Vol de nit

Vol de nit, Antoine de Saint-Exupéry, Barcelona, Vergara, 1966 (1931)

La base autobiogràfica de la novel·la de Saint-Exupéry és òbvia, si partim de la seua experiència com a aviador de companyies postals. A l’igual que en la seua novel·la anterior Correu sud (1929), reprén el món de l’aviació comercial en un moment clau per al seu desenvolupament, a cavall entre les dues grans guerres mundials del segle XX. Tot i la voluntat de ficcionalització dels personatges, on destaca, sens dubte, l’aviador, que pren diverses personalitats per acostar al lector la diversitat de matisos de la seua quotidianitat, com Fabien o Pellerin. Cal també destacar també la dona del pilot, en aquest cas, Simonne Fabien, el contrapunt necessari perquè com a lectors entenguem els perills i el patiment dins del qual realitzen el seu treball. Una angoixa que s’allibera amb la veu del buròcrata, Robineau, qui sembla insensible davant de les dificultats de la dedicació dels pilots.

El valor testimonial de primera mà que representa Vol de nit, un fet ressaltat per André Gide en el pròleg de la novel·la, esdevé la peça més important d’un llibre distint que aporta una visió personal de l’aïllament i l’empresonament de l’ésser humà en un espai que tradicionalment s’enllaça amb la llibertat: el cel. Un testimoniatge aconseguit amb una voluntat objectivista precisa en la veu del narrador, peça fonamental per concretar el distanciament amb el fet relatat i l’oferiment al lector per tal que en traga les seues conclusions. Una omnisciència narrativa que se situa en el marc dels pensaments interiors dels personatges per oferir-nos la seua immediatesa:

Hauria pogut lluitar encara, provar fortuna: o hi ha una fatalitat exterior. Però hi ha una fatalitat interior: ve un minut que hom es descobreix vulnerable; aleshores les faltes us atreuen com un vertigen. (pàg. 100)

Le voyage d’hiver

Le voyage d’hiver, Amélie Nothomb, Paris, Albin Michel, 2009

Le roman commence avec la description de la même perception qu’a tout le monde quand on doit aller prendre un avion: cette gêne, ce malaise quand on passe la fouille ou la douane.  À partir de cette obsession, le protagoniste nous propose : « vous croyez vraiment que je veux faire exploser l’avion ? ».

Les mouches d’automne

Les mouches d’automne, Irène Némirovsky, Paris, Grasset, 2007 (1931)

Ce livre nous raconte l’ histoire très directe et aiguë d’ une femme qui a dédié toute sa vie à aider ses maîtres, les Karine. Après la révolution russe les Karine s’exilent, en passant par le port d’Odessa, à Paris. Ils doivent changer le confort de la vie en Russie pour un petit appartement  à Paris. Ils sont, selon la bonne référence du titre, comme les mouches d’automne, sans savoir quoi faire, où aller : « ils allaient, venaient,  d’un mur à un autre, silencieusement, comme les mouches d’automne, quand la chaleur, la lumière et l’été ont passé, volent péniblement, lasses et irritées, aux vitres, traînant leurs ailes mortes. » (p. 72).

Némirovsky, comme dans d’autres romans que nous avons lus, savait construire l’ambiance de décadence d’un famille qui doit se’n aller, qui doit changer de vie à cause des facteurs sociaux et politiques. De nouveau nous pouvons lire une histoire avec de fortes similitudes avec la réalité de sa propre famille.

Nous voulons souligner la construction de la figure de Tatiana Ivanovna, la femme de ménage qui accompagne la famille dans son exil : sa décadence est parallèle à la destruction de la famille et de son monde. On disait : « nous sommes seuls, abandonnés comme des chiens, et je crache sur tout, tout m’est égal tant que j’ai du vin » (p. 41). Une histoire qui fait découvrir aux lecteurs qui aime bien les oeuvres d’Irène Némirovsky leurs propres sentiments.

Le trottoir au soleil

Le trottoir au soleil, Philippe Delerm, Paris, Gallimard, 2011

C’est un livre sur la quotidienneté, sur les choses habituelles auxquelles quiconque peut se heurter chaque jour, chaque semaine. Dans ce livre on peut, peut–être, trouver les images autobiographiques auxquelles un écrivain pense après avoir passé le cap de la soixantaine, au moment où il veut réfléchir sur les instants qu’il a vécus. Le solstice est le meilleur symbole de l’âge qui attrape l’écrivain, le sujet qui parle et écrit. Tout cela pour établir son hypothèse à la moitié du livre dans la bouche de l’un des personnages rencontrés : « C’est drôle. Je me suis mise à écrire le livre, et les seules choses qui me revenaient, c’étaient les bons moments. » (p. 56). Delerm cherche l’instant, le petit moment de la captation de la vérité, l’impression de la seconde.

Mais ce livre est surtout une réflexion constante sur le passage du temps, comment tout est fini et comment nous ne pouvons pas retourner dans le passé. On manque simplement de résignation envers le moment d’avant dont nous pouvons nous souvenir et essayer de comprendre.

Malgré tout, Delerm s’indigne, veut offrir sa voix critique contre les injustices sociales: « comment être solaire quand l’humanité souffre partout, quand la douleur physique et morale, la violence, la guerre recouvrent tout ? » (p. 15). Cette vision critique oblige l’écrivain à utiliser un sens ironique qui peut provoquer des situations humoristiques très agréables pour le lecteur.

Toute l’information que nous pouvons lire vient de l’observation minutieuse de l’auteur. C’est pourquoi il nous donne cette classification personnelle des humains : « Il y a les regardants, les regardés. Et puis il y a les actifs. Ceux-là, on ne les envie pas. Ils passent dans la rue, mais ils sont ailleurs. » (p. 35).

Je dois tout à ton oubli

Je dois tout à ton oubli, Malika Mokeddem, Paris, Ed. Grasset, 2008

Cette dernière lecture de Malika Mokeddem nous renvoi une autre fois à ses histoires les plus autobiographiques comme dans ses livres précédents, par exemple, Mes hommes (2005). À cette occasion l’écrivain explore une situation peut être un peu douloureuse : le contraste entre les deux sociétés, la française et l’algérienne, où la protagoniste habite. Selma est la jeune divorcée qui doit retourner à cause d’un évènement familial et retrouve la voix conservatrice de sa mère, l’action contraire des traditions. Elle qui habite en France ne se trouve pas à l’aise dans son propre pays, à l’intérieur de l’Algérie, dans le même désert que connaît bien l’écrivaine.

Le roman est un excellente révision des derniers événements historiques de l’Algérie, depuis l’indépendance de la France jusqu’au triomphe de l’intégrisme dans les années 80. Un mélange de sensations, en faveur et avec sens critique de son pays et de ses habitants. On parle aussi de décadence des villes, d’une Oran reléguée dans le mépris et les immondices avec les façades écaillées et des immeubles vides.

Entre la révision critique de l’histoire sociale et politique, la vie de Selma, marquée par la volonté de fuir loin de sa famille et du désert. Partir était l’unique obsession de la jeune Selma dans son adolescence. Mais il y a surtout une lutte personelle contre le régime militaire qui ne laisse aucune liberté a la concrétion amoreuse des algériennes, comme c’est le cas de Selma et son ami homosexuel Goumi. Un sens critique contre une société qui fait la considération suivante : « ici, c’est l’obésité qui est le canon de la beauté et la boulimie le critère de santé » (p. 67). Et une affirmation que ces derniers temps, après la révolution tunisienne nous avons écoutée : « L’Algérie ne s’en sortira que par les femmes ! » (p. 85). C’est le point de vue de la femme, de l’écrivain à l’intérieur de la protagoniste, la principale apportation de ce roman : la vision de la crise algérienne et par extension du Maghreb à travers les yeux d’une femme.

La mejor parte de los hombres

La mejor parte de los hombres, Tristan Garcia, Barcelona, Anagrama, 2011 (2008)

La primera novel·la d’un autor jove, nascut el 1981, no sempre presenta la maduresa reflexiva que observem en aquesta ocasió. Amb tints autobiogràfics s’aborden dues dècades gairebé no viscudes per l’autor, els vuitanta i els noranta, en les quals era un nen. Però les conseqüències de les crisis reflexives del col·lectiu de personatge encara són presents avui en dia. El debat sobre el conflicte etern israelià i palestinià, enmig de l’evolució social de la SIDA dins del col·lectiu homosexual, tot i els avanços o canvis més recents, continuen sent d’interés per al lector d’avui en dia. Unes batalles que s’estableixen en la novel·la entre dos personatges, el representant de la inconsciència i d’una vida frívola com Willie (William Miller, el “apòstol del barebacking“, pàg. 164), i el responsable seropositiu que dedica la seua vida a la prevenció de la malaltia, Doum. La configuració de Willie recorda, sens dubte, la construcció de Lleonard o el sexe dels àngels de Terenci Moix. A la novel·la de Garcia, els dos personatges van passar de ser cinc anys amants per esdevenir enemics públics i privats. Dos conceptes d’entendre la vida, amb inconsciència i irresponsabilitat el primer, amb paciència i denúncia el segon. El tercer personatge en qüestió és el filòsof Leib que, procedent de la militància esquerrana, acabarà sent un ministre del partit conservador governant. Ell serà el contrapunt d’un debat filosòfic que s’entrecreua enmig del conflicte dels dos personatges anteriors.

Enmig d’aquest triangle, el punt d’unió, serà la periodista Elisabeth Levallois, Liz, que compartirà secrets, batalles i, en definitiva, rebrà les garrotades de tothom. Amb tot, esdevindrà el testimoni de les informacions que rebrà el lector, en tant que la veu narrativa és la seua. Ella mateix evidenciarà les conseqüències dels debats abans esmentats en la pell d’una dona, tot oferint la manca de normalitat que en una societat aparentment normalitzada com la parisenca encara hi ha.

Comptat i debatut, aquesta és una novel·la que es llegeix amb rapidesa, amb deler, tot i que la voluntat reflexiva tant cobdiciosa crea un regust d’inversemblança en el lector. Un “no m’ho acabe de creure” propi d’un relat tan pretenciós que pot copsar per la joventut de l’autor i la maduresa de les reflexions incloses; tot i això, caldria lligar amb molt més passió i minuciositat el debat encés entre Leib i Doum, ofert de manera descriptiva en el relat de Garcia. La conclusió de la història, que trenca l’estructura general del relat, esdevé, al nostre entendre, un xic precipitada i mancada d’alçada discursiva, com també una mica conservadora dins de les possibilitats de resolució dels conflictes abans apuntats.

El jardín de los suplicios

El jardín de los suplicios, Octave Mirbeau, Madrid, Impedimenta, 2010 (1899)

Aquesta novel·la no deixa de sorprende en cap moment, ni per l’estil –una prosa àgil en primera persona no gaire habitual en l’època que va ser escrita– ni pel contingut –una història tràgica, colpidora, amb una força increïble. Amb un format clàssic, –el d’una història dins d’una altra, a la manera del Decameró o Les mil i una nits– amb una part introductòria (”Fronstispici”) que serveix de reflexió sobre la violència i el crim com a plantejament real en l’ésser humà (”yo estoy convencido de que el asesinato es la mayor preocupación humana, y que todos nuestros actos derivan de él”, pàg. 17; “la necesidad de matar nace en el hombre con la necesidad de comer, y se confunde con ella”, pàg. 26), el text es divideix en dues grans parts, “En missió” i “El Jardí dels Suplicis”, on coneixem la caiguda política d’un protagonista corrupte que decideix fugir en una pretesa expedició científica a Ceilán, actual Sri Lanka. Allà compartirà l’afecte i el sexe amb una anglesa sàdica i desequilibrada, Clara, que li mostrarà una presó xinesa que s’acosta a l’infern de Dante. El relat s’aboca a la darrera part a una descripció punyent de les tortures i de la violència aplicada als presidiaris al temps que la jove amant del protagonista veurà incrementada la seua passió eròtica.

La novel·la esdevé d’una gran modernitat. Sorprén com un autor de la fi de segle XIX pogué copsar de manera profètica la fugida d’un política davant dels afers de corrupció i la seua estada en un país llunyà; amb tot, és el grau de concreció de la sàdica coprotagonista la que aporta un major grau d’innovació. Una jove que esdevé un antimodel social, encara que es concreta amb un símbol del decadentisme, de la recreació simbòlica de la derivació corrupta i degenerada d’una societat que ha perdut, segons el retrat de Mirbeau, el camí que ha de seguir. Cal destacar igualment l’atracció de l’escriptor –com en tants altres autors de la segona meitat del segle XIX– envers la cultura oriental, molt especialment la manera de considerar l’amor i el sexe en la cultura mil·lenària xinesa a diferència de la repressió existent en l’occident europeu: “ellos no consideran el acto de amor una vergüenza que se deba ocultar. [...] Fíjate también en todo lo que ha perdido el arte occidental al habérsele prohibido las magníficas expresiones del amor. Entre nosotros, el erotismo es pobre, estúpido y te deja helado; siempre se presenta con las tortuosas galas del pecado” (pàg. 128).

Subsòl

Subsòl, Unai Siset, Alzira, Bromera, 2010

Set relats de set autors tan dispars i interessants com els que amaga el pseudònim col·lectiu Unai Siset esdevenen un bon contrapunt per un lector curiós que se sent atrapat des de l’inici de la seua lectura. Set maneres de mirar una mateixa realitat, una visió polièdrica coincident al voltant d’una fotografia del metro de París del 1979, a partir de set personalitats marcades per la introspecció i el desig de concretar el punt de coincidència fortuït que representa la imatge captada. A la manera de Lawrence Durrell en el Quartet d’Alexandria, els sis escriptors i l’escriptora aborden de manera individual la realitat compartida pels personatges anònims (als quals ells els atorguen nom i existència) en un context marcat per una de les crisis polítiques més difícils de la República Francesa i per una societat marcada encara per les conseqüències, deu anys més tard, del maig francés.

Els relats estan majoritàriament escrits en tercera persona i contats en passat. Una excepció, no gratuïta, és el darrer d’aquests en el qual assistim al testimoni personal d’Aude, la dona dels cabells clars i ulleres dels anys setanta. Una declaració d’intencions situada en el present d’un personatge que atrapa el lector per la seua sinceritat. El conte inclou diverses disquisicions metaliteràries, iròniques, que aborden el procés de redacció i de construcció del llibre fet pel col·lectiu: “A qui li pot interessar aquesta història per fer-ne un conte?” (pàg. 181).

Subsòl, com no podia ser d’una altra manera, és un llibre heterogeni. Tot i la previsió comuna de repartiment de personatges i d’una documentació òbvia compartida —com també els comentaris creuats sobre el mateix personatge que sembla la reencarnació d’Abraham Lincoln—, és el resultat de set maneres d’abordar la paraula i la realitat derivada d’un bocí de la quotidianitat. Un retret tan sols: que els avanços tecnològics en el tractament de les imatges no hagen aconseguit millorar la qualitat de la fotografia en algun dels punts més poc clars, com són els personatges anomenats Andrea, Avram o Vítor. I un segon encara, el recurs excessiu en alguns capítols a l’atzar o a la casualitat —o “conjuncions còsmiques”, com s’anomena en un dels relats—, tot fomentant la inversemblança d’algunes anècdotes relatades. Un joc literari apassionant, el creuament d’històries sobre la mateixa realitat, que es converteix en Subsòl en una lectura sense pausa.

El primer hombre