Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Vi de solitud

Vi de solitud, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

La petita joia de Némirovsky és al seu torn el seu torn més autobiogràfic. El relat de com una família russa —formada per un pare jueu i una gran burgesa— que es refugia a París després de la victòria de la Revolució té molts elements que recorden la vida de l’escriptora que prengué de seguida el francés com a llengua literària. Un plantejament de conflicte continuat entre la filla, Hélène i la mare Bella que sembla tenir un origen personal en la vida de l’autora i que ens remet, sens dubte, a un altre text seu, El ball (1930), on la jove Antoinette vivia un enfrontament ferotge amb la seua mare, la senyora Kampf. Un mateix recurs, un mateix contrast, d’origen autobiogràfic, que esdevé clau en la concepció del desarrelament de la protagonista. En aquest cas, la història dels Karol, amb el Boris i la Bella com a patriarques és la història del desencís i del desarrelament de les famílies benestants russes després de la Revolució. Tot això amb una França que els dóna allotjament i on pretenen dur endavant la mateixa vida d’excessos que abans havien portat. La fragilitat i la superficialitat de Bella Karol, amb la concreció de diversos amants acceptats pel marit, com el jove cosí Max, esdevé un bon punt d’oposició amb els principis vitals que es reafirmen en l’adolescent Hélène.

Hélène és com la Valentina de Carles Soldevila o l’Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novel·les de la mateixa època que intenten reflectir la transformació social dels anys vint i trenta, en el període d’enriquiment i de pau política d’entreguerres, on les dones joves mostren un dels punts més importants dels canvis operats. No podem parlar-ne directament d’influències directes, però les semblances entre els tres textos i les concrecions psicològiques de les seues protagonistes són òbvies.  Així, podem trobar diverses intervencions d’Hélène rebutjant la importància de l’amor, en sintonia com les protagonistes de Soldevila i de Rodoreda feien: “D’això en diuen amor?” (pàg. 58), “és lleig i ximple, l’amor…” (pàg. 185). D’igual manera, hi ha el reconeixement propi de la maduració realitzada a causa de les difícils condicions de vida: “Que vell que es pot ser a dotze anys…” (pàg. 80). I una voluntat de reconeixement propi de la condició de gènere: “el que li agradava més de tot era la sensació d’orgull que li donava la consciència del seu poder de dona.” (pàg. 144). L’Hélène, una vegada mor el pare i decideix marxar de casa, amb la companyia del seu gat, emprén el camí per la ciutat de París, per l’Arc de Triomf, com la baixada cap a Barcelona de la novel·la de Rodoreda esmentada. Tot això amb unes tècniques d’aproximació al jo íntim del personatge, com la concreció del monòleg interior, que ofereixen aquesta com una de les novel·les més innovadores i suggerents d’Irène Némirovsky.

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, Manel Alonso, Rafelbunyol, L’Aljamia, 2008

Aquest és el segon dietari de Manel Alonso que he llegit. Amb una senzillesa manifesta, el poeta (i narrador i assagista) revisa els anys 1990-1994 a través dels seus propis ulls. Un text resultant, segons em contava el mateix autor, de la selecció del dietari que té d’aquells mateixos anys. Trobem la veu reflexiva de la condició de l’escriptor que a la seua trentena vol confirmar la seua trajectòria. Hi ha els dubtes, les vacil·lacions, els patiments de qui vol dedicar-se a escriure i que troba, a través del coneixement i de la conversa amb altres escriptors més grans, un conhort a la seua dedicació.

Tot i l’heterogeneïtat de l’estructura del dietari, hi ha temàtiques recurrents com és el patiment pel pas del temps i per la voluntat de recuperar el passat en el moment actual. El títol seleccionat per a aquest segon dietari és, doncs, un encert. Un altre element força expressat és: “tinc la sensació de viure en un estat de provisionalitat.” (pàg. 30). També trobem una reflexió sobre el gènere en el qual es mou aquest llibre: “És clar que gran part de la literatura i de l’art gira al voltant del jo. El que no es pot pretendre és que l’univers sencer gire en òrbita al voltant d’un únic jo.” (pàg. 20).

D’una altra banda, interessa al lector el retrat del moviment literari —especialment poètic— dels noranta, tant a València com a Alacant, amb les referències a la creació de la revista L’Aljamia o a Tuacte. Així, com les referències necessàries als companys de dedicació, com Vicent Penya, Ramon Guillem, Mercé Claramunt, i tants altres citats en el dietari. Hi ha també, referències a la família, a l’entorn més immediat, a la llengua pròpia, als costums i les festes. En definitiva, el tractament literaturitzat de la vida de l’escriptor en uns anys claus en la seua formació.

L’africà

L’africà, J. M. G. Le Clézio, Barcelona, Ed. 62, 2008 (2004)

Una història autobiogràfica, amb remors de colonialisme, d’exotisme, de creixement iniciàtic. Un llibre suggerent per a entendre la literatura del premi Nobel del 2008 en el qual coneixem els orígens africans de la seua família: el pare va ser metge a l’Àfrica subsahariana. Hi ha comentaris reflexius que conviden a conéixer el continent, però sens dubte el moment culminant és la separació de la família —el pare a l’Àfrica, la mare i els fills a la França ocupada— durant la Segona Guerra Mundial. Una manca de pare durant gairebé vuit anys i una recuperació d’aquest una mica traumàtica, ja que aquest havia perdut l’encís d’aquell continent i la il·lusió per un món idíl·lic, perdut davant de l’enfonsament social i polític post-bèl·lic.

Algunes expressions suggerents:

• “Àfrica era el cos més que no el rostre” (pàg. 17)
• “La memòria d’un nen exagera les distàncies i les alçades” (pàg. 27)
• “Els africans tenen el costum de dir que els humans no neixen el dia en què surten del ventre de la seva mare, sinó al lloc i l’instant en què són concebuts.” (pàg. 87)

La terra retirada

La terra retirada, Mercè Ibarz, Barcelona, Ed. 62, 2009 (1992)

Després de publicar el 1991 una biografia sobre Mercè Rodoreda, Ibarz ens oferia aquest retrat íntim dels seus orígens, Saidí, al Baix Cinca. Aquesta és una història autobiogràfica, de lluita per la llibertat d’una dona que fugia del món rural, de la tradició familiar, per a iniciar uns estudis a Lleida i després a Barcelona. Potser un crit íntim, interessant, d’atracció cap a la ciutat, bàsic a l’hora de concretar diversos relats posteriors de la mateixa autora, com A la ciutat en obres (2002).

Un relat descriptiu d’unes vivències personals que sovint es veuen sotmeses a una fina ironia que atrau al lector com aquesta: “Quan les dones em van donar permís per a fer anar la maneta de la màquina de les salsitxes i llonganisses va començar la meva vera adolescència.” (pàg. 19). I una realitat, la reconeguda en un epíleg recollit en la darrera edició: “en aquells anys transcorreguts des del 1992 i La terra retirada, he pensat, parlat, discutit, llegit, odiat un i altre cop la transformació del món rural” (pàg. 108).

Le rouge du tarbouche

Le rouge du tarbouche, Abdellah Taïa, Biarritz-Paris, Atlantica-Séguier, 2004

La première fois que j’ai lu un livre de cet écrivain j’ai eu une sensation très agréable. Ce n’est pas toujours comme ça. Souvent, je peux lire un auteur pour la première fois et penser qu’il ne me plaît pas. À cette occasion, tout est différent. J’aime ses mots, ses phrases, le rythme de ses constructions syntactiques. Taïa écrit avec musicalité, avec les fragrances fraîches d’un poète.

C’est un livre de proses autobiographiques. Il y a beaucoup de souvenirs de sa vie. Un bon mélange avec les histoires personnelles, la lumière de son espace —les villages ou les derb, les quartiers avec des petites ruelles où il habitait— et surtout les sentiments d’une personne qui veut changer son destin. Ce qui me plaît c’est la manifestation de déracinement du protagoniste, l’alter ego du même écrivain, Abdellah Taïa. La perception d’un homme qui finit ses études à Paris et qui s’éloigne de sa propre origine. Il y a un certain moment où personne ne sait d’où il vient où il va : « Rien. Je n’ai rien ici, aucune chance, aucun avenir. » (page 122), « Ma nouvelle vie se construisait à Paris, heureuse ou malheureuse, cela dépendait des jours et des saisons. » (page 125).

Tout est difficile. L’angoisse nait avec la force de la mort. Avec la solitude il peut trouver le bonheur:

•    « J’avais besoin du noir qui me rendait momentanément à moi-même, qui m’apportait de brefs moments de calme. L’intimité a besoin du noir, elle ne peut pas vivre en plein soleil» (pàg. 126)

Mais finalement, l’amour pour le devenir, pour le futur, aide le je des nouvelles. C’est le sentiment général dans toutes les histoires, dans tous les protagonistes qui occupent le livre. Merveilleux.

Una malenconia àrab

Una malenconia àrab, Abdellah Taïa, Irún, Alberdania, 2009 (2008)

Un nou llibre de l’escriptor de Salé, al Marroc, que torna a plantejar la difícil coexistència de les arrels originàries personals i la nova vida a París. De tota manera, aquest llibre presenta una major coherència argumental que l’anterior de Taïa llegit, Le rouge du tarbouche (2004). En aquesta ocasió, l’estructura interna ens aporta quatre parts titulades: “Recordo”, “Hi vaig”, “Fugir” i “Escriure”. Quatre bocins de vida de l’autor, o suposadament de l’autor, que des de la perspectiva personal —amb una identificació amb el nom del protagonista— aborden aspectes diversos sobre l’emigració, el contrast de cultures, però sobretot l’estima entre persones adultes, davant d’un protagonista que es reconeix “enamoradís a primera vista”.

Una altre cop trobe en la prosa de Taïa una poeticitat força interessant que ens acosta de vegades a la prosa poètica —de fet, s’hi inclouen alguns versos—. Amb tot, la força de la primera part, amb la quasi violació del protagonista adolescent, no es recupera. Les històries posteriors es mouen més en l’enyor i el desig d’un amor perfecte que el personatge no assoleix en les seues aventures amoroses, d’un jove que resumeix la seua ànsia de manera ben clara: “Tinc ganes d’estimar” (pàg. 31). La darrera part, amb les cartes i textos creuats amb l’amant Slimane, és desigual; trenca l’encís que els capítols previs havien creat en el lector. Amb tot, aquest és un llibre per assaborir, sense cap intenció de descobrir cap element d’envergadura.