Homes

Isabel-Clara Simó, Homes, Alzira, Bromera, 2010

Les vint-i-dues històries d’Isabel-Clara Simó tenen en comú amb els Vint-i-dos contes (1958) de Mercè Rodoreda la xifra màgica que computa el total de relats inclosos en el volum. Amb tot, res més llunyà dels objectius rodoredians són els contes de Simó, unes històries farcides d’ironia, de sarcasme i, en definitiva, de visió realista i sovint deformada de la realitat masculina. Si en Dones (1997), l’escriptora abordava, amb un to semblant, la quotidianitat de la dona en la nostra societat, ara és el torn dels homes. De tota manera, trobem dos precedents en la mateixa autora; d’una banda, Angelets (2004), els deu contes que abordaven de manera àcida i fora dels tòpics dels infants, d’una altra banda, Estimats homes (Una caricatura) (2001). En aquesta ocasió, el títol ha estat més directe: Homes. Tot això, perquè la Isabel-Clara Simó continua la seua brillant trajectòria com a contista, un dels gèneres que desenvolupa amb un major domini.

Si en Estimats homes, l’autora exposava la seua visió crítica envers la conducta social de l’home, tot i ser conscient que “n’he fet una caricatura, grotesca i exagerada, com totes les caricatures” (pàg. 10), ara, en Homes, ha fet una aplicació pràctica. Ella mateix ho explica en el pròleg: “si m’hi he acostat, literàriament parlant, ha estat amb afecte, intentant entendre’ls. I de vegades, és clar que sí, condemnant-los.” (pàg. 5). És evident, per als qui coneixem la carrera de l’escriptora, que aquest llibre ens feia falta. Una visió irònica, humorística, sarcàstica, incisiva, sobre la mitja part de la societat que no sempre havia estat motiu central dels relats d’una escriptora que sap com ningú retratar la quotidianitat. L’autora cerca la provocació i la reflexió, des dels títols, com ara “La desgràcia de ser home” o “No m’agrada la meva dona”, al plantejament dels conflictes de cada història. Unes crisis que naixen també des de l’admiració envers la dona, com “El tatuatge”: “La meva dona té un cony pelut, molt sensual. A mi m’encanta, però, tia, quan vas en banyador, depila’t, que no veus que fem el ridícul, tu i jo?” (pàg. 43). Amb tot, les crisis poden resoldre’s de manera civilitzada —a la manera com ho proposava Carles Soldevila, en obres com en Civilitzats, tanmateix (1921), en Moment musical (1936) o en el relat “Una alarma”—, com llegim a “De teves a meves” —un títol que ens remet de manera directa al de Pere Calders publicat l’any 1984—.

Tot es relativitza, fins i tot, el sexe o el desig. Així, amb una referència segurament inconscient a un relat anterior de la mateixa autora, “Plaer de dona”, llegim: “El desig femella està format per altres ingredients. [...] Una dona que desitja vol sentir-se desitjada, i, com a tal valorada. [...] El mascle desitja amb fúria. Fins i tot pot ser violent, si la cultura no el lliga molt curt. Perquè la seva és una fam desesperada, atroç. Fins i tot depravada.” (pàg. 77). El conte que amb més insistència remet al lector a un relat previ de l’escriptora és el de “Mitjons tirats per terra”, una aproximació a la realitat de la crisi de parella enmig de les nocions de progressia i alliberament que ja trobàvem a “Rosina, my darling” d’Històries perverses (1992); una joia, sens dubte, aquest relat. Un altre paral·lel el trobem entre “No m’agrada la meva dona” i “Amor de mare”, de Dones (1997), on els retrets ara es produeixen entre el marit que detesta la seua muller i, en part, el seu fill quan havia acabat de nàixer: “era lleig amb avarícia: arrugat, vermell, pelut més del normal…” (pàg. 129). Ben suggerent és també la utilització de dos gossos com a centre dels relats “Bobi” i “El meu gos star”, uns animalons que, tot i les prevencions personals de l’autora, ja havien tingut un protagonisme destacat en el relat eròtic “Gossos” de Directe al gra (2006). I, “L’informe”, una visió hilarant situada en el marc de la visió objectiva d’uns alienígenes que descriuen la condició humana on podem trobar explicacions ben suggerents com: “A la majoria de la població humana, el naixement d’una dona petita, que anomenen nena, els causa un gran disgust” (pàg. 110).

El llibre és ric en discursos i estructures. Així, hi ha una alternança enriquidora entre la primera i la tercera persona narrativa, com també amb la incorporació de cartes i, fins i tot, d’entrevistes, una estructura formal que guia un relat com “On anirem a parar?”. L’existència d’una segona persona, d’un tu incisiu, incrementa l’efecte sarcàstic del volum, de manera que escoltem al narrador adreçar-se al pobre home i dir-li:

Ara bé, en públic, amb gent al teu voltant, has de dir que elles són superiors, en tot, que tenen més qualitats que nosaltres i que no hi ha dret, com alguns desaprensius abusen d’elles. I ho has de dir, home, tant si t’ho creus com si no (sobretot si no t’ho creus), si no vols ser un proscrit. (pàg. 13)

Comptat i debatut, estem davant d’un gran llibre, una gran lectura, on la perspectiva d’anàlisi permet entendre, tot i la ironia, una concepció oberta, ambigua fins i tot, de la sexualitat masculina. Un toc d’atenció a la convivència entre homes i dones en la nostra societat amb l’estil característic, directe i incisiu, de la Isabel-Clara Simó.

El conjur

El conjur, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Ed. 62, 2009

El primer llibre de poemes d’Isabel-Clara Simó no és el primer oferiment públic de la seua poesia. Abans havíem pogut llegir, per exemple, els poemes que acompanyaven els quadres d’Antoni Miró en la mostra del 1995 “ABCDARI AZ”. En aquella ocasió ja vam poder conéixer un dels continus en la poesia de Simó, la ironia, el sarcasme, la visió aguda de la realitat. Així és El conjur, un llibre de poemes narratius, com bé avisa l’autora en el “Proemi”, que aborden la realitat més immediata. Podem entendre les paraules prèvies de l’escriptora com una mena de captatio benevolentiae, en la línia dels que feia la Caterina Albert; però res més lluny, hem de parlar, com en tantes ocasions hem vist en textos personals o autobiogràfics de l’autora, de sinceritat. Tot i que Simó afirma “No pretenc, doncs, ser poeta”, el lector pot trobar una sèrie de poemes de rima lliure amb un ritme natural que l’atrapa incessantment. Al llibre trobem les inquietuds i preocupacions d’una escriptora que ha aportat un sentit cívic i reflexiu de la nostra societat i de la nostra cultura en tots els gèneres que s’hi ha dedicat, des de la prosa, al teatre i ara, a la poesia. Així, podem destacar l’actualització de la història de Jesucrist en clau nacional en “El crucificat” (“era molt magre / viure en un país / colonitzat [...] Doncs va i em van matar, / per terrorista.” (pàg. 14-15). I corprenedor,  a l’igual que l’article que la Isabel-Clara va signar a l’Avui un dia no molt llunyà, però suficientment lluny per objectivitzar-lo, sobre la desaparició del Xavier Dalfó Simó… (“El teu mort i el meu”, pàg. 22-23). I tendre i entusiasta el poema adreçat a l’Ovidi Montllor (“Animals”, pàg. 27-29). És obvi que el sentit narratiu guanya cos, especialment en dos dels tres capítols o apartats amb els quals l’autora ha agrupat els poemes: “Èpica” i “Dramàtica”. Les composicions de la tercera part —segona en el llibre—, “Lírica”, esdevenen autèntiques declaracions de principis, com la que llegim a “Jo no sóc tu”, al nostre parere, un dels seus millors poemes: “Si vols ser amic meu, / aprèn a estimar / el que hi ha a fora / de tu mateix.” (pàg. 47). Un llibre per a gaudir i reflexionar, com la major part dels llibres de Simó.

De nom, Emili

De nom, Emili, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Columna, 1998

Aquesta petita joia oculta d’Isabel-Clara Simó es presenta com a lectura per a adolescents —així ho podem entendre per la col·lecció, “Columna Jove”, on està inclosa— però, en realitat, és un llibre per a totes les edats. Aquest és, sens dubte, un dels encerts de Simó, escriure per a tothom. Estem davant d’un llibre que remou sentiments, un a un, des de la sorpresa, a l’esperança, a l’alegria, per a passar al plor, a l’enyor. Un munt de sensacions que converteix la història de l’Emili en una novel·la breu que t’atrapa des del primer moment. Té tots els ingredients habituals en la novel·la que cerca un destinatari més jove, com la intriga i les aventures de colla —quin grup més peculiar d’amics el que Simó atorga a l’Emili!—, però la interacció entre els pares adoptius, l’Albert i l’Olga, i l’Emili va més enllà. El retrat psicològic del protagonista —un nen superdotat que ha perdut els pares en un accident— i el dels pares —una parella que ha millorat la seua situació personal i que havia iniciat els tràmits d’adopció— ens presenta el bo i millor d’altres relats anteriors de l’escriptora. Algunes reflexions de l’Emili, dins del seu nivell elevat d’intel·ligència, serveixen de reflexió per al lector més consirós: “On acaba i comença l’esperit de grup? Calia realment estar tan isolats dels altres per identificar-se com a amics?” (pàg. 120). Un llibre per a gaudir i per a sentir, sens dubte.

Dora diu que no

Dora diu que no, Isabel-Clara Simó, Alzira, Bromera, 2005

Una novel·la breu que es presenta, des de la col·lecció on l’ha inclòs l’editorial, “Espurna”, com a relat adreçat a un públic juvenil. La història de Dora, una jove de divuit anys que la mort sobtada dels pares, l’obliga a madurar de manera precipitada, va més enllà. Amb un discurs tradicional —relat en tercera persona i una estructura de presentació-nus-desenllaç força clar—, la novel·la d’Isabel-Clara actualitza alguns dels temes bàsics en la concreció de la generació actual d’adolescents, com són la relativitat dels sentiments, la independència social i econòmica de les dones, l’existència de joves obertament homosexuals o l’inici de les relacions sexuals d’una jove. Tot plegat crea un relat força atractiu per a un públic ampli, que li agrada llegir de manera àgil i que vol reflexionar durant la lectura o en el moment que aquesta s’acabe. Una relat, doncs, molt més madur que l’altra gran novel·la juvenil de l’autora, Raquel (1992), que tantes generacions d’adolescents han llegit fins al moment actual.