La ciutat nova. Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme

La ciutat nova. Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme, Magí Sunyer, Benicarló, Onada Edicions, 2010

Magí Sunyer, professor de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili i escriptor, ens presenta un recull d’articles seus, minuciosament estructurats, en un volum que aborda, a grans trets, l’obra i l’actuació cívica de diversos escriptors contemporanis. Aquesta publicació és, doncs, una digna continuació dels estudis anteriorment publicats per Sunyer, com ara Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus (1984), Modernistes i contemporanis (2004) o Els mites nacionals catalans (2006). La ciutat nova comprén cinc capítols que aborden les aportacions literàries i culturals de cinc escriptors que van trobar amb la guerra del 1936 un fre a la seua trajectòria i al seu compromís cívic: Antoni Rovira i Virgili, Ramon Vinyes, Ventura Gassol, Rafael Tasis i Artur Bladé i Desumvila. Tots cinc, en la tesi de Sunyer, optaren per la defensa d’una societat lliure des d’una òptica esquerrana, per fer compatible conceptes ideològics com la llibertat, la igualta i el catalanisme. No debades aquest estudi s’insereix dins de l’activitat del grup de recerca Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, del qual Sunyer és un dels principals representants. Una tasca de recerca de les concrecions ideològiques que van moure uns autors que combatien en els seus textos contra les desigualtats i que van compartir el somni republicà i la desfeta de l’exili.

La nòmina d’autors analitzats completa així la llista d’escriptors que han estat analitzats per Sunyer en anteriors publicacions, com ara Josep Aladern, Pere Cavallé, Antoni Isern, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Josep Maria de Sagarra, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep Pin i Soler, Narcís Oller o Joan Cavallé, entre altres. Una revalorització de la contribució idelògica d’uns intel·lectuals dels segles XIX o XX que han estat claus, tot seguint els diversos estudis fets per l’autor, en la concreció actual de la literatura catalana. Els cinc capítols ara presentats tenen com a origen dotze articles prèviament publicats; l’autor els ha refòs i ha enllaçat perfectament les tesis generals del llibre, tot aconseguint una unicitat d’anàlisi destacable que agilitza l’interés per la seua lectura i la comprensió de les hipòtesis inicials i l’extracció de conclusions finals. Així, el primer capítol, “L’escriptor jove Antoni Rovira i Virgili” és el resultat de quatre articles anteriors que abordaven els inicis literaris de l’autor i el seu vessant com a crític teatral. Un conjunt d’articles de rigorosa solvència publicats en mitjans tan heterogenis com la Revista de Catalunya, Llengua & Literatura o llibres d’actes o d’estudis específics sobre els escriptors referenciats.

És interessant destacar el títol del volum publicat, La ciutat nova, que, segons explica Sunyer al pròleg, està extret d’una prosa de Rovira i Virgili sobre la celebració del Primer de Maig que fa referència a la defensa d’una societat lliure i sense desigualtats i que “es comprèn plenament en el marc del debat sobre la ciutat de començaments de segle XX i presenta una alternativa al tòpic noucentista” (p. 10). Així, l’anàlisi de l’obra de Rovira i Virgili esdevé el punt d’inici en la concreció d’una estètica personal que ja des de la joventut de l’escriptor es concretava. Com bé recorda Sunyer, l’autor és de la generació de Josep Carner i de Joan Puig i Ferreter, d’Eugeni d’Ors i d’Alfons Maseras i en el moment de la concreció del moviment noucentista, al si de la Lliga Regionalista, Rovira i Virgili es professionalitzava com a redactor d’El Poble Català, enfrontat directament a La Veu de Catalunya. És l’època de concreció d’una estètica personal marcada pel republicanisme catalanista i de la redacció d’un drama ibsenià, Nova vida (1904). Una primerenca vocació teatral que reflecteix l’ús de la literatura que en fa el seu autor, al servei de la ideologia, això és, la utilització del teatre com a mitjà eficaç per a remoure consciències. Una activitat paral·lela a la seua concreció com a crític teatral del diari El Poble Català o com a narrador, amb la publicació el 1909 del volum Episodis, on es deixen paleses les seues intencions crítiques envers la societat i la seua aposta per un anticlericalisme ideològic.

El segon capítol del llibre, “Ramon Vinyes, àngels i dimonis”, pretén recuperar la figura de l’intel·lectual que va quedar marcat per les dues crisis culturals del 1909 i la de la Guerra Civil del 1936. Sunyer destaca la importància de la seua prosa amb un llibre com L’ardenta cavalcada (1909) alineat amb les tesis decadentistes i l’ús potencial del simbolisme. Unes proses de gran alçada que l’autor de l’estudi vincula amb els Contes fatídics (1911) d’Alfons Masers i les Llegendes d’amor i de tortura (1909) de Miquel Palol. Uns relats de gran efectivitat expressiva on, segons Sunyer, “els components de transgressió, de crueltat i de profanació són recurrents en aquest univers literari” (p. 56). En segon lloc, trobem una anàlisi de la producció teatral de Vinyes, molt especialment, l’obra Ball de titelles (1926), una obra de gran qualitat que, a l’igual que la resta de peces dramàtiques de l’autor, no va aconseguir reeixir en el panorama literari català d’aleshores.

La poesia de Ventura Gassol centra l’estudi del tercer capítol, com també les referències a les tres peces de teatre que va escriure. Les difícils relacions del poeta amb els noucentistes guien l’anàlisi de Magí Sunyer, tot resituant la importància de la seua trajectòria, qui conclou: “per edat, formació, amistats i iniciació en el catalanisme, a Ventura Gassol li pertocaria formar part de la segona generació noucentista.” (p. 79). Els set llibres de poesia seus publicats entre el 1917 i el 1977 ofereixen un model exquisit de control mètric i de treball minuciós de la llengua i, com indica Sunyer, “a partir de quatre centres d’interès: amor, pàtria, natura i mort” (p. 80). L’autor de l’estudi comenta de manera pormenoritzada diversos poemes de Gassol que serveixen de contrastació de les tesis inicialment plantejades: la recuperació de la figura literària i intel·lectual de Gassol en el panorama català del segle XX. Cal destacar la contrastació de l’evolució de l’obra del poeta entre els dos exilis que patí, concretament la manca de renovació que va mostrar en les obres posteriors al 1946, ja que l’autor es va veure abocat a la poesia de circumstàncies que venia regida per les convocatòries dels Jocs Florals a l’exili.

D’igual manera, el quart capítol, “El novel·lista Rafael Tasis”, s’ofereix amb la volunta de reivindicar la figura intel·lectual del narrador. Així, Sunyer explica que “la novel·la catalana de 1925 a 1939 s’ha de revisitar i recobrar per al lector actual” (p. 110), un excel·lent exemple de la qual és la novel·la de Tasis Vint anys (1931). Tasis va esdevenir, com conclou l’autor de l’estudi, un escriptor compromés i activista polític i cultural de primer ordre que va mostrar en les seues novel·les una síntesi perfecta de l’evolució de la narrativa catalana d’ençà el segle XIX i de la concreció del gènere policíac a casa nostra: La bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Una base sòlida per a la renovació de la novel·la catalana de les darreres dècades del segle XX.

Finalment, “Pàtria i exili: els paradisos perduts d’Artur Bladé i Desumvila”, esdevé una anàlisi de l’obra d’un escriptor i periodista que, en paraules de Sunyer, “si Catalunya no hagués estat derrotada en la guerra, probablement Bladé hauria esdevingut un periodista d’expressió sòbria i brillant.” (p. 126). Podem llegir una defensa de les aportacions ideològiques de qui va ser alumne de Rovira i Virgili a partir de les proses que va escriure, producte de l’observació del seu món més immediat; així, veiem una anàlisi dels seus llibres Benissanet (1982) —d’on ell era natural—, Crònica del país natal (1958), Gent de la Ribera d’Ebre i els pòstums L’edat d’or (1995) i Les primeres descobertes (1996). Unes obres que tenen en comú el mateix punt de partida, la visió personal del narrador, un element de clara ascendència autobiogràfica que marca els relats de la visió més personal i carregada ideològicament que pretén l’autor. Comptat i debatut, estem davant d’una profunda revisió de l’obra literària i de l’aportació ideològica de cinc escriptors catalans contemporanis que van veure com la guerra i l’exili frenava la seua trajectòria. Assistim, doncs, a la revalorització de les seues figures amb una anàlisi excel·lent de Magí Sunyer de qui, l’únic retret que podem fer és no haver inclòs unes conclusions finals que sintetitzen, a partir de la comparació, l’aportació general dels escriptors estudiats.