Les veus de Marràqueix

Les veus de Marràqueix, Elias Canetti, Barcelona, Columna, 1996 (1967)

Una prosa minuciosa, sintètica, extensiva a diverses faccions de la realitat humana. Tot això en un llibre curt que no deixa de ser atractiu al lector: l’experiència de l’autor búlgar de naixement i d’ascendència sefardita que va escriure la seua obra en alemany. En aquesta ocasió desenvolupa la seua reflexió a partir del seu viatge a la ciutat de Marràqueix el 1954 quan va acompanyar un equip cinematogràfic a la ciutat magribina.

De la lectura es desprenen sensacions i sentiments -”als socs l’ambient és penetrant, fresc i ple de colorit” (pàg. 15)-, farcit de desitjos -”somnio en un home que oblida les llengües de la terra, de manera que en cap país no entén el que diuen” (pàg. 21)– i, molt especialment, l’experiència del viatger: “en un viatge s’accepta tot, la indignació queda a casa. Mirem, sentim, ens entusiasmem amb les coses més terribles perquè són noves. Els bons viatgers no tenen cor.” (pàg. 22).

Cal destacar la descripció de la Mellah, el barri jueu de la vila, que en el moment de la visita de Canetti encara presenta una idiosincràsia específica. Amb posterioritat el districte ha estat abandonat progressivament pels successors dels expulsats dels territoris dels reis catòlics: els sefardís. L’escriptor destaca que “la dignitat d’aquesta gent rau en la seva cautela” (pàg. 43). Un orgull pel passat, pels seus orígens que és compartit per un autor que té en comú l’ascendència sefardí.

L’africà

L’africà, J. M. G. Le Clézio, Barcelona, Ed. 62, 2008 (2004)

Una història autobiogràfica, amb remors de colonialisme, d’exotisme, de creixement iniciàtic. Un llibre suggerent per a entendre la literatura del premi Nobel del 2008 en el qual coneixem els orígens africans de la seua família: el pare va ser metge a l’Àfrica subsahariana. Hi ha comentaris reflexius que conviden a conéixer el continent, però sens dubte el moment culminant és la separació de la família —el pare a l’Àfrica, la mare i els fills a la França ocupada— durant la Segona Guerra Mundial. Una manca de pare durant gairebé vuit anys i una recuperació d’aquest una mica traumàtica, ja que aquest havia perdut l’encís d’aquell continent i la il·lusió per un món idíl·lic, perdut davant de l’enfonsament social i polític post-bèl·lic.

Algunes expressions suggerents:

• “Àfrica era el cos més que no el rostre” (pàg. 17)
• “La memòria d’un nen exagera les distàncies i les alçades” (pàg. 27)
• “Els africans tenen el costum de dir que els humans no neixen el dia en què surten del ventre de la seva mare, sinó al lloc i l’instant en què són concebuts.” (pàg. 87)

A la ciutat en obres

A la ciutat en obres, Mercè Ibarz, Barcelona, Quaderns Crema, 2002

Aquest llibre de relats desconcerta el lector. Davant del que pot semblar un mer retrat sobre Barcelona i els seus habitants, podem trobar una reflexió molt íntima sobre la situació dels humans en la societat actual, això sí, urbana. Així, observem la delicadesa del relat “Fragilitat de les parets”, una acuradíssima reflexió sobre les fronteres que hi ha entre les persones, en aquesta ocasió els veïns, les parets. Un sentiment, el de la frontera, que tantes vegades ha centrat la prosa d’Ibarz, com en La terra retirada (1992). És aquesta voluntat d’anar més enllà la que construeix tres contes de gran significació que la mateixa autora explicava poc després de la seua publicació: “no m’interessava dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra. Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d’aleshores. Escric des de l’experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda. Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent.”.

Hi ha diversos paral·lelismes en la construcció dels tres relats que atorguen un caràcter força homogeni a les perspectives emprades. Així, les tres protagonistes necessiten la complicitat de tres amigues que retroben en els moments de crisi. Les tres històries del llibre esdevenen un cant a la memòria, al passat compartit entre els personatges. Els tres relats se situen en diversos espais d’una ciutat en obres, on observem l’existència comuna de sanefes decoratives. I tants altres exemples que el lector podrà fàcilment destriar. En definitiva, estem davant d’un llibre distint; poètic, minimalista, en el qual el passat esdevé present a colps de records. Un passeig per una Barcelona personal, la d’Ibarz, en els límits –novament, el concepte de frontera– de la ciutat vella (la Ciutadella, el mercat de Sant Antoni i l’Eixample) que s’ofereix amb un cromatisme propi de les obres pictòriques.

Le rouge du tarbouche

Le rouge du tarbouche, Abdellah Taïa, Biarritz-Paris, Atlantica-Séguier, 2004

La première fois que j’ai lu un livre de cet écrivain j’ai eu une sensation très agréable. Ce n’est pas toujours comme ça. Souvent, je peux lire un auteur pour la première fois et penser qu’il ne me plaît pas. À cette occasion, tout est différent. J’aime ses mots, ses phrases, le rythme de ses constructions syntactiques. Taïa écrit avec musicalité, avec les fragrances fraîches d’un poète.

C’est un livre de proses autobiographiques. Il y a beaucoup de souvenirs de sa vie. Un bon mélange avec les histoires personnelles, la lumière de son espace —les villages ou les derb, les quartiers avec des petites ruelles où il habitait— et surtout les sentiments d’une personne qui veut changer son destin. Ce qui me plaît c’est la manifestation de déracinement du protagoniste, l’alter ego du même écrivain, Abdellah Taïa. La perception d’un homme qui finit ses études à Paris et qui s’éloigne de sa propre origine. Il y a un certain moment où personne ne sait d’où il vient où il va : « Rien. Je n’ai rien ici, aucune chance, aucun avenir. » (page 122), « Ma nouvelle vie se construisait à Paris, heureuse ou malheureuse, cela dépendait des jours et des saisons. » (page 125).

Tout est difficile. L’angoisse nait avec la force de la mort. Avec la solitude il peut trouver le bonheur:

•    « J’avais besoin du noir qui me rendait momentanément à moi-même, qui m’apportait de brefs moments de calme. L’intimité a besoin du noir, elle ne peut pas vivre en plein soleil» (pàg. 126)

Mais finalement, l’amour pour le devenir, pour le futur, aide le je des nouvelles. C’est le sentiment général dans toutes les histoires, dans tous les protagonistes qui occupent le livre. Merveilleux.

Una malenconia àrab

Una malenconia àrab, Abdellah Taïa, Irún, Alberdania, 2009 (2008)

Un nou llibre de l’escriptor de Salé, al Marroc, que torna a plantejar la difícil coexistència de les arrels originàries personals i la nova vida a París. De tota manera, aquest llibre presenta una major coherència argumental que l’anterior de Taïa llegit, Le rouge du tarbouche (2004). En aquesta ocasió, l’estructura interna ens aporta quatre parts titulades: “Recordo”, “Hi vaig”, “Fugir” i “Escriure”. Quatre bocins de vida de l’autor, o suposadament de l’autor, que des de la perspectiva personal —amb una identificació amb el nom del protagonista— aborden aspectes diversos sobre l’emigració, el contrast de cultures, però sobretot l’estima entre persones adultes, davant d’un protagonista que es reconeix “enamoradís a primera vista”.

Una altre cop trobe en la prosa de Taïa una poeticitat força interessant que ens acosta de vegades a la prosa poètica —de fet, s’hi inclouen alguns versos—. Amb tot, la força de la primera part, amb la quasi violació del protagonista adolescent, no es recupera. Les històries posteriors es mouen més en l’enyor i el desig d’un amor perfecte que el personatge no assoleix en les seues aventures amoroses, d’un jove que resumeix la seua ànsia de manera ben clara: “Tinc ganes d’estimar” (pàg. 31). La darrera part, amb les cartes i textos creuats amb l’amant Slimane, és desigual; trenca l’encís que els capítols previs havien creat en el lector. Amb tot, aquest és un llibre per assaborir, sense cap intenció de descobrir cap element d’envergadura.

Temporada de caza para el león negro

Temporada de caza para el león negro, Tryno Maldonado, Barcelona, Anagrama, 2009

Després de llegir Casi nunca (2009), de l’escriptor també mexicà Daniel Sada, vaig descobrir aquest llibre de Maldonado, també finalista del mateix premi que va guanyar Sada, el premi Herralde de Novel·la. Dos llibres que beuen del que podríem anomenar realisme brut, això és, d’una visió de la quotidianitat grisa o negra, farcida d’elements violents i de situacions extremes, reflex sens dubte de la conflictivitat que impregna una part destacada de la societat d’aquell país. Una imatge que els escriptors d’aquell país, com també la lectura anterior de Rogelio Guedea, Conducir un tráiler (2008), volen oferir amb la intenció de mostrar el que hi ha, però alhora de denunciar els excessos d’uns personatges en permanent tensió.

El llibre de Tryno Maldonado és distint. Escrit en 99 breus capítols, com una mena de prosa poètica ben llunyana de la bellesa canònica, en els quals coneixem la història de la breu vida de l’artista i enfant terrible Golo, tot a partir dels ulls del seu amant. Una revisió per les tensions actuals de l’art més intuïtiu i inconscient i de les paradoxes que envolten el comerç de la pintura. Un llibre per als qui consideren que la creació —pictòrica, literària, etc.— ha de continuar tenint ànima i força, més enllà de les convencions.

Mujeres de los fiordos. Relatos de escritoras noruegas (2009)

Mujeres de los fiordos. Relatos de escritoras noruegas, AD, Madrid, Nórdica Libros, 2009

Una interessant lectura antològica d’autores en la línia de la sueca Marianne Frediksonn. Dones que parlen de persones amb problemes de comprensió, de relació amb un món en el qual no són compreses; aïllades, solitàries, distintes. M’han atret especialment dos, el primer i l’últim. El de la més jove, Trude Marstein i la més gran Bjørg Vik. La primera, una història en la qual una jove decideix no realitzar cap acte sexual amb un jove que acaba de conéixer i que el convida a casa. La segona, una bella història d’amor no concretat entre una propietària i el llogater d’una cambra a casa seua.

Del relat de Vik cal destacar com insereix el discurs reportat:

“La viuda la miró con su apática cara de gato.
¿De verdad?
La cómoda al fin estaba vacía. Entre las dos la sacaron al pasillo.
[...]
¿Eso es todo?, preguntó Maggi.
¿A ti qué es lo que más te gusta?, preguntó él en tono afectuoso, un tono que ella nunca le había oído antes.
¿Por qué?
Estoy contento, dijo Tremmel con toda espontaneidad. Tengo ganas de hacer feliz a alguien. ¿Qué te gusta?
Maggi parecía sorprendida.”
(pàg. 155)

Directe, sense pèrdua de temps. Com m’interessava fer en Els silencis de Maria i en Sara, la dona sense atributs. Inclou diàleg, però amb pocs verbs introductoris. Hi ha un narrador en tercera persona, perfecte. Hi ha cursives que denoten dobles intencions, amb una fredor mesurada en el tractament dels sentiments dels personatges. Un to que em em sedueix per posteriors projectes. Històries amb un regust nòrdic o celta, tant distint a les autores mediterrànies.

Sylvie

Sylvie, Gérard de Nerval, Barcelona, Quaderns Crema, 1995 (1854)

Aquest relat, recollit dins Les Filles du feu (1854), va ser el testimoni excepcional de la vespra de la lectura de la meua tesi. A poques hores de l’acte, després de sis anys de feina continuada, descobria una de les perles de la literatura del segle XIX. Un llibre on les il·lusions cauen una darrera l’altra, com les escorces d’una fruita: és l’experiència. Té el gust amarg; tanmateix té un deix acre que fortifica (pàg. 81).

Aquesta és la història del protagonista anònim de Gérard de Nerval, que podem identificar amb el mateix autor, qui es queixa a la darrera pàgina del llibret que “nosaltres llegim algunes poesies o algunes pàgines d’aquells llibres tan curts que ja no es fan gaire” (pàg. 84). Tota una denúncia de l’autor cap a un costum ben oblidat per la tradició literària mundial. Sylvie és un text diferent. Una prosa àgil, poètica, ben construïda, ben puntuada –per això s’hi refereix Umberto Eco en considerar-la una obra fantàstica, de la seua predilecció i continuada lectura–, però que empra en poc espai de paraules un conjunt considerable de referents literaris, vinculats a l’estètica del seu segle, encara que la espontaneïtat i la directesa de l’exposició ens pot fer recordar sens dubte, les proses més actuals. Una obra, doncs, de plena vigència, per recomanar als amants de la naturalitat i la bellesa.