Volia, certament, que tot fóra mentida i enigma, fantasia i il·lusió, distinta com em veia davant dels espills. (Marta dibuixa ponts)
Get the Flash Player to see the slideshow.

Cérémonie

1 febrer 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , , , , , | Sense comentaris »

Yasmine-cérémonieCérémonie, Yasmine Chami-Kettani, Paris, Babel, 1999

À propos du mariage du frère de la protagoniste, Khadija, l’écrivain reconstruit l’ambiance des familles marocaines pendant le temps de cette cérémonie. Khadija est une jeune architecte de trente-cinq ans après son divorce. Elle est retournée vivre chez ses parents et sa voix montre la contraposition de sa vie actuelle et les souvenirs du passé. Une histoire entre le poids de la tradition et la volonté de la liberté. Ses réflexions sont réalisées avec la complicité de sa cousine qui est venue aussi participer à la fête familière : Malika. Le mélange couvre le roman ; les sentiments contradictoires forcent Khadija à montrer son désespoir.

Le point faible de l’histoire est peut-être la conception et la concrétion du personnage principal. Khadija est le prétexte pour l’action, mais en même temps l’object de réflexion. Malgré tout, le fil argumentaire se perd à travers des histoires secondaires comme l’anecdote d’Aïcha, la cousine perdue.

Dans Cérémonie, nous écoutons la voix d’une femme qui avait lutté pour sa liberté : « allez, viens, maman, on n’a plus rien à faire ici, tu vois bien qu’il ne veut pas de nous » (p. 8), à propos de l’action négative de son père. Mais une réalité, « elle est lasse de lutter, et soudain n’a plus en elle que le désir de fuir » (p. 17), le passage du temps provoque en elle la perception de cette réalité : elle ne peut pas fuir  toute sa vie. Le moment le plus intéressant est la complicité construite entre les deux cousines,  Khadija et Malika ; c’est l’évocation de la force morale et humaine entre les femmes de ce type de civilisation où les femmes n’ont pas encore obtenu l’égalité face aux hommes. Et, finalement, un désir symbolique, la manque de sexe : « plus secrètement, elle voit dans sa fille un double inversé de l’époux, une fille sans sexe » (p. 49).


Une éducation libertine

26 gener 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , | Sense comentaris »

del amo-libertineUne éducation libertine, Jean-Baptiste del Amo, Paris, Gallimard, 2008

Entre Le parfum (1985) de Patrick Süskind et Nana (1882) d’Émile Zola, entre la vie et la mort, entre la survie et le développement de la population d’un Paris d’une époque antérieur, c’est-ici la base littéraire, avec conscience ou non du jeune écrivain français —originaire de Montpellier— qui a écrit ce roman. Une histoire picaresque, mi-historique, mi-initiatique, où le lecteur peut trouver un univers bien décrit où connaître le chemin du protagoniste, Gaspard —originaire de la ville de Quimper, en Bretagne. À travers le roman, nous pouvons découvrir la succession des différents personnages secondaires qui accompagnent le protagoniste dans sa vie : Lucas, le premier ami ; Justin Billord, le maître perruquier ; Étienne de V., le comte et son premier amant —et peut être, l’unique— ; Emma, la putain avec qui il s’initie dans l’art de la prostitution ; Adeline d’Annovres et son père —qui sera finalement sa femme, et son père, le comte, un autre amant du protagoniste— ; et le baron Raynaud. Avec sa connaissance, Gaspard découvre différentes situations vitales et il peut atteindre un degré supérieur dans son expérience. La totalité de ses personnages forme le roman et, au même temps, la plupart des anecdotes vitales de Gaspard.

Nous sommes, pourtant, à l’intérieur de la structure du bildungsroman —si nous prenons le mot allemand. Il y a une histoire de croissance, de supération personnelle, avec un jeune qui à la fin du roman, a cessé rapidement d’être jeune pour devenir un homme mûr. La fin tragique de l’histoire est le point faible du roman. Une accélération inversemblable qui casse les expectatives du lecteur. Le point fort du texte est, sans doute, d’avoir situé l’intrigue au XVIIIème siècle français et la description minutieuse des maisons et des habitudes bourgeoises et de la noblesse de l’époque.

Une curiosité : l’utilisation symbolique du fleuve, de la Seine, pour dessiner la personnalité de Gaspard. Il y a de nombreuses descriptions de la volonté d’ascension sociale du protagoniste :

  • « Il voulut voir en la mort de Martin Legrand un présage heureux. Cet homme n’était pas né bourgeois : c’est qu’il existait quelque part la possibilité d’une ascension. Gaspard retrouvait l’émulation de son arrivée à Paris, c’était un sentiment délicieux. » (p. 75)

Et une réalité dramatique à la fin :

  • « Mon drame est de n’avoir pas de ma vie une vision entière qui me la ferait comprendre. » (p. 349)
  • « Gaspard se tourna à nouveau vers le Fleuve. Enfin, il le dominait. » (p. 423)

Un bon final pour une histoire qui ne laisse pas indifférent le lecteur.


Sebastian

6 gener 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , , , | Sense comentaris »

Sebastian-DurrellSebastian (El quintet d’Avinyó, IV), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1983)

El primer llibre llegit, tot fent cas a la indicació equivocada en xifra romana de l’editorial, no és el primer publicat de la sèrie última de novel·les de Durrell. Es tracta, segons l’ordre d’aparició, de la quarta. Amb tot, com indiquen totes les crítiques i notes referencials, el quintet es pot llegir amb independència, les unes de les altres. Ho veurem, ho contrastarem, en acabar la seua lectura. De moment, el lector es troba a Sebastian amb diversos personatges entrecreuats en una història a mitjan camí entre la Ginebra de la fi de la II Guerra Mundial, envoltat de psiquiatres i psicòlegs que tenen cura de diversos personatges que, segons sembla, tindran el seu paper en altres novel·les de la sèrie. L’altra banda del pont espacial és, com no podia ser d’una altra manera amb Durrell, l’Egipte d’Alexandria, tot seguint el rastreig dels coptes i dels anomenats “adoradors de la mort”, una mena de secta esotèrica que impregna l’esència i l’evolució dels dos personatges principals, el malhaurat Affad i la supervivent Constance, qui protagonitzarà el tercer lliurament de l’autor.

Un altre espai recurrent, a les acaballes de la història, és la Provença i la ciutat d’Avinyó, la ciutat que donarà peu a la primera de les novel·les, Monsieur (ou Le prince des tenèbres); tot just l’he començat a llegir. Sebastian ofereix una reflexió substanciosa sobre les dificultats de les relacions personals, especialment les afectives, en un món en transformació i en crisi com és el temps de la II Guerra Mundial. Durrell no aborda directament cap situació, sinó que les mostra, les ofereix al lector intel·ligent perquè les sàpiga entreveure, per abordar-les, analitzar-les i traure’n conclusions. Hi ha el col·lega metge de la Constance, el Schwarz, jueu que va deixar la seua dona a Europa, a Viena, i que a les acaballes de la novel·la no podrà resistir el remordiment davant d’una esposa que ha sobreviscut als camps de concentració nazis de manera ben llastimosa. Hi ha els companys de l’Affad, que cerquen aturar el temps a través de la fixació amb la mort. Hi ha l’existència enigmàtica i poderosa, que intenta controlar la voluntat de l’Affad, del príncep. Hi ha Mnemidis, el pacient boig, aturmentat per la pressió religiosa que acaba amb la felicitat de Constance, la seua metge que l’intenta guarir.

Tot plegat, la descripció d’un món en transformació que inquieta el lector i que el motiva a continuar endavant. Tot per seguir el repte final de Durrell. Una proposta ben suggerent, com la que ja havia estat El Quartet d’Alexandria.


L’africà

24 desembre 2009 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , , , | Sense comentaris »

L'africà

L’africà, J. M. G. Le Clézio, Barcelona, Ed. 62, 2008 (2004)

Una història autobiogràfica, amb remors de colonialisme, d’exotisme, de creixement iniciàtic. Un llibre suggerent per a entendre la literatura del premi Nobel del 2008 en el qual coneixem els orígens africans de la seua família: el pare va ser metge a l’Àfrica subsahariana. Hi ha comentaris reflexius que conviden a conéixer el continent, però sens dubte el moment culminant és la separació de la família —el pare a l’Àfrica, la mare i els fills a la França ocupada— durant la Segona Guerra Mundial. Una manca de pare durant gairebé vuit anys i una recuperació d’aquest una mica traumàtica, ja que aquest havia perdut l’encís d’aquell continent i la il·lusió per un món idíl·lic, perdut davant de l’enfonsament social i polític post-bèl·lic.

Algunes expressions suggerents:

  • “Àfrica era el cos més que no el rostre” (pàg. 17)
  • “La memòria d’un nen exagera les distàncies i les alçades” (pàg. 27)
  • “Els africans tenen el costum de dir que els humans no neixen el dia en què surten del ventre de la seva mare, sinó al lloc i l’instant en què són concebuts.” (pàg. 87)

Sylvie

21 febrer 1999 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , | Sense comentaris »

nerval-sylvieSylvie, Gérard de Nerval, Barcelona, Quaderns Crema, 1995 (1854)

Aquest relat, recollit dins Les Filles du feu (1854), va ser el testimoni excepcional de la vespra de la lectura de la meua tesi. A poques hores de l’acte, després de sis anys de feina continuada, descobria una de les perles de la literatura del segle XIX. Un llibre on les il·lusions cauen una darrera l’altra, com les escorces d’una fruita: és l’experiència. Té el gust amarg; tanmateix té un deix acre que fortifica (pàg. 81).

Aquesta és la història del protagonista anònim de Gérard de Nerval, que podem identificar amb el mateix autor, qui es queixa a la darrera pàgina del llibret que “nosaltres llegim algunes poesies o algunes pàgines d’aquells llibres tan curts que ja no es fan gaire” (pàg. 84). Tota una denúncia de l’autor cap a un costum ben oblidat per la tradició literària mundial. Sylvie és un text diferent. Una prosa àgil, poètica, ben construïda, ben puntuada –per això s’hi refereix Umberto Eco en considerar-la una obra fantàstica, de la seua predilecció i continuada lectura–, però que empra en poc espai de paraules un conjunt considerable de referents literaris, vinculats a l’estètica del seu segle, encara que la espontaneïtat i la directesa de l’exposició ens pot fer recordar sens dubte, les proses més actuals. Una obra, doncs, de plena vigència, per recomanar als amants de la naturalitat i la bellesa.