Volia, certament, que tot fóra mentida i enigma, fantasia i il·lusió, distinta com em veia davant dels espills. (Marta dibuixa ponts)
Get the Flash Player to see the slideshow.

Moon River

23 juliol 2011 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , , , | Sense comentaris »

2678-Llibre_Moon_River_VMoon River, Vicenç Villatoro, Barcelona, Columna, 2011

Moon river és el títol que Audrey Hepburn canta dins de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s (1961). Un pretext per titular una novel·la que intenta transmetre els sentiments que la peça musical i la seua lletra emanava i que serveix de context per la història més íntima i personal que potser Villatoro mai haguera escrit. Si bé l’editorial ha subtitulat el llibre amb la llegenda “una novel·la sobre l’amor i la por de perdre’l”, podíem afirmar que aquesta és una narració sobre la vida i sobre el desig de continuar endavant. El llast trist del relat, mogut per la malaltia dels protagonistes, es converteix en un cant per l’esperança, pel futur.

A partir d’una trobada casual entre dos malalts d’un hospital, l’autor sap endinsar-nos en una història ben tramada on la casualitat serveix per fer-nos entendre la força de l’atzar i la fragilitat del cos humà. El punt de partida de la veu narrativa –la del protagonista masculí que esdevé un alter ego de l’autor, amb ressonàncies fins i tot autobiogràfiques en tant que viu de prop la tragèdia de la malaltia– no pot ser més pessimista: “m’agraden els edificis antics, del temps en què els homes eren optimistes i confiaven en el futur, potser perquè jo ja no hi confio.” (pàg. 11). Així el personatge principal es veurà reflectit en la mateixa imatge de la pel·lícula dirigida per Blake Edwards, com a escriptor que veu interromput el seu treball a la màquina d’escriure pels sons de la música de la Hepburn. D’aquesta manera, Villatoro pot fer servir diverses disquisicions sobre els motius que porten un autor a exercir la seua dedicació: “el difícil no és escriure. El difícil és saber de què escriure. I de vegades, com ara a mi, saber per què escriure. Potser per això no estic escrivint.” (pàg. 25).

Les disquisicions sobre el càncer, la malaltia que posa en dubte de manera fulminant el futur de les persones, arriben a graus d’inteorització extrema: “dediquem moltes hores a pensar en el futur i a fer coses de cara al futur. Però i quan potser no hi ha futur? Tens ganes de fer-ho tot, però també ganes de no fer res” (pàg. 42). Una novel·la, doncs, sobre l’existència de les persones en el moment actual, sobre la força del destí, on ens trobem frases tan suggerents com “la màgia és de fet una mena d’acumulació dels sentiments” (pàg. 115) o “la mort no s’ha de veure” (pàg. 118). Una història per a ser llegida i pensada. Tot alhora.

Amb ulls americans

28 agost 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , , , , , | Sense comentaris »

riera-ullsamericans002Amb ulls americans, Carme Riera, Barcelona, Proa, 2009

Una mena de viatge iniciàtic d’un periodista nord-americà George Mac Gregor per la Barcelona dels darrers anys és el pretext de Carme Riera per a construir una de les seues novel·les més divertides i suggerents. Amb un pretext que ja havia usat en Epitelis tendríssims (1981) –la construcció d’un alter-ego, el mateix periodista, per allunyar-se ella de l’autoria del llibre–, la visió del foraster de la Barcelona més immediata serveix a l’autora per a bastir una visió crítica, alhora que irònica, dels símbols catalans i dels seus polítics. Tot això, barrejat amb una història de ficció, la del Mac Gregor supervivent que manté dues relacions afectivo-sexuals amb un assessor municipal i de la Generalitat, Albert Puigdevall, que no ha sortit de l’armari –està casat i té tres fills– i un matrimoni gran de l’alta burgesia, els Forestier, que el mantenen com si fos la seua mascota.

El llibre s’inicia amb “A manera de pròleg” on l’escriptora –ja de ple en el relat, encara que situant-se com a narradora testimoni dels fets ocorreguts–, ens presenta el personatge que, segons les seues explicacions, la va posar en contacte amb el periodista protagonista, un alumne seu, Sergi Batllori. La pretesa ingenuïtat del periodista no evita el sarcasme sobre algunes de les actuacions de la societat catalana dels darrers anys. Així, són tractats aspectes com la llengua, la cultura, la religió, amb detalls vitals de la vida al Liceu o al monestir de Montserrat. Potser, el valor d’objectivitat percaçat en la novel·la deixa el personatge principal sense sentiments; així, el lector trobarà un ésser humà fred i es quedarà amb ganes de saber quina és la seua autèntica voluntat o les seues emocions davant de la gent que coneix o la realitat que l’envolta.

Una novel·la àgil, entenedora, divertida. Un divertimento, sens dubte, de Carme Riera, enmig de peces seues de major trascendència, però que no deixa de completar la seua intensa trajectòria.