La dulce envenenadora

La dulce envenenadora, Arto Paasilinna, Barcelona, Anagrama, 1988 (2008)

Un nou descobriment de l’autor finés d’El bosc de les guineus (1983) i El moliner udolaire (1981). Una novel·la divertida, sarcàstica, on la innocent protagonista, l’anciana Linnea Ravaska, es defensa de la crueltat del nebot Kauko i dels dos amics Jari i Pera. Com en altres històries de l’autor —molt especialment, Deliciós suïcidi en grup (1990)—, el relat avança enmig de despropòsits i situacions surrealistes on tot sembla normal i quotidià. Així, a la manera de Pere Calders, veiem una policia que no és conscient del problema (pàg. 43) i que aboca a la protagonista a organitzar ella mateixa la seua venjança.

Una visió crítica de la societat en aparença benestant d’on l’autor és originari, “Finlàndia era la terra promesa de la burgesia” (pàg. 61), que com en la trilogia de Larsson, ofereix una realitat força crua i contradictòria on el crim i la inseguretat són compatibles amb els medis físics més bells. Enmig de la hil·laritat, també hi ha espai per a la crueltat en línia a la literatura centreeuropea, com és el cas de l’Elfried Jelinek i els seus durs retrats urbans —recordem especialment, Els exclosos (1980)—, protagonitzats pels tres delinqüents extorsionadors de l’anomenada coronela a la novel·la. En definitiva, una novel·la àgil i suggerent per tal de concebre, una vegada més, la lectura amb un efecte positiu sobre la quotidianitat.

Els ulls del gos

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, València, Ed. 3I4, 2010

L’any 2006, Caturla afirmava en una entrevista: “després de L’home de l’estació (2005), amb una mica de descans, he començat a escriure una nova novel·la. Es tracta d’una història contemporània on abordaré temes com l’amor i la solitud. Amb ella pretenc tancar la trilogia que vaig començar amb La casa de les flors (1999) i L´home de l’estació (2005), que conten històries desenvolupades en la nostra ciutat.”. És obvi que l’escriptor ens avisava del llibre que preparava. Quatre anys més tard, doncs, podem assaborir una novel·la que ennobleix la parla catalana d’Alacant, tot a partir de les vivències i experiències d’un protagonista que esdevé professor a un institut de secundària de la ciutat (el Jordi Joan, sens dubte).

Estem davant del tancament (o obertura?) de la trilogia sobre la ciutat d’Alacant que Caturla va iniciar amb les dues novel·les abans referides. En aquesta ocasió, el premi rebut ha estat el de Narrativa “Antoni Bru” de la Ciutat d’Elx (2009). De la mateixa manera, podem trobar una història principal situada a la ciutat on va nàixer l’autor. Una Alacant que esdevé pròxima, quotidiana i familiar. Tot i el tractament local, el mèrit de Caturla és el fet d’aconseguir un deix d’internacionalització en la plasmació dels sentiments dels personatges. Així, cal destacar la concreció de l’angoixa i del patiment davant de la mort, amb un deix de resignació davant de la tragèdia creada. Els personatges tenen, doncs, un perfil psicològic ben treballat que afavoreix la comprensió de les seues actuacions per part dels lectors. Aquest és el cas dels dos protagonistes, el professor Llorenç Planelles (que ens recorda en el seu desenvolupament intern a la protagonista de La casa de les flors, Amèlia) i l’alumne d’origen romanés, Petru Sandulescu. Caturla crea un suggerent paral·lel entre les dues adolescències, en el passat, la del primer, en l’actualitat, la del segon, que serveix per a entendre elements tan centrals de la història com el mateix títol. Una mirada de temor i de solitud, la del gos isolat, que defineix perfectament el sentiment dels dos personatges.

En definitiva, una lectura que s’ofereix com un viatge envers l’eix cronològic dels personatges, tot partint de la cita inicial al Cant Primer de la Divina Comèdia de Dant, una entrada a la selva obscura, a l’infern, que cada humà té davant seu. Una obra preciosista, ben elaborada i atractiva. Un viatge, en definitiva, per la narrativa en català més ferma de la ciutat d’Alacant. Un viatge per la llum dels seus escrits, com la llum d’Alacant.

La pastoral catalana

La pastoral catalana, Julià de Jòdar, Barcelona, Proa, 2010

Sobre la darrera novel·la de Julià de Jòdar, el primer que el lector fa és afirmar la descripció que en fa Julià Guillamon sobre el llibre: “un llibre d’actualitat amb ambició global, un relat psicològic amb perspectiva històrica, una gran novel·la”. Més enllà de les coincidències que un lector pot tenir amb alguns dels comentaris habituals del crític –de vegades força parcials i farcits de prejudicis–, en aquesta ocasió les subscrivim. Intuïm però, que amb el temps, aquesta serà reconeguda com una de les grans obres de l’autor de Badalona. Sota una aparença senzilla, amb una trama bàsica ens ofereix un munt de descripcions i de reflexions de la Catalunya i del món contemporani més pròxim. Des de les lluites franquistes dels setanta a les incoherències de l’estat democràtic posterior, des de la Barcelona olímpica a les conseqüències que ara se’n deriven, des del triomf de la revolució cubana a la resituació del govern dels Castro, tots aquests elements es concreten en històries secundàries, vivències paral·leles, dels personatges de la novel·la. Una fita històrica destacada és el triomf del primer afroamericà, Barack Obama, en les eleccions dels Estats Units d’Amèrica, que clou, de manera paral·lela als darrers esdeveniments de la novel·la, una trama intensa i farcida de detalls.

Julià de Jòdar, fidel al seu estil reflexiu i crític sobre la societat que coneix, estimula al lector amb un seguit de preguntes retòriques, posades en la ment dels personatges, que potencien la captació de la seua esència. Estem davant d’una novel·la psicològica on els personatges centrals, el Pau, l’Erina, l’Àurea i el Jack, ofereixen la nuesa del seu món interior. Una etopeia que és remarcable en el cas de la primera parella, que viatgen fins a Miami —després de l’interés de l’Erina per retrobar l’amiga Àurea i poder-la ajudar en l’atzucac en què s’ha convertit la seua vida de parella amb el Jack—, que esdevenen els elements narratius de l’escriptor per tal de reconstruir els esdeveniments socials i polítics més destacats de la segona meitat del segle XX. El retrat dels dos protagonistes, el Pau i l’Erina, recorda de vegades les millors pàgines de la narrativa catalana psicològica, com el fragment d’introspecció de tots dos ofert en les pàgines 46 i 47, que ens remet, per exemple, al relat de Carles Soldevila, “Una alarma”. El lector, espectador privilegiat del relat, absorbeix les dues consciències narratives i obté la informació completa sobre la realitat.

D’igual manera, cal ressaltar la minuciositat estructural de l’obra. Amb cinquanta-quatre breus capítols que impregnen d’un ritme viu i latent a la història, l’autor incorpora diverses estructures narratives, com el de les cartes o correus electrònics, al costat de descripcions, notícies, notes, entre altres. Un munt de recursos per alleugerir una novel·la que es veu impregnada, en certs ocasions, de manca d’agilitat discursiva.

L’escriptor ensenya i mostra amb la voluntat d’analitzar i oferir, en boca dels personatges, les incoherències o les hipocresies que han marcat una generació —la seua pròpia— nascuda i crescuda amb el desig de lluitar contra la repressió de les llibertats i per a l’obtenció d’una veu pròpia: “la majoria dels qui tenien vint anys el Maig del 1968 s’han fet amics de l’enemic, han pactat amb els cocodrils, i ells mateixos s’han metamorfosejats en rèptils.” (pàg. 107). Davant d’aquests, el Pau Garcia és presentat com: “no és pas un home d’acció, sinó un analista —tècnicament parlant, un intel·lectual; i en termes històrics, perquè ja té els seus anys, un supervivent dels temps heroics del progressisme juvenil europeu dels anys seixanta del segle passat—.” (pàg. 237). Un sentit crític que ens remet a una lectura anteriorment feta, L’infidel (2000) de Francesc Bodí, un retrat també amarg del desencís davant de la manca de concreció dels objectius percaçats durant la transició democràtica d’aquest país. Ésser lliures, autònoms, una voluntat latent en cadascuna de les seues actuacions, un objectiu dels personatges de la novel·la de Jòdar. Una generació que ve representada, entre altres, pels dos textos que precedeixen la novel·la, el poema “Petita guerra” de Gabriel Ferrater i la cançó “Future” de Leonard Cohen. Un bon preàmbul perquè el lector entenga la base de reflexió de les gairebé quatre-centes pàgines posteriors. Una mena de banda sonora que pot acompanyar la lectura de les històries secundàries de Pau i Erina.

Comptat i debatut, podem destriar diverses sentències o reflexions que poden ser ben suggerents per al lector:

• “La passió ens retorna a un estat primitiu.” (pàg. 20)
• “Ja sou així, la generació del bolero. Molt cantar els amors impossibles, fins que ensopegueu amb un pendó que us deixaria morir més sols que la una…” (pàg. 114)

Correspondència de guerra

Correspondència de guerra, Manel Alonso, Alacant, Aguaclara, 2008

Aquest volum de poesia de Manel Alonso, amb el qual va rebre el premi Paco Mollà de l’Ajuntament de Petrer en el 2008, esdevé una bona mostra per a entendre la poesia publicada de l’autor en anteriors volums que he llegit. Un llibre coherent amb alguna de les reflexions que podem llegir sovint en el seu bloc, Els papers de can Perla; així podem llegir en els poemes una visió crítica contra la mediocritat. Alonso es rebel·la davant de la força ingent dels mitjans de comunicació i la hipocresia dels polítics que furten la llibertat als individus. El poeta denuncia les injustícies, tant presents en els mitjans de comunicació, que situa dins del marc de les accions contra les dones o contra els immigrants. Amb tot, podem trobar un cert deix de resignació en versos com “però, també, som els destinataris de les mentides que, / com una cadena, arrossegarem generació darrere generació.” (pàg. 18).

Cal destacar també la voluntat de deixar constància dels poetes o els companys que són tinguts en compte a l’hora de la composició poètica. Així, el poemari s’inicia amb “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, dedicat al difunt Manuel Garcia i Grau, en referència al seu llibre La ciutat de la ira, o, més endavant, en “Europa, península que et multipliques en penínsules”, sobre El nou rapte d’Europa de Lluís Alpera. Paral·lelament, observem una voluntat per ressaltar la importància dels records, del temps anterior: “El passat sí que existeix” (pàg. 21). Podem destriar “Miniatures”, unes petites joies, a la manera dels haikús, que a mena de sentències o judicis, ofereixen la nuesa de la reflexió del poeta, adreçats en diversos moments a cantants com Víctor Jara o Raimon, o escriptors com Vassili Grossman.

Homes

Isabel-Clara Simó, Homes, Alzira, Bromera, 2010

Les vint-i-dues històries d’Isabel-Clara Simó tenen en comú amb els Vint-i-dos contes (1958) de Mercè Rodoreda la xifra màgica que computa el total de relats inclosos en el volum. Amb tot, res més llunyà dels objectius rodoredians són els contes de Simó, unes històries farcides d’ironia, de sarcasme i, en definitiva, de visió realista i sovint deformada de la realitat masculina. Si en Dones (1997), l’escriptora abordava, amb un to semblant, la quotidianitat de la dona en la nostra societat, ara és el torn dels homes. De tota manera, trobem dos precedents en la mateixa autora; d’una banda, Angelets (2004), els deu contes que abordaven de manera àcida i fora dels tòpics dels infants, d’una altra banda, Estimats homes (Una caricatura) (2001). En aquesta ocasió, el títol ha estat més directe: Homes. Tot això, perquè la Isabel-Clara Simó continua la seua brillant trajectòria com a contista, un dels gèneres que desenvolupa amb un major domini.

Si en Estimats homes, l’autora exposava la seua visió crítica envers la conducta social de l’home, tot i ser conscient que “n’he fet una caricatura, grotesca i exagerada, com totes les caricatures” (pàg. 10), ara, en Homes, ha fet una aplicació pràctica. Ella mateix ho explica en el pròleg: “si m’hi he acostat, literàriament parlant, ha estat amb afecte, intentant entendre’ls. I de vegades, és clar que sí, condemnant-los.” (pàg. 5). És evident, per als qui coneixem la carrera de l’escriptora, que aquest llibre ens feia falta. Una visió irònica, humorística, sarcàstica, incisiva, sobre la mitja part de la societat que no sempre havia estat motiu central dels relats d’una escriptora que sap com ningú retratar la quotidianitat. L’autora cerca la provocació i la reflexió, des dels títols, com ara “La desgràcia de ser home” o “No m’agrada la meva dona”, al plantejament dels conflictes de cada història. Unes crisis que naixen també des de l’admiració envers la dona, com “El tatuatge”: “La meva dona té un cony pelut, molt sensual. A mi m’encanta, però, tia, quan vas en banyador, depila’t, que no veus que fem el ridícul, tu i jo?” (pàg. 43). Amb tot, les crisis poden resoldre’s de manera civilitzada —a la manera com ho proposava Carles Soldevila, en obres com en Civilitzats, tanmateix (1921), en Moment musical (1936) o en el relat “Una alarma”—, com llegim a “De teves a meves” —un títol que ens remet de manera directa al de Pere Calders publicat l’any 1984—.

Tot es relativitza, fins i tot, el sexe o el desig. Així, amb una referència segurament inconscient a un relat anterior de la mateixa autora, “Plaer de dona”, llegim: “El desig femella està format per altres ingredients. [...] Una dona que desitja vol sentir-se desitjada, i, com a tal valorada. [...] El mascle desitja amb fúria. Fins i tot pot ser violent, si la cultura no el lliga molt curt. Perquè la seva és una fam desesperada, atroç. Fins i tot depravada.” (pàg. 77). El conte que amb més insistència remet al lector a un relat previ de l’escriptora és el de “Mitjons tirats per terra”, una aproximació a la realitat de la crisi de parella enmig de les nocions de progressia i alliberament que ja trobàvem a “Rosina, my darling” d’Històries perverses (1992); una joia, sens dubte, aquest relat. Un altre paral·lel el trobem entre “No m’agrada la meva dona” i “Amor de mare”, de Dones (1997), on els retrets ara es produeixen entre el marit que detesta la seua muller i, en part, el seu fill quan havia acabat de nàixer: “era lleig amb avarícia: arrugat, vermell, pelut més del normal…” (pàg. 129). Ben suggerent és també la utilització de dos gossos com a centre dels relats “Bobi” i “El meu gos star”, uns animalons que, tot i les prevencions personals de l’autora, ja havien tingut un protagonisme destacat en el relat eròtic “Gossos” de Directe al gra (2006). I, “L’informe”, una visió hilarant situada en el marc de la visió objectiva d’uns alienígenes que descriuen la condició humana on podem trobar explicacions ben suggerents com: “A la majoria de la població humana, el naixement d’una dona petita, que anomenen nena, els causa un gran disgust” (pàg. 110).

El llibre és ric en discursos i estructures. Així, hi ha una alternança enriquidora entre la primera i la tercera persona narrativa, com també amb la incorporació de cartes i, fins i tot, d’entrevistes, una estructura formal que guia un relat com “On anirem a parar?”. L’existència d’una segona persona, d’un tu incisiu, incrementa l’efecte sarcàstic del volum, de manera que escoltem al narrador adreçar-se al pobre home i dir-li:

Ara bé, en públic, amb gent al teu voltant, has de dir que elles són superiors, en tot, que tenen més qualitats que nosaltres i que no hi ha dret, com alguns desaprensius abusen d’elles. I ho has de dir, home, tant si t’ho creus com si no (sobretot si no t’ho creus), si no vols ser un proscrit. (pàg. 13)

Comptat i debatut, estem davant d’un gran llibre, una gran lectura, on la perspectiva d’anàlisi permet entendre, tot i la ironia, una concepció oberta, ambigua fins i tot, de la sexualitat masculina. Un toc d’atenció a la convivència entre homes i dones en la nostra societat amb l’estil característic, directe i incisiu, de la Isabel-Clara Simó.

El ball