Jim, Magí Sunyer, Barcelona, Proa, 2010

L’originalitat d’aquesta novel·la breu de Magí Sunyer radica en la consecució d’una història ben coneguda pels lectors, L’illa del tresor (1883) de Robert L. Stevenson. Jim es construeix com una mena de segona part en la qual coneixem l’esdevenir del jove Jim Hawkins una vegada ha de fer front a la vida d’adult. Un futur marcat, sense dubte, per la manca d’experiència en la vida i pel repte de gestionar el magnífic tresor obtingut en el passat.

Aquesta és una narració àgil i atractiva, amb un ús de la llengua molt adequat a la realitat del protagonista, que dóna veu a tota la història. Una narració en primera persona que atrau el lector i sobre el qual es creen diverses interaccions que provoquen el reconeixement dels sentiments contraposats del jove i inexpert Jim Hawkins:

• “El lector ho sap de sobres per la meva altra narració, traduïda a totes les llengües del món, molt popular i que ja ha provocat desastres: aficions a la marineria i algunes expedicions, totes fracassades, a la recerca de l’illa del tresor.” (pàg. 19)

Pel que fa a l’estructura, les cinc parts i els vint-i-nou capítols, ofereixen l’avanç cronològic suficient –tot i la brevetat de la història– perquè entenguem l’evolució sentimental i sexual d’un protagonista que és presoner del seu passat. Una novel·la d’aventures actualitzada i sotmesa a la fina ironia que podem llegir en altres textos del mateix autor. Un joc metaliterari per a tots els qui vam conéixer, de ben petits, les primeres aventures a la recerca d’un tresor…

Amélie Nothomb, Hygiène de l’assassin, Éditions Albin Michel, París, 1992

Dans ce roman nous pouvons mieux connaître ce qu’il y a derrière un écrivain célèbre. Nothomb, avec son premier roman, veut parler –comme d’une manière prophetique– du succès d’un auteur qui a reçu le prix Nobel: Prétextat Tach. Une nom different pour s’éloigner de la réalité. Quatre journalistes veulent l’interviewer. L’intérêt pour le lecteur est surtout à la fin de l’histoire, dans la quatrième partie, quand une femme journaliste est reçu par Tach. C’est un homme qui déteste les femmes, un vrai misogyne. Nothomb cherche à provoquer les lectrices: “dès l’instant où elles sont devenues femmes, dès l’instant où elles ont quitté l’enfance, elles doivent mourir. Si les hommes étaient des gentlemen, ils les tueraient le jour de leurs premières règles.” (page 159). C’est un homme qui est laid à l’exterieur (très gros) et à l’intérieur (très fermé). Mais il aime la littérature: “Je pensais que tout le monde lisait comme moi; moi, je lis comme je mange: ça ne signifie pas seulement que je’n ai besoin, ça signifie surtout que ça entre dans mes composantes et que ça les modifie.” (page 69).

Il y a des réflexions sur le succès de la littérature comme celle-ci: “–Vous avez vendu des millions d’exemplaires, jusqu’en Chine, et cela ne vous a pas fait réfléxir? –Les usines d’armement vendent chaque jour des milliers de missiles à travers le monde, et ça ne les fait pas réfléchir non plus.” (page 66). C’est un bon livre pour mieux connaître  les romans d’Amélie Nothomb; il est très different des autres plus connus comme Stupeur et tremblements (1999) ou Biographie de la faim (2004). Un bon débût d’un écrivain très prolifique.

El format, francament, sedueix. És una novel·la ben construïda i suggestiva, però li manca la garra, la força que un espera quan obri un nou llibre. Encert del jurat, tot i que li manca l’esperit que curiosament cerca el mateix protagonista. Una recreació fictícia del món de Lewis Carroll que, sens dubte, ofereix els límits entre el que seria la creació d’un món per a infants i les obsessions dels escriptors, com el misteriós protagonista del diari que constitueix la novel·la.

Les reflexions del pederasta —un expert “en fades” (pàg. 148), com diu ell mateix—, a la manera de Delictes d’amor (2000) de M. Mercè Roca et fan entrar en la ment del malalt: “Ara em transformaria en un depredador. Ho sóc?” (pàg. 30). Uns dubtes i remordiments lògics en un personatges que és diaca de l’església anglicana i que valora enormement la rigidesa moral de la reina Victòria. A l’igual que en la història de Roca, com a lector, t’endinses i comprens el complex món de la persona que se sent atreta per menors sense que aquests consideren la seua acció com un delicte. Segurament, el que necessita el lector de llibres com aquest és, no sols una comprensió sobre el personatge, sinó una reflexió més punyent sobre com és possible a aquesta situació, això és, un missatge més crític i directe contra aquestes actuacions de les quals només es transmet una bella descripció incompleta.

Fragments de gran poeticitat com “La memòria pot recórrer a alguns records cisellats sobre la pedra de la meua dermis” (pàg. 33). A l’igual que les constants referències a “l’altra banda de l’espill” que ens resituen, sens dubte, en l’univers de l’escriptor Lewis Carroll i en la relativitat de les concepcions de les conductes humanes: “els llibres que escric són a l’altre costat de l’espill” (pàg. 82). Amb tot, les descripcions sobre el plaer de la lectura (pàg. 186) i la voluntat d’adreçar-se a un possible lector (pàg. 197) del diari novel·lat esdevenen una mena de joc metaliterari que atrau, sense dubte, el lector.