Temporada de caza para el león negro

Temporada de caza para el león negro, Tryno Maldonado, Barcelona, Anagrama, 2009

Després de llegir Casi nunca (2009), de l’escriptor també mexicà Daniel Sada, vaig descobrir aquest llibre de Maldonado, també finalista del mateix premi que va guanyar Sada, el premi Herralde de Novel·la. Dos llibres que beuen del que podríem anomenar realisme brut, això és, d’una visió de la quotidianitat grisa o negra, farcida d’elements violents i de situacions extremes, reflex sens dubte de la conflictivitat que impregna una part destacada de la societat d’aquell país. Una imatge que els escriptors d’aquell país, com també la lectura anterior de Rogelio Guedea, Conducir un tráiler (2008), volen oferir amb la intenció de mostrar el que hi ha, però alhora de denunciar els excessos d’uns personatges en permanent tensió.

El llibre de Tryno Maldonado és distint. Escrit en 99 breus capítols, com una mena de prosa poètica ben llunyana de la bellesa canònica, en els quals coneixem la història de la breu vida de l’artista i enfant terrible Golo, tot a partir dels ulls del seu amant. Una revisió per les tensions actuals de l’art més intuïtiu i inconscient i de les paradoxes que envolten el comerç de la pintura. Un llibre per als qui consideren que la creació —pictòrica, literària, etc.— ha de continuar tenint ànima i força, més enllà de les convencions.

Conducir un tráiler

Conducir un tráiler, Rogelio Guedea, México, Mondadori, 2008

Vaig conéixer l’autor a un congrés a Melbourne de literatures hispàniques el juliol del 2oo8. Poc després va aparéixer la seua primera novel·la, una evolució en la seua trajectòria marcada fins al moment per la poesia i el microrelat. Un salt al gènere narratiu de major llargària dins dels límits del que podem anomenar realisme brut mexicà. Així la història es construeix a través de diversos personatges desarrelats com Bulmaro, el germà de Corona, qui assassina Cecilio chico, com a represàlia per la invasió de la seua propietat amb el ramat de l’altre. Després, Ismael, germà dels dos primers, mor com a venjança de l’anterior finat. S’inicia així una trajectòria despreocupada del protagonista, Corona, per llocs com Guadalajara, Concepción del Oro, Sabinas Hidalgo, Villa Hidalgo i Tepic, uns espais ben suggerents per al seu coneixement. Així, coneix el xofer de tràilers, Rodolfo Alanís, de qui aprendrà diverses experiències vitals: “Conducir un tráiler es poner las manos en lo cierto. Nunca sabes si llegarás o no. Y cómo o cuándo.” (pàg. 111-112). Corona continuarà sent perseguit per la família de Cecilio, la qual cosa forçarà el seu nomadisme en espais sempre marcats per la violència, la corrupció i la impunitat.

Un dels trets a considerar de la novel·la és l’ús del llenguatge, amb molta força i molt d’atractiu (amb alguna troballa com congal, per a referir-se als bordells). Amb una combinació excel·lent de l’eix temporal amb el desenvolupament intermitent dels fets (combinació de passat i present sense cap tipus de conflicte),  la lectura avança sense estirabots.

Casi nunca

Casi nunca, Daniel Sada, Barcelona, Anagrama, 2008

Aquest és un dels autors destacats en el Salon du Livre Paris (març 2009), que enguany va dedicar la mostra a la nova literatura mexicana. Una bona oportunitat per a conéixer autors com Sada, representants del que els crítics han anomenat realisme brut. Violència, sexe, erotisme, situacions extremes. Tot plegat en una història de marc realista on es reflecteix el dia a dia del Mèxic més contradictori i brutal. Un interés del públic per un tipus de lectura que va tenir un èxit considerable arran de la publicació de 2666 (2008) de Roberto Bolaño.

Aquesta és la història d’un agrònom, Demetrio Sordo, que presenta inicialment una vida monòtona com a tècnic agrícola en un rancho d’Oaxaca. Amb tot, es decideix per cercar el sexe en un bordell de la proximitat, on descobrirà la Mireya. La seua mare, preocupada perquè no s’ha casat, el farà anar a una boda a Sacramento, on coneix Renata, la seua futura esposa. Davant del seu desig per fer compatibles les dues relacions, la novel·la creixerà fins a construir situacions extremes en les quals els personatges es veuran sense poder-les controlar. Els passatges dels prostíbuls són de gran cromatisme i visualitat, peces mestres; en canvi, la història, amb un plantejament inicial ben suggerent, decau a mesura que avança, especialment a la resolució final.

Cal destacar la construcció del narrador, un individu extern que esdevé groller, simpàtic, incisiu, irònic. Ell és qui ofereix la realitat més bruta, més canalla i suggesstiva. Podíem dir que la part més neta, a penes té algun interés.