El somriure dels sants

El somriure dels sants, Miquel Llor, Barcelona, Ed. 62, 1947 (1987)

Sempre és un bon moment per rellegir lectures fetes durant la carrera. En aquesta ocasió, la segona part de Laura a la ciutat dels Sants (1931) esdevé una eina útil per a recordar els objectius inicials de l’autor: la plasmació d’un retrat psicològic en transformació en el marc d’un espai realista actiu. Tot això ara desapareix. La voluntat de l’autor per superar el conflicte que la novel·la havia creat amb la seua població de naixement, Vic, provoca la concreció d’un relat que té punts d’interés per qui ha llegit el llibre anterior però que perd l’esència bàsica de la seua obra. No hi ha crítica social, no hi ha transformació psicològica; tan sols trobem un deix d’inversemblança en cadascuna de les actuacions dels personatges, molt especialment Laura i els germans Muntanyola, el Tomàs i la Teresa. Així trobem una protagonista que es penedeix de les actuacions anteriors seues i que recupera la vida conjugal amb una facilitat sorprenent de la mà del seu marit i l’oposició constant de la seua cunyada: “cal tenir paciència i saber callar” (pàg. 9), aquest és el lema de la nova Laura. I el repte, marcat pel símbol de la ciutat de Comarquinal: “era el moment d’acostar-se a penetrar el somriure dels Sants, que és ofert a tots els homes, mig bons dolents, fills de Déu tots.” (pàg. 32).

L’element més innovador i interessant és el nou marc històric desplegat en la novel·la: els anys trenta, amb l’esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional (pàg. 50). Un context social i cultural que evidencia l’ambigüitat de les classes terratinents catalanes al si del conflicte, com la crítica directa als excessos anticlericals (pàg. 129). La resta d’eixos argumentals de la primera novel·la es reprenen o tenen la seua contestació, com la mort sobtada de l’oncle Llibori, amb una gran destresa que configura les dues novel·les com un continuat sense cap tipus de trencament.

Pel que fa a la tècnica discursiva, cal destacar l’increment de l’oralitat, molt especialment en alguns petits fragments que són susceptibles de ser localitzats en el discurs reportat intern dels personatges (pàg. 43). D’igual manera, i en això s’enllaça la versió cinematogràfica de la primera novel·la, hi ha un increment de l’erotisme dins de la relació entre Laura i Tomàs. (pàg. 47). Amb tot, una segona part del tot imprescindible, altament inversemblant, que condueix a expressions d’estranyesa dels mateixos personatges com: “Què s’ha fet d’aquella Laura?” (pàg. 154).