Zones humides

Zones humides, Charlotte Roche, Barcelona, Proa, 2009 (2008)

La novel·la de Roche que s’ofereix al lector, des de la portada, com “el llibre més revolucionari que s’hagi escrit mai sobre el cos de la dona”, no deixa de ser un llibre farcit de tòpics que intenta enganyar la seua recepció a partir del plantejament de situacions escabroses, de mal gust i d’escàs sentit eròtic. Una protagonista de divuit anys, la Helen, que té com a únic objectiu reagrupar els pares, per tal que tornen a conviure, i que juga amb les seues hemorroides per a tal finalitat, no deixa de ser un pretext per a una narració àgil i directa que aconsegueix avorrir al lector. Després de cinquanta pàgines de descripcions de forats del cos, d’oferiment directe de sucs i de regalims diversos, la monotonia impera en una història sense història. Això és, aquest és un llibre prescindible que pot interessar només als qui busquen una lectura fàcil que es pot fragmentar a petits bocins, segons el temps deixe cada dia. El fil argumental —tan escàs— no es perd, el personatge no creix. I un final inversemblant talla la veu narrativa que s’enorgulleix d’haver superat la maduresa, en tant que, com a dona que ja té la majoria d’edat, pot anar a viure amb qui vol sense els pares.

Els homes que no estimaven les dones

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2008 (2005)

Davant d’un best-seller com aquest, el primer volum de la trilogia Millenium, un lector àvid de curiositat juga a establir els motius del seu èxit:

1.    L’atractiu morbós de la mort sobtada de l’autor abans de veure publicada la seua obra
2.    L’estructura de novel·la negra o policíaca: la incorporació successiva d’indicis
3.    L’adaptació del gènere a la realitat quotidiana: la construcció de personatges desarrelats i fora dels convencionalismes més establerts (Mikael blomkvist, Lisbeth Salander)
4.    L’ambientació nòrdica, això és, l’emplaçament de la història en uns paisatges ben suggerents i on la natura deixa la seua empremta. D’igual manera, el context cultural marcat pel cristianisme protestant
5.    La incorporació d’elements històrics del nazisme suec
6.    L’ús de les noves tecnologies com a eina discursiva i com a element de de la història: una hacker com a protagonista (amb referència a una possible síndrome d’Asperger, pàg. 540)
7.    El plantejament desinhibit de la sexualitat: lesbianisme, parelles paral·leles, etc.
8.    La defensa de les dones: el valor de gènere de la novel·la en la denúncia de la desigualtat social i la violència envers elles

Tot plegat provoca un llibre fresc, nou, intens, on les frases estereotipades de la crítica són, per una vegada, ben certes. No pots aturar la seua lectura. És evident que les dues parts següents difícilment podran estar a l’alçada d’aquesta. La novel·la de Larsson és producte d’una pulsió, d’una rauxa, d’un abocament de sentiments, experiències i sensacions. Un llibre viu, amb garra, que m’ha fet reconéixer que alguns best-sellers aporten algun element a la història de la literatura universal. Amb tocs d’humor i d’ironia, com la citació de Blomkvist a Salander: “això no és una novel·la policíaca. Si l’Anita hagués mort la Harriet, fa anys que n’haurien trobat el cadàver. Era lògic que hagués ajudat la Harriet a fugir i amagar-se.” (pàg. 536), que creen un joc constant de clarobscurs que ensinistren encara més el lector.

Cal destacar la construcció del personatge de la investigadora alternativa i lúcida, Lisbeth Salander, al costat de personatges femenins com l’Erika Berger, la companya laboral i afectiva del periodista Blomkvist, que podien tenir un major desenvolupament. Hi ha històries secundàries no desenvolupades i que queden a mitges, com la família de la Salander (“la mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer”, pàg. 538), o el cas del seu tutor violador Nils Burjman, que supose seran represes en els volums posteriors de Millennium.

Tío Sean

Tío Sean, Ronald L. Donaghe, Barcelona, Ed. Egales, 2005

Un llibre de gènere, que faria les glòries dels queer studies nord-americans, que no sorprén al llarg de la seua lectura. Tot és previsible. L’atracció afectiva del nebot per l’oncle jove i enigmàtic que ha tornat amb un trauma de la guerra del Vietnam, el seu creixement sexual en l’adolescència, atrapa un lector que puga estar àvid d’obres amb final feliç i sense ganes de complicar-se l’existència amb reflexions ingràvides o llunyanes a la quotidianitat. De tota manera, l’element més perjudicial per a la valoració de la novel·la és la inversemblança de la resolució de la relació afectiva final entre el jove Will Barnett —tot seguint l’estela eròtica del seu oncle— pel desgraciat Lance que es creua miraculosament en la vida de l’adolescent.

No deixa de sorprendre l’estructura de la novel·la. L’escriptor opta per una falsa simulació de la realitat, tot introduint elements paratextuals com la hipotètica transcripció d’un diari de l’adolescent casualment localitzat. Una tècnica que dóna senzillesa al text i que atrapa mínimament al lector, tot i que no acaba de reforçar la sensació general d’inversemblança.

És evident que una novel·la com aquesta és deutora d’altres models literaris de gènere, molt desenvolupats en el cinema nord-americà queer com Harry and Max o d’altres films on es plantegen històries que freguen (o entren directament) en l’incest com una manera d’atraure l’atenció del lector o espectador.

Temporada de caza para el león negro

Temporada de caza para el león negro, Tryno Maldonado, Barcelona, Anagrama, 2009

Després de llegir Casi nunca (2009), de l’escriptor també mexicà Daniel Sada, vaig descobrir aquest llibre de Maldonado, també finalista del mateix premi que va guanyar Sada, el premi Herralde de Novel·la. Dos llibres que beuen del que podríem anomenar realisme brut, això és, d’una visió de la quotidianitat grisa o negra, farcida d’elements violents i de situacions extremes, reflex sens dubte de la conflictivitat que impregna una part destacada de la societat d’aquell país. Una imatge que els escriptors d’aquell país, com també la lectura anterior de Rogelio Guedea, Conducir un tráiler (2008), volen oferir amb la intenció de mostrar el que hi ha, però alhora de denunciar els excessos d’uns personatges en permanent tensió.

El llibre de Tryno Maldonado és distint. Escrit en 99 breus capítols, com una mena de prosa poètica ben llunyana de la bellesa canònica, en els quals coneixem la història de la breu vida de l’artista i enfant terrible Golo, tot a partir dels ulls del seu amant. Una revisió per les tensions actuals de l’art més intuïtiu i inconscient i de les paradoxes que envolten el comerç de la pintura. Un llibre per als qui consideren que la creació —pictòrica, literària, etc.— ha de continuar tenint ànima i força, més enllà de les convencions.

Desig de paraules

Josefina Llauradó, Desig de paraules, Alzira, Bromera, 2009 (premi de narrativa eròtica La Vall d’Albaida, 2008)

El llibre de Llauradó presenta una delicadesa extrema en el tractament de l’erotisme femení. Un text suggestiu, com la mateixa portada, que es llegeix amb la mateixa facilitat que et pots menjar una cirera —com fa la mateixa protagonista—. Amb un inici engrescador: la imatge d’una dona sense bragues (calcetes, a la novel·la) engronsant-se mentre el vent li frega el sexe i un home que se sent atret davant d’aquesta escena.

Sensualitat, erotisme, descripció de sensacions i una continuada relació sexual —molt genitalitzada— que provoquen en el lector un enfit de percepcions que a la fi esdevenen repetitives. Un discurs àgil, atractiu, que atrapa la lectura, encara que la història tinga escassos elements que la facen avançar. Un llibre estàtic, visual, pròxim a la descripció d’escenes amb una mínima dosi d’acció. La literatura oral per a infants és present en les narracions incorporades en el diàleg entre els dos protagonistes, com també la referència al clítoris com una fada. Suggerent, sens dubte.

La pianista

La pianista, Elfriede Jelinek, Barcelona, Columna, 2004 (1983)

La història d’atracció i repulsió entre l’enigmàtica professora de piano Erika Kohut i el jove alumne Walter Klemmer. Una situació de límits de la condició humana que Jelinek sap tractar amb gran destresa. El lector assisteix impàvid a la consecució d’autolesions de l’Erika, al temps que s’inicia el festeig del Walter. La professora, amb els quaranta acomplits i amb una vida depenent completament de la mare, mostra una gran immaduresa en el tractament de la possible relació amb el jove pretenent. Aquest és un dels punts forts de la novel·la, l’equilibri just en el tractament de la passió que senten els personatges entre ells i la dificultat per manifestar-la. La filla, l’Erika, que odia la mare, però alhora l’estima —amb intent de violació inclòs—; la professora que desitja l’alumne, però alhora li marca la distancia; l’alumne que es nega a dur endavant el programa d’actes masoquistes amb l’estimada professora, però alhora la tracta amb violència quan s’hi acosten. Un munt de incoherències entre els desitjos i la realització dels actes entre els personatges que aclaparen el lector, sense que puga fer res per aturar la situació o intentar redreçar-la. Jelinek sembla la investigadora de laboratori que, una vegada ha situat els elements de l’experiment —els tres personatges principals—, els deixa fer segons els seus instints.

És evident que els elements autobiogràfics de l’autora no s’amaguen. El seu coneixement del món de la interpretació del piano, com també la difícil relació amb la seua mare —tal com he pogut comprovar en diverses entrevistes i, fins i tot, en la seua biografia escrita per Yasmin Hoffmann (Elfriede Jelinek. Une biographie, 2005)—, són peces fàcilment localitzables en aquesta novel·la. D’aquesta manera, també podem observar la correcció de l’adaptació fílmica que Michael Haneke va fer el 2001. Totes les obres de la premi Nobel del 2004 aborden la violència com a punt de contacte entre els personatges, amb la voluntat clara de denunciar la seua existència en les societats tranquil·les i falsament democràtiques d’occident. La dona esdevé, i en especial en La pianista, el centre d’aquesta violència, bé com a actant, bé com a receptora. Una difícil convivència en la qual l’Erika esdevé alhora víctima i botxí, a partir de la seua peculiar concepció de la vida. Una realitat que es justifica, a través del desenvolupament de la història, per la pressió psicològica d’una mare possessiva —anomenada per la narradora com a “mare puma” (pàg. 143), entre altres apreciacions— i d’un pare inexistent del qual se suggereix que va abordar sexualment la jove filla. Un seguit de traumes que construeixen, de manera efectiva, una dona que no pot estimar com cal i que troba a través de la destrucció l’única manera de seguir endavant.

El llenguatge de l’autora austríaca és directe, sense cap tipus de prevenció, un fet que cal destacar, ja que aquesta és una de les seues principals aportacions. El fet que oferesca una visió crítica i tan dura de la societat benestant del seu país —amb la denúncia implícita del manteniment de la ideologia nazi— no és tan novedós, si atenem al precedent d’altres escriptors del mateix estat que així ho van fer: Elías Canetti o Thomas Bernhard, sense anar més lluny. La voluntat de provocació, sobretot en relació a la situació de la dona en la societat que retrata l’escriptora, aporta frases com les següents:

• “Les dues dones ja grans, amb els genitals tancats i secs, es llancen contra qualsevol home perquè no pugui atansar-se a la seva cria. [...] Els llavis de la vulva de les dues dones grans, enrigidits per silicificació, s’obren i es tanquen fent uns xerrics secs, com les pinces d’un escarabat volador moribund, però no aconsegueixen caçar res.” (pàg. 36)
• “clava a un alume i a un altre una mirada que podria tallar el vidre [...]. És exactament el gest amb què la seva mare li va voler trencar el cap, el dia que va fracassar en el concert.” (pàg. 63)
• “Està contenta de tenir l’edat que té, no ha tardat gens a poder canviar la joventut per l’experiència. [...] Tot comptat i debatut, el que compta són les arrugues, els plecs, la cel·lulitis, els cabells blancs, les bosses dessota els ulls, porus oberts, dents postisses, ulleres i deformació del cos.” (pàg. 156-157)
• “Un abisme profund d’uns disset centímetres de membre, del braç de l’Erika i d’una diferència de deu anys separa els seus cossos.” (pàg. 167)