Correspondència de guerra

Correspondència de guerra, Manel Alonso, Alacant, Aguaclara, 2008

Aquest volum de poesia de Manel Alonso, amb el qual va rebre el premi Paco Mollà de l’Ajuntament de Petrer en el 2008, esdevé una bona mostra per a entendre la poesia publicada de l’autor en anteriors volums que he llegit. Un llibre coherent amb alguna de les reflexions que podem llegir sovint en el seu bloc, Els papers de can Perla; així podem llegir en els poemes una visió crítica contra la mediocritat. Alonso es rebel·la davant de la força ingent dels mitjans de comunicació i la hipocresia dels polítics que furten la llibertat als individus. El poeta denuncia les injustícies, tant presents en els mitjans de comunicació, que situa dins del marc de les accions contra les dones o contra els immigrants. Amb tot, podem trobar un cert deix de resignació en versos com “però, també, som els destinataris de les mentides que, / com una cadena, arrossegarem generació darrere generació.” (pàg. 18).

Cal destacar també la voluntat de deixar constància dels poetes o els companys que són tinguts en compte a l’hora de la composició poètica. Així, el poemari s’inicia amb “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, dedicat al difunt Manuel Garcia i Grau, en referència al seu llibre La ciutat de la ira, o, més endavant, en “Europa, península que et multipliques en penínsules”, sobre El nou rapte d’Europa de Lluís Alpera. Paral·lelament, observem una voluntat per ressaltar la importància dels records, del temps anterior: “El passat sí que existeix” (pàg. 21). Podem destriar “Miniatures”, unes petites joies, a la manera dels haikús, que a mena de sentències o judicis, ofereixen la nuesa de la reflexió del poeta, adreçats en diversos moments a cantants com Víctor Jara o Raimon, o escriptors com Vassili Grossman.

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, Manel Alonso, Rafelbunyol, L’Aljamia, 2008

Aquest és el segon dietari de Manel Alonso que he llegit. Amb una senzillesa manifesta, el poeta (i narrador i assagista) revisa els anys 1990-1994 a través dels seus propis ulls. Un text resultant, segons em contava el mateix autor, de la selecció del dietari que té d’aquells mateixos anys. Trobem la veu reflexiva de la condició de l’escriptor que a la seua trentena vol confirmar la seua trajectòria. Hi ha els dubtes, les vacil·lacions, els patiments de qui vol dedicar-se a escriure i que troba, a través del coneixement i de la conversa amb altres escriptors més grans, un conhort a la seua dedicació.

Tot i l’heterogeneïtat de l’estructura del dietari, hi ha temàtiques recurrents com és el patiment pel pas del temps i per la voluntat de recuperar el passat en el moment actual. El títol seleccionat per a aquest segon dietari és, doncs, un encert. Un altre element força expressat és: “tinc la sensació de viure en un estat de provisionalitat.” (pàg. 30). També trobem una reflexió sobre el gènere en el qual es mou aquest llibre: “És clar que gran part de la literatura i de l’art gira al voltant del jo. El que no es pot pretendre és que l’univers sencer gire en òrbita al voltant d’un únic jo.” (pàg. 20).

D’una altra banda, interessa al lector el retrat del moviment literari —especialment poètic— dels noranta, tant a València com a Alacant, amb les referències a la creació de la revista L’Aljamia o a Tuacte. Així, com les referències necessàries als companys de dedicació, com Vicent Penya, Ramon Guillem, Mercé Claramunt, i tants altres citats en el dietari. Hi ha també, referències a la família, a l’entorn més immediat, a la llengua pròpia, als costums i les festes. En definitiva, el tractament literaturitzat de la vida de l’escriptor en uns anys claus en la seua formació.