentiments, experiències i sensacions. Un llibre viu, amb garra, que m’ha fet reconéixer que alguns best-sellers aporten algun element a la història de la literatura universal. Amb tocs d’humor i d’ironia, com la citació de Blomkvist a Salander: “això no és una novel·la policíaca. Si l’Anita hagués mort la Harriet, fa anys que n’haurien trobat el cadàver. Era lògic que hagués ajudat la Harriet a fugir i amagar-se.” (pàg. 536), que creen un joc constant de clarobscurs que ensinistren encara més el lector.

Cal destacar la construcció del personatge de la investigadora alternativa i lúcida, Lisbeth Salander, al costat de personatges femenins com l’Erika Berger, la companya laboral i afectiva del periodista Blomkvist, que podien tenir un major desenvolupament. Hi ha històries secundàries no desenvolupades i que queden a mitges, com la família de la Salander (“la mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer”, pàg. 538), o el cas del seu tutor violador Nils Burjman, que supose seran represes en els volums posteriors de Millennium.

Mujeres de los fiordos. Relatos de escritoras noruegas (2009)

Mujeres de los fiordos. Relatos de escritoras noruegas, AD, Madrid, Nórdica Libros, 2009

Una interessant lectura antològica d’autores en la línia de la sueca Marianne Frediksonn. Dones que parlen de persones amb problemes de comprensió, de relació amb un món en el qual no són compreses; aïllades, solitàries, distintes. M’han atret especialment dos, el primer i l’últim. El de la més jove, Trude Marstein i la més gran Bjørg Vik. La primera, una història en la qual una jove decideix no realitzar cap acte sexual amb un jove que acaba de conéixer i que el convida a casa. La segona, una bella història d’amor no concretat entre una propietària i el llogater d’una cambra a casa seua.

Del relat de Vik cal destacar com insereix el discurs reportat:

“La viuda la miró con su apática cara de gato.
¿De verdad?
La cómoda al fin estaba vacía. Entre las dos la sacaron al pasillo.
[...]
¿Eso es todo?, preguntó Maggi.
¿A ti qué es lo que más te gusta?, preguntó él en tono afectuoso, un tono que ella nunca le había oído antes.
¿Por qué?
Estoy contento, dijo Tremmel con toda espontaneidad. Tengo ganas de hacer feliz a alguien. ¿Qué te gusta?
Maggi parecía sorprendida.”
(pàg. 155)

Directe, sense pèrdua de temps. Com m’interessava fer en Els silencis de Maria i en Sara, la dona sense atributs. Inclou diàleg, però amb pocs verbs introductoris. Hi ha un narrador en tercera persona, perfecte. Hi ha cursives que denoten dobles intencions, amb una fredor mesurada en el tractament dels sentiments dels personatges. Un to que em em sedueix per posteriors projectes. Històries amb un regust nòrdic o celta, tant distint a les autores mediterrànies.