Los que hemos amado

Los que hemos amado, Willy Uribe, Barcelona, Los Libros del Lince, 2011

Del viaje en apariencia inocente de dos muchachos de Getxo al sur de Marruecos el lector no dejará de sorprenderse de la capacidad narrativa de su autor, Willy Uribe, a medida que descubra cada nueva etapa del viaje. La ambientación en el invierno de 1981 no es gratuita, las referencias a la inestabilidad política del país son constantes y el deseo de cambio y, al mismo tiempo, de desarraigo de los protagonistas, también.

Estamos delante de una historia con elementos iniciáticos: el descubrimiento de la edad adulta de Eder y de Sergio. Una ansia de conocimiento que los lleva a la expresión siguiente: “nada calmaba el ardor de mi alma y mi deseo, confuso y expectante.” (p. 131). Todo ello con tintes policíacos o del género negro, a partir de las acciones delictivas de sus personajes para llevar a cabo su objetivo: el negocio con el hachís. Historias de adolescentes con familias desestructuradas que beben del agua de la inestabilidad social y económica del Euskadi de los años 80.

Del mismo modo, encontramos un espacio para la poeticidad. Descubrimos unas playas y acantilados del sur de Marruecos, donde el azul del mar y del cielo, con el crecimiento de las olas, son el espacio idóneo para el desarrollo de los protagonistas. Cabe destacar también la referencia al título a partir del nombre de la casa de la abuela de uno de los jóvenes, Eder: Nous avons aimé. Esta es la explicación de su propietaria que sirve como contrapunto a la vida acelerada de los jóvenes que la escuchan: “Hemos Amado significa que comprendemos. Porque hemos amado y hemos sufrido sabemos cómo son las cosas. Quien no ama, o quien tan sólo sabe dejarse amar, no habrá aprendido nada y su vida habrá sido en vano.” (p. 75). Un canto, pese a todo, al futuro, a la condescendencia, a la resolución de conflictos. Con un punto de partida pésimo, el desarraigo completo de sus protagonistas: “Pensé que las ciudades no nos pertenecen, tampoco ninguna tierra” (p. 113). Una novela, pues, para saborear la fuerza del cielo azul y las tinieblas de la tierra que hay debajo.

Confesiones a Alá

Confesiones a Alá, Saphia Azzeddine, Madrid, Demipage, 2011 (2008)

Aquesta és una història ambientada al Magrib on la jove Jbara esdevé una imatge del desig de supervivència de tanta gent que viu es zones deprimides com la seua. Es construeix així un relat directe, amb posat aparentment senzill, amb la veu pròxima de la protagonista –en primera persona–, que es converteix en el testimoni contradictori de l’ànsia per viure i ser lliure, alhora que accentua la seua dependència de les necessitats material: “Ara sóc tota una dona de negocis. El meu cos és la meua oficina.” (pàg. 70).

L’escriptora i actriu intenta polemitzar –l’objectiu que percaça és força evident– a través de la nuesa de la veu de Jbara, tot construint una novel·la en certa mesura iniciàtica on el coneixement del seu país, el Marroc, és un fet ben obvi. Amb tot, la provocació general de l’obra presenta una involució a la fi que impregna d’una certa dosi d’inversemblança la seua resolució. La pretesa interlocució amb el seu Déu, Al·là, tampoc és una qüestió, al nostre parer, ben resolta, més enllà de recordar al lector la religió que professa la protagonista.

Cérémonie

Cérémonie, Yasmine Chami-Kettani, Paris, Babel, 1999

À propos du mariage du frère de la protagoniste, Khadija, l’écrivain reconstruit l’ambiance des familles marocaines pendant le temps de cette cérémonie. Khadija est une jeune architecte de trente-cinq ans après son divorce. Elle est retournée vivre chez ses parents et sa voix montre la contraposition de sa vie actuelle et les souvenirs du passé. Une histoire entre le poids de la tradition et la volonté de la liberté. Ses réflexions sont réalisées avec la complicité de sa cousine qui est venue aussi participer à la fête familière : Malika. Le mélange couvre le roman ; les sentiments contradictoires forcent Khadija à montrer son désespoir.

Le point faible de l’histoire est peut-être la conception et la concrétion du personnage principal. Khadija est le prétexte pour l’action, mais en même temps l’object de réflexion. Malgré tout, le fil argumentaire se perd à travers des histoires secondaires comme l’anecdote d’Aïcha, la cousine perdue.

Dans Cérémonie, nous écoutons la voix d’une femme qui avait lutté pour sa liberté : « allez, viens, maman, on n’a plus rien à faire ici, tu vois bien qu’il ne veut pas de nous » (p. 8), à propos de l’action négative de son père. Mais une réalité, « elle est lasse de lutter, et soudain n’a plus en elle que le désir de fuir » (p. 17), le passage du temps provoque en elle la perception de cette réalité : elle ne peut pas fuir  toute sa vie. Le moment le plus intéressant est la complicité construite entre les deux cousines,  Khadija et Malika ; c’est l’évocation de la force morale et humaine entre les femmes de ce type de civilisation où les femmes n’ont pas encore obtenu l’égalité face aux hommes. Et, finalement, un désir symbolique, la manque de sexe : « plus secrètement, elle voit dans sa fille un double inversé de l’époux, une fille sans sexe » (p. 49).

Le rouge du tarbouche

Le rouge du tarbouche, Abdellah Taïa, Biarritz-Paris, Atlantica-Séguier, 2004

La première fois que j’ai lu un livre de cet écrivain j’ai eu une sensation très agréable. Ce n’est pas toujours comme ça. Souvent, je peux lire un auteur pour la première fois et penser qu’il ne me plaît pas. À cette occasion, tout est différent. J’aime ses mots, ses phrases, le rythme de ses constructions syntactiques. Taïa écrit avec musicalité, avec les fragrances fraîches d’un poète.

C’est un livre de proses autobiographiques. Il y a beaucoup de souvenirs de sa vie. Un bon mélange avec les histoires personnelles, la lumière de son espace —les villages ou les derb, les quartiers avec des petites ruelles où il habitait— et surtout les sentiments d’une personne qui veut changer son destin. Ce qui me plaît c’est la manifestation de déracinement du protagoniste, l’alter ego du même écrivain, Abdellah Taïa. La perception d’un homme qui finit ses études à Paris et qui s’éloigne de sa propre origine. Il y a un certain moment où personne ne sait d’où il vient où il va : « Rien. Je n’ai rien ici, aucune chance, aucun avenir. » (page 122), « Ma nouvelle vie se construisait à Paris, heureuse ou malheureuse, cela dépendait des jours et des saisons. » (page 125).

Tout est difficile. L’angoisse nait avec la force de la mort. Avec la solitude il peut trouver le bonheur:

•    « J’avais besoin du noir qui me rendait momentanément à moi-même, qui m’apportait de brefs moments de calme. L’intimité a besoin du noir, elle ne peut pas vivre en plein soleil» (pàg. 126)

Mais finalement, l’amour pour le devenir, pour le futur, aide le je des nouvelles. C’est le sentiment général dans toutes les histoires, dans tous les protagonistes qui occupent le livre. Merveilleux.

Una malenconia àrab

Una malenconia àrab, Abdellah Taïa, Irún, Alberdania, 2009 (2008)

Un nou llibre de l’escriptor de Salé, al Marroc, que torna a plantejar la difícil coexistència de les arrels originàries personals i la nova vida a París. De tota manera, aquest llibre presenta una major coherència argumental que l’anterior de Taïa llegit, Le rouge du tarbouche (2004). En aquesta ocasió, l’estructura interna ens aporta quatre parts titulades: “Recordo”, “Hi vaig”, “Fugir” i “Escriure”. Quatre bocins de vida de l’autor, o suposadament de l’autor, que des de la perspectiva personal —amb una identificació amb el nom del protagonista— aborden aspectes diversos sobre l’emigració, el contrast de cultures, però sobretot l’estima entre persones adultes, davant d’un protagonista que es reconeix “enamoradís a primera vista”.

Una altre cop trobe en la prosa de Taïa una poeticitat força interessant que ens acosta de vegades a la prosa poètica —de fet, s’hi inclouen alguns versos—. Amb tot, la força de la primera part, amb la quasi violació del protagonista adolescent, no es recupera. Les històries posteriors es mouen més en l’enyor i el desig d’un amor perfecte que el personatge no assoleix en les seues aventures amoroses, d’un jove que resumeix la seua ànsia de manera ben clara: “Tinc ganes d’estimar” (pàg. 31). La darrera part, amb les cartes i textos creuats amb l’amant Slimane, és desigual; trenca l’encís que els capítols previs havien creat en el lector. Amb tot, aquest és un llibre per assaborir, sense cap intenció de descobrir cap element d’envergadura.

L’últim amic

L’últim amic, Tahar Ben Jelloun, Barcelona, Empúries, 2005 (2004)

No sé si és una gran novel·la, com diu a la contraportada Bernard Pívot, però sé que és un llibre que es llig molt bé, molt còmode, amb ganes, i que t’omple d’optimisme.

Sobre l’amistat. Tot i que la precipitació del final provoca en el lector la sensació de rapidesa, d’excessives ganes de l’autor de crear un text breu i concís. Et quedes amb ganes de més. També la segona part, centrada en la veu del segon amic, Mamed, no aporta massa dades, repeteix la història des d’un altre punt de vista, tan sols el final, la destrucció de l’amistat per a preservar el patiment del primer, Alí, davant del càncer del segon. Una mica inversemblant, suportar la destrucció de l’amistat, de la persona que estimes, per tal d’evitar el seu patiment! Idea curiosa de plantejament en història: l’amistat entre homes. Desenvolupament no del tot adequat.

És difícil jugar amb l’amistat, perquè de vegades dubtes, realment, què és l’amistat. Sembla que en el món oriental es valora més. En el nostre, és un valor en extinció. Jo mateix si busque en el meu passat, em quede quasi sense records. Pense que les amistats són paral·leles al teu creixement com a persona en un moment determinat, quan passes una etapa es perden. El llibre de l’escriptor marroquí aporta per aquest manteniment.