Quinx

Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon, V), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1985)

Durrell tanca el cercle amb Quinx. Una nova recreació de les històries viscudes pels personatges del quintet a la Provença, enmig de les guerres que assolen Europa i el beatus ille de l’espai on es mouen amb la reaparició de personatges anteriors com Sabine que havia marxat amb els gitanos que es mouen per la Camarga francesa. Potser aquesta part és la més irònica i on Durrell es mostra més relaxat amb els seus personatges. Així és fàcil localitzar una defensa de la banalitat de la vida i dels seus plaers, amb afirmacions com aquesta: “cuando el orgasmo se comparte de esta manera se te admite en el reino que hay entre la muerte y el renacimiento, el taller donde se forjan por igual el pasado y el futuro. La clave está en captar esta simultaneidad.” (pàg. 18). Una explicació del clímax que es veu ampliada: “el orgasmo es una sombra chinesca de este estadio de crisálida” (pàg. 19). Això és, l’orgasme vist de manera paral·lela a la mort: “cada orgasmo es un ensayo general de algo más profundo, como por ejemplo la muerte, que se hace más y más explícita hasta que por fin sucede y revive todo el universo en nosotros con un mazazo.” (pàg. 20-21).

El trencament d’estructures narratives, amb la incorporació d’escenes dramàtiques, és una prova de l’increment de l’experimentació en el darrer llibre de Durrell. L’homogeneïtat dels cinc volums anteriors és trencat amb el joc entre personatges i la consecució dels fragments teatralitzats de les pàgines 28-35, entre altres. La referència al nouveau roman francés, en tant que representa un model innovador de trencament amb la novel·la tradicional, no és gratuïta:

• “les abats surgelés des écrivains qui refusent toute jouissance.” (pàg. 37)
• “el esquema de la antigua y querida novela lineal ha sido dejado a un lado en favor de un suave enfoque palimpséstico que permite a los actores convertirse uno en otro, fundirse en el espacio lineal del otro, si lo desean.” (pàg. 134)

L’interés per l’erotisme i el sexe de Durrell en aquest llibre l’acosta al seu estimat Henry Miller, amb unes exposicions dels personatges força suggerents:

• “el esperma no envejece como le pasa al hombre. Hasta un anciano puede hacer un niño.” (pàg. 38).
• “para aumentar el placer hay que intensificar el dolor” (pàg. 86)
• “la semilla de toda meditación está en el propio orgasmo” (pàg. 131)
• “con cada orgasmo te sumerges un poco en el futuro, gustas un pedacito de inmortalidad a pesar de ti mismo” (pàg. 226)

Paral·lelament, cal destacar les reflexions metaliteràries sobre la condició de l’escriptor i de l’artista: “el único imperativo del artista (todo hombre) es bricoler dans l’inmédiat, c’est tout! Reducir la sobrecarga del trabajo del corazón, el corazón turista.” (pàg. 51). Uns jocs entre personatges que desvetlen algun dels misteris de volums anteriors del quintet, com la referència a la condició d’alguns d’ells com a personatges literaris anteriors (pàg. 65). D’altres comentaris metaliteraris exposats, alguns dels quals sotmesos a una visió irònica, per Sutcliffe i Blanford són:

• “no es cierto que todos los grandes temas estén agotados. Cada época genera nuevos temas.” (pàg. 67)
• “cuando leí, no sé donde, que los campesinos chinos taponaban el culo a los cerdos con arcilla para que pesasen más a la hora de venderlos en el mercado, se me encendió la luz acerca de por qué tantos novelistas norteamericanos escriben lo que escriben: han sido taponados por sus implacables editores.” (pàg. 123)
• “la buena literatura debe pulular entre ambigüedades” (pàg. 182)

Hi ha també diverses reflexions sobre les bases filosòfiques de les religions:

• “el objetivo de los cristianos es ser buenos, el de los budistas es ser libre” (pàg. 71)
• “un judío no es más que un brahmán con prepucio” (pàg. 182)

Constance (El quinteto de Avignon)

Constance (El quinteto de Avignon), Lawrence Durrell, Barcelona, Ed. Versal, 1982 (1985)

La tercera lectura del quintet de Durrell m’ha aportat l’exemplar més lineal i narratiu de tots els anteriorment llegits. Potser el cos de la sèrie, l’eix central d’un seguit d’històries secundàries i de personatges que s’entrellacen enmig dels altres volums. La història planteja la relació de la protagonista que dóna nom al llibre, Constance, amb els seus germans Lívia (que protagonitzarà, segons sembla, un dels últims volums de la sèrie) i Hilary. Constance es mourà entre el record del seu marit, el malaguanyat Sam, i el nou amor d’Affad, protagonista de Sebastià. L’altre personatge destacat és l’escriptor Aubrey Blanford, amb un paper primordial en Monsieur. És ben suggerent la intertextualitat entre les novel·les, concretament la referència al personatge literari que Blanford s’inventa, el seu alter ego com a escriptor Sutcliffe i al qual s’hi refereix en aquesta ocasió (pàg. 30), com també a l’autoria de ficció que ell manté sobre Monsieur o el Príncep de les Tenebres (pàg. 304). Amb tot, el rerefons de la novel·la, l’ocupació alemanya de França, concretament la situació sociopolítica a la Provença, i la difícil coexistència entre els seus habitants és la base novel·lística. El grup d’amics format per Constance, Blanford, Lívia, Hilary, Quatrefages, Fèlix Chatto i d’altres representa l’enyor de la Provença idíl·lica de la seua joventut i no-ocupada que tots compartiren. Una imatge ja referenciada al castell de Verfeuille de Monsieur i ara definit com “l’alegre grup de Tu Duc” (pàg. 23).

És curiosa la referència de Durrell a l’inici del llibre, en la “Nota de l’autor”: “aquest llibre és una novel·la i no un llibre d’història”. L’advertiment no és gratuït i la distància que sobre la realitat pren l’autor tampoc; Durrell no vol reescriure aquella història, la del context en què es mouen els autors i la que ell mateix va viure. L’ús que fa dels esdeveniments de la realitat és només referencial. Constance podria estar ambientada en altres indrets i en altres moments i no perdria, en absolut, el seu interés.

Tot seguint el to preciosista de textos anteriors, Constance aporta al lector un munt de reflexions i de referències extraliteràries, com l’expressió francesa entre chien et loup (pàg. 32), això és, la concreció de la fi del dia (a boqueta nit, en el nostre català), que va servir també de text a la novel·la d’Irène Némirovsky Les Chiens et les Loups (1940). El plantejament de la difícil realitat de la guerra aporta pautes d’interés per al lector actual com les següents:

“Los judíos extraerán hasta la última gota de sangre de nuestro horror y arrepentimiento. Son maestros en el arte de exprimir. Tendremos que agachar la cabeza en su presencia por lo menos durante un siglo.” (pàg. 245)

“Tota Europa era un club de suïcides.” (pàg. 306)

“La major part de l’amor caduca a causa de la sacietat i de la indiferència.” (pàg. 310)

D’igual manera, la interrelació de Constance amb el col·lega metge, Schwarz, que s’ampliarà a Sebastian, i Cade, la serventa que l’acompanya a Avinyó, esdevindrà el nucli cel·lular d’un relat amb molta força constructiva i de creixement per al lector. Així, és plenament avançada la concepció de parella sentimental de Constance i Affad, el Sebastià de l’anterior novel·la que aquí desvetlla que és també el seu nom (pàg. 245), una relació que és definida com la pròpia d’una “nova era d’amistat sexual” (pàg. 263).

Aquesta és la novel·la central del quintet, no debades hi ha referències a totes les altres, com són els casos esmentats,  a més de la referència final a Quinx (pàg. 311), una de les cinc esposes de Gampopa, dins de les referències metaliteràries de Blanford als seus llibres. Una prova més de la minuciositat de l’estructura narrativa del darrer gran projecte de Lawrence Durrell.

Sebastian

Sebastian (El quintet d’Avinyó, IV), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1983)

El primer llibre llegit, tot fent cas a la indicació equivocada en xifra romana de l’editorial, no és el primer publicat de la sèrie última de novel·les de Durrell. Es tracta, segons l’ordre d’aparició, de la quarta. Amb tot, com indiquen totes les crítiques i notes referencials, el quintet es pot llegir amb independència, les unes de les altres. Ho veurem, ho contrastarem, en acabar la seua lectura. De moment, el lector es troba a Sebastian amb diversos personatges entrecreuats en una història a mitjan camí entre la Ginebra de la fi de la II Guerra Mundial, envoltat de psiquiatres i psicòlegs que tenen cura de diversos personatges que, segons sembla, tindran el seu paper en altres novel·les de la sèrie. L’altra banda del pont espacial és, com no podia ser d’una altra manera amb Durrell, l’Egipte d’Alexandria, tot seguint el rastreig dels coptes i dels anomenats “adoradors de la mort”, una mena de secta esotèrica que impregna l’esència i l’evolució dels dos personatges principals, el malhaurat Affad i la supervivent Constance, qui protagonitzarà el tercer lliurament de l’autor.

Un altre espai recurrent, a les acaballes de la història, és la Provença i la ciutat d’Avinyó, la ciutat que donarà peu a la primera de les novel·les, Monsieur (ou Le prince des tenèbres); tot just l’he començat a llegir. Sebastian ofereix una reflexió substanciosa sobre les dificultats de les relacions personals, especialment les afectives, en un món en transformació i en crisi com és el temps de la II Guerra Mundial. Durrell no aborda directament cap situació, sinó que les mostra, les ofereix al lector intel·ligent perquè les sàpiga entreveure, per abordar-les, analitzar-les i traure’n conclusions. Hi ha el col·lega metge de la Constance, el Schwarz, jueu que va deixar la seua dona a Europa, a Viena, i que a les acaballes de la novel·la no podrà resistir el remordiment davant d’una esposa que ha sobreviscut als camps de concentració nazis de manera ben llastimosa. Hi ha els companys de l’Affad, que cerquen aturar el temps a través de la fixació amb la mort. Hi ha l’existència enigmàtica i poderosa, que intenta controlar la voluntat de l’Affad, del príncep. Hi ha Mnemidis, el pacient boig, aturmentat per la pressió religiosa que acaba amb la felicitat de Constance, la seua metge que l’intenta guarir.

Tot plegat, la descripció d’un món en transformació que inquieta el lector i que el motiva a continuar endavant. Tot per seguir el repte final de Durrell. Una proposta ben suggerent, com la que ja havia estat El Quartet d’Alexandria.

Monsieur Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon)

Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon, I), Lawrence Durrell, Barcelona, Ed. Versal, 1986 (1974)

Inquietant. Història dins d’història. Relat infinit on el lector pot realitzar les interpretacions que considere. Tot això, és obvi, pot dificultar la seua intel·ligibilitat i desviar-ne l’atenció. Ressò inherent a altres novel·les de la sèrie, amb la Sylvie, l’Akkad, la Livia…, amb Avinyó, Alexandria i el món mediterrani com a rerefons del segon llibre que he llegit del quintet. El capítol final, construït amb la intenció de tancar la història o almenys de crear les darreres línies interpretatives, ofereix la nuesa d’un escriptor de ficció —un alter ego del mateix Durrell?—, el Blanford citat en la ficció dins de la ficció de l’escriptor Rob Sutcliffe com a Bloshford, que remet a diversos enllaços d’altres novel·les de la sèrie.

Sempre s’ha dit que Durrell volia que els cinc llibres es pogueren llegir amb independència i sense un ordre concret —no hi ha en absolut una correlació delimitada, ni per ell mateix, ni per la crítica—. Amb tot, és obvi que el lector cerca els punts en comú, els personatges latents, les històries represes. Aquests és el joc de l’autor: fer realitat el que en realitat és mentida. Aquesta és la base de la literatura, de la novel·la com a gènere, i Monsieur no és alié a aquest objectiu. Una novel·la en la qual s’entrecreuen diversos personatges que viuen un temps a un castell d’origen templari a la Provença, a Verfeuille. Una interacció marcada pels llaços afectius i de consanguinitat: els germans Bruce i Pia, casats al seu torn amb Sylvie i Rob Sutcliffe, respectivament. D’igual manera, pren força el personatge que se suïcida i marca l’evolució del relat, Piers, el germà de Sylvie, marcat profundament per la secta gnòstica que té el seu centre d’operacions —amb el guia que esdevé Akkad (pàg. 142)— a l’oasi de Macabru, a Alexandria: “era un adorador del Dios de los templarios. Creía en el usurpador del trono, el Príncipe de las Tinieblas.” (pàg. 31). Unes referències explícites al títol que troben diverses matisacions mé endavant (pàg. 221).

La novel·la és rica en perspectives i en veus narratives, de tota índole: ara se centra la història en el metge Bruce, ara en l’escriptor Sutcliffe, ara en el doctorand sobre els templaris Toby Goddard… Tot plegat per a constituir una història de reflexions sobre la natura humana i les interrelacions d’aquesta amb les forces de la natura: “lo que en realidad muere es la imagen colectiva del pasado, todos los yoes temporales que han estado presentes, de una manera consecutiva, juntos ahora en un instante de atención perfecta, de aprehensión clara como el cristal, que podría durar siempre si uno lo deseara.” (pàg. 17).

Un dels personatges més suggerents és el de Sutcliffe. Així, abans d’escoltar la seua pròpia veu als “Documents venecians” del tercer capítol, coneixem la seua degradació —agreujada per la fugida de la seua esposa, la Pia, amb la seua amant, la dona de color Trash— prèvia al també suïcidi, amb l’escabrosa descripció de la seua decisió de no rentar-se i gaudir-ne de les costres de l’orí i d’altres fluids corporals (pàg. 18). A partir de les notes que deixa escrites, trobem una altra pauta de reflexió: “La identidad es la frágil sugestión de coherencia con que nos vestimos. Es a la vez ilusoria y muy real, y muy necesaria para la felicidad, si es que la felicidad es realmente necesaria.” (pàg. 89-90). En els seus quaderns podem llegir sentències com les següents:

• Hoy la muerte es un limbo poblado por vivos. (pàg. 221)
• Un crítico es una lombriz en el hígado de la literatura. (pàg. 260)
• Observó con disgusto que el suicidio era en realidad demasiado doloroso, y abandonó la idea durante algún tiempo. Luego, como una fruta azulada, la melancolía empezó a crecer de nuevo. (pàg. 258)

Un altre personatge d’interés és la seua esposa, la Pia, qui conserva durant molts anys de matrimoni una caixa secreta que no deixa veure al marit. Allà hi ha nines i altres andròmines de la infantesa; quan ell les descobreix, es trenca l’equilibri: “Había profanado la realidad interna de su lejana infancia.” (pàg. 224). Així, mostra conductes peculiars com “nunca podía pasar toda la noche en cama con un hombre; tenía que levantarse e ir a otra cama después de hacer el amor.” (pàg. 225). Amb l’amant Trash, amb qui viatja pels mateixos llocs on havia estat amb el marit, hi ha descripcions suggerents com aquesta: “El cuerpo de Trash huele como una tarta nupcial.” (pàg. 237).

Comptat i debatut, Durrell ens ofereix un nou capítol de la seua obra última, del seu testament per aquells qui hem volgut retrobar-lo després d’El quartet d’Alexandria, en un relat on s’amaga en tots i cadascun dels personatges. La multiplicitat de perspectives i de pensaments, en el seu conjunt, respon al debat personal d’un autor que posa fi al seu bagatge emocional i intel·lectual. Aquest és el mèrit i el talent de l’escriptor i la seua obra. I nosaltres, testimonis i hereus de la seua dèria.