Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

Fa mil anys que sóc aquí

Fa mil anys que sóc aquí, Mariolina Venezia, Barcelona, La Campana, 2007 (2006)

La història de cinc generacions de dones ambientada al sud italià ens ofereix un curiós paral·lel amb les històries familiars de la Montserrat Roig a l’Eixample, la Mercè Rodoreda a Sant Gervasi o, a l’altra banda de l’Atlàntic, el Gabriel García Márquez. Es tracta d’un llibre no pretenciós que intenta oferir el retrat directe d’una societat genüina on la cultura i les tradicions guanyen a la llibertat individual de cada protagonista. Tan sols la darrera d’aquestes, Alba, enmig de les transformacions socials i polítiques de la Itàlia (i Europa) de la segona part del segle XX aconsegueix trencar amb el pes de la tradició.

Una novel·la ben escrita, amena, suggerent, amb tocs d’humor dispersos que provoquen la proximitat dels personatges que es queda, al nostre parer, en la mera descripció d’uns retrats prototipitzats de personatges del sud d’Itàlia. Així, les perspectives iniciades en la primera pàgina, per localitzar qui és la veu narrativa, es perden enmig del marasme de persones que centren unes famílies extenses on els noms, sobretot en el cas de les dones, es repeteixen. Cal destacar la desigual referència als fets històrics en els darrers capítols, amb una autora que sembla de sobte preocupada pels esdeveniments de la societat de les darreres dècades amb una localització i ampliació minuciosa de diversos fets que han marcat la recent història italiana i, de retruc, la dels seus personatges: “No és el 1968, és el 1977, no tenim ni passat ni futur, la història ens mata.” (pàg. 290).

Vi de solitud

Vi de solitud, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

La petita joia de Némirovsky és al seu torn el seu torn més autobiogràfic. El relat de com una família russa —formada per un pare jueu i una gran burgesa— que es refugia a París després de la victòria de la Revolució té molts elements que recorden la vida de l’escriptora que prengué de seguida el francés com a llengua literària. Un plantejament de conflicte continuat entre la filla, Hélène i la mare Bella que sembla tenir un origen personal en la vida de l’autora i que ens remet, sens dubte, a un altre text seu, El ball (1930), on la jove Antoinette vivia un enfrontament ferotge amb la seua mare, la senyora Kampf. Un mateix recurs, un mateix contrast, d’origen autobiogràfic, que esdevé clau en la concepció del desarrelament de la protagonista. En aquest cas, la història dels Karol, amb el Boris i la Bella com a patriarques és la història del desencís i del desarrelament de les famílies benestants russes després de la Revolució. Tot això amb una França que els dóna allotjament i on pretenen dur endavant la mateixa vida d’excessos que abans havien portat. La fragilitat i la superficialitat de Bella Karol, amb la concreció de diversos amants acceptats pel marit, com el jove cosí Max, esdevé un bon punt d’oposició amb els principis vitals que es reafirmen en l’adolescent Hélène.

Hélène és com la Valentina de Carles Soldevila o l’Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novel·les de la mateixa època que intenten reflectir la transformació social dels anys vint i trenta, en el període d’enriquiment i de pau política d’entreguerres, on les dones joves mostren un dels punts més importants dels canvis operats. No podem parlar-ne directament d’influències directes, però les semblances entre els tres textos i les concrecions psicològiques de les seues protagonistes són òbvies.  Així, podem trobar diverses intervencions d’Hélène rebutjant la importància de l’amor, en sintonia com les protagonistes de Soldevila i de Rodoreda feien: “D’això en diuen amor?” (pàg. 58), “és lleig i ximple, l’amor…” (pàg. 185). D’igual manera, hi ha el reconeixement propi de la maduració realitzada a causa de les difícils condicions de vida: “Que vell que es pot ser a dotze anys…” (pàg. 80). I una voluntat de reconeixement propi de la condició de gènere: “el que li agradava més de tot era la sensació d’orgull que li donava la consciència del seu poder de dona.” (pàg. 144). L’Hélène, una vegada mor el pare i decideix marxar de casa, amb la companyia del seu gat, emprén el camí per la ciutat de París, per l’Arc de Triomf, com la baixada cap a Barcelona de la novel·la de Rodoreda esmentada. Tot això amb unes tècniques d’aproximació al jo íntim del personatge, com la concreció del monòleg interior, que ofereixen aquesta com una de les novel·les més innovadores i suggerents d’Irène Némirovsky.

El somriure dels sants

El somriure dels sants, Miquel Llor, Barcelona, Ed. 62, 1947 (1987)

Sempre és un bon moment per rellegir lectures fetes durant la carrera. En aquesta ocasió, la segona part de Laura a la ciutat dels Sants (1931) esdevé una eina útil per a recordar els objectius inicials de l’autor: la plasmació d’un retrat psicològic en transformació en el marc d’un espai realista actiu. Tot això ara desapareix. La voluntat de l’autor per superar el conflicte que la novel·la havia creat amb la seua població de naixement, Vic, provoca la concreció d’un relat que té punts d’interés per qui ha llegit el llibre anterior però que perd l’esència bàsica de la seua obra. No hi ha crítica social, no hi ha transformació psicològica; tan sols trobem un deix d’inversemblança en cadascuna de les actuacions dels personatges, molt especialment Laura i els germans Muntanyola, el Tomàs i la Teresa. Així trobem una protagonista que es penedeix de les actuacions anteriors seues i que recupera la vida conjugal amb una facilitat sorprenent de la mà del seu marit i l’oposició constant de la seua cunyada: “cal tenir paciència i saber callar” (pàg. 9), aquest és el lema de la nova Laura. I el repte, marcat pel símbol de la ciutat de Comarquinal: “era el moment d’acostar-se a penetrar el somriure dels Sants, que és ofert a tots els homes, mig bons dolents, fills de Déu tots.” (pàg. 32).

L’element més innovador i interessant és el nou marc històric desplegat en la novel·la: els anys trenta, amb l’esclat de la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional (pàg. 50). Un context social i cultural que evidencia l’ambigüitat de les classes terratinents catalanes al si del conflicte, com la crítica directa als excessos anticlericals (pàg. 129). La resta d’eixos argumentals de la primera novel·la es reprenen o tenen la seua contestació, com la mort sobtada de l’oncle Llibori, amb una gran destresa que configura les dues novel·les com un continuat sense cap tipus de trencament.

Pel que fa a la tècnica discursiva, cal destacar l’increment de l’oralitat, molt especialment en alguns petits fragments que són susceptibles de ser localitzats en el discurs reportat intern dels personatges (pàg. 43). D’igual manera, i en això s’enllaça la versió cinematogràfica de la primera novel·la, hi ha un increment de l’erotisme dins de la relació entre Laura i Tomàs. (pàg. 47). Amb tot, una segona part del tot imprescindible, altament inversemblant, que condueix a expressions d’estranyesa dels mateixos personatges com: “Què s’ha fet d’aquella Laura?” (pàg. 154).

Zones humides

Zones humides, Charlotte Roche, Barcelona, Proa, 2009 (2008)

La novel·la de Roche que s’ofereix al lector, des de la portada, com “el llibre més revolucionari que s’hagi escrit mai sobre el cos de la dona”, no deixa de ser un llibre farcit de tòpics que intenta enganyar la seua recepció a partir del plantejament de situacions escabroses, de mal gust i d’escàs sentit eròtic. Una protagonista de divuit anys, la Helen, que té com a únic objectiu reagrupar els pares, per tal que tornen a conviure, i que juga amb les seues hemorroides per a tal finalitat, no deixa de ser un pretext per a una narració àgil i directa que aconsegueix avorrir al lector. Després de cinquanta pàgines de descripcions de forats del cos, d’oferiment directe de sucs i de regalims diversos, la monotonia impera en una història sense història. Això és, aquest és un llibre prescindible que pot interessar només als qui busquen una lectura fàcil que es pot fragmentar a petits bocins, segons el temps deixe cada dia. El fil argumental —tan escàs— no es perd, el personatge no creix. I un final inversemblant talla la veu narrativa que s’enorgulleix d’haver superat la maduresa, en tant que, com a dona que ja té la majoria d’edat, pot anar a viure amb qui vol sense els pares.

Homes

Isabel-Clara Simó, Homes, Alzira, Bromera, 2010

Les vint-i-dues històries d’Isabel-Clara Simó tenen en comú amb els Vint-i-dos contes (1958) de Mercè Rodoreda la xifra màgica que computa el total de relats inclosos en el volum. Amb tot, res més llunyà dels objectius rodoredians són els contes de Simó, unes històries farcides d’ironia, de sarcasme i, en definitiva, de visió realista i sovint deformada de la realitat masculina. Si en Dones (1997), l’escriptora abordava, amb un to semblant, la quotidianitat de la dona en la nostra societat, ara és el torn dels homes. De tota manera, trobem dos precedents en la mateixa autora; d’una banda, Angelets (2004), els deu contes que abordaven de manera àcida i fora dels tòpics dels infants, d’una altra banda, Estimats homes (Una caricatura) (2001). En aquesta ocasió, el títol ha estat més directe: Homes. Tot això, perquè la Isabel-Clara Simó continua la seua brillant trajectòria com a contista, un dels gèneres que desenvolupa amb un major domini.

Si en Estimats homes, l’autora exposava la seua visió crítica envers la conducta social de l’home, tot i ser conscient que “n’he fet una caricatura, grotesca i exagerada, com totes les caricatures” (pàg. 10), ara, en Homes, ha fet una aplicació pràctica. Ella mateix ho explica en el pròleg: “si m’hi he acostat, literàriament parlant, ha estat amb afecte, intentant entendre’ls. I de vegades, és clar que sí, condemnant-los.” (pàg. 5). És evident, per als qui coneixem la carrera de l’escriptora, que aquest llibre ens feia falta. Una visió irònica, humorística, sarcàstica, incisiva, sobre la mitja part de la societat que no sempre havia estat motiu central dels relats d’una escriptora que sap com ningú retratar la quotidianitat. L’autora cerca la provocació i la reflexió, des dels títols, com ara “La desgràcia de ser home” o “No m’agrada la meva dona”, al plantejament dels conflictes de cada història. Unes crisis que naixen també des de l’admiració envers la dona, com “El tatuatge”: “La meva dona té un cony pelut, molt sensual. A mi m’encanta, però, tia, quan vas en banyador, depila’t, que no veus que fem el ridícul, tu i jo?” (pàg. 43). Amb tot, les crisis poden resoldre’s de manera civilitzada —a la manera com ho proposava Carles Soldevila, en obres com en Civilitzats, tanmateix (1921), en Moment musical (1936) o en el relat “Una alarma”—, com llegim a “De teves a meves” —un títol que ens remet de manera directa al de Pere Calders publicat l’any 1984—.

Tot es relativitza, fins i tot, el sexe o el desig. Així, amb una referència segurament inconscient a un relat anterior de la mateixa autora, “Plaer de dona”, llegim: “El desig femella està format per altres ingredients. [...] Una dona que desitja vol sentir-se desitjada, i, com a tal valorada. [...] El mascle desitja amb fúria. Fins i tot pot ser violent, si la cultura no el lliga molt curt. Perquè la seva és una fam desesperada, atroç. Fins i tot depravada.” (pàg. 77). El conte que amb més insistència remet al lector a un relat previ de l’escriptora és el de “Mitjons tirats per terra”, una aproximació a la realitat de la crisi de parella enmig de les nocions de progressia i alliberament que ja trobàvem a “Rosina, my darling” d’Històries perverses (1992); una joia, sens dubte, aquest relat. Un altre paral·lel el trobem entre “No m’agrada la meva dona” i “Amor de mare”, de Dones (1997), on els retrets ara es produeixen entre el marit que detesta la seua muller i, en part, el seu fill quan havia acabat de nàixer: “era lleig amb avarícia: arrugat, vermell, pelut més del normal…” (pàg. 129). Ben suggerent és també la utilització de dos gossos com a centre dels relats “Bobi” i “El meu gos star”, uns animalons que, tot i les prevencions personals de l’autora, ja havien tingut un protagonisme destacat en el relat eròtic “Gossos” de Directe al gra (2006). I, “L’informe”, una visió hilarant situada en el marc de la visió objectiva d’uns alienígenes que descriuen la condició humana on podem trobar explicacions ben suggerents com: “A la majoria de la població humana, el naixement d’una dona petita, que anomenen nena, els causa un gran disgust” (pàg. 110).

El llibre és ric en discursos i estructures. Així, hi ha una alternança enriquidora entre la primera i la tercera persona narrativa, com també amb la incorporació de cartes i, fins i tot, d’entrevistes, una estructura formal que guia un relat com “On anirem a parar?”. L’existència d’una segona persona, d’un tu incisiu, incrementa l’efecte sarcàstic del volum, de manera que escoltem al narrador adreçar-se al pobre home i dir-li:

Ara bé, en públic, amb gent al teu voltant, has de dir que elles són superiors, en tot, que tenen més qualitats que nosaltres i que no hi ha dret, com alguns desaprensius abusen d’elles. I ho has de dir, home, tant si t’ho creus com si no (sobretot si no t’ho creus), si no vols ser un proscrit. (pàg. 13)

Comptat i debatut, estem davant d’un gran llibre, una gran lectura, on la perspectiva d’anàlisi permet entendre, tot i la ironia, una concepció oberta, ambigua fins i tot, de la sexualitat masculina. Un toc d’atenció a la convivència entre homes i dones en la nostra societat amb l’estil característic, directe i incisiu, de la Isabel-Clara Simó.

El ball