Volia, certament, que tot fóra mentida i enigma, fantasia i il·lusió, distinta com em veia davant dels espills. (Marta dibuixa ponts)
Get the Flash Player to see the slideshow.

Las marismas

26 agost 2010 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , | Sense comentaris »

indridason-marismas001Las marismas, Arnaldur Indridason, Barcelona, RBA, 2009 (2000)

Una segona novel·la de l’escriptor i periodista islandés, Arnaldur Indridason, que ens porta l’alé de les terres d’aquell país. Una flaire intensa del paisatge, del temps, de les peculiaritats d’aquella illa que recorda, sens dubte, la particular ambientació de les novel·les de l’escriptor finés, Arto Paasilinna.

Els personatges centrals de la història són gairebé els mateixos dels de La dona de verd (2001), la novel·la més coneguda de l’escriptor. Amb tot, potser en l’anterior els protagonistes, el policia Erlendur i el seu company Sigurdur Óli, al costat de la filla del primer, Eva Lind, entre altres, es troben més desenvolupats. En aquesta ocasió l’autor se centra en el misteri d’un assassinat a una casa de les marismes de la capital d’Islàndia. S’inicia així una recerca que servirà per a reflexionar sobre la condició endogàmica de l’illa-estat al llarg de la història i que ha servit per a construir un arxiu genètic centralitzat dels seus 270.000 habitants. Una decisió real, aprovada al Parlament islandés el 1998 i que va comptar amb l’oposició dels metges del país, entre altres motius, perquè es va encarregar a una multinacional farmacèutica. Tot i l’interés per a la recerca que pot tenir aquesta iniciativa, Indridason s’afegeix als crítics amb la decisió, en tant que ofereix a la novel·la un cas d’ús fraudulent de la informació. Un debat encés en aquell país que es pot extrapolar per a la resta de societats occidentals.


La dona de verd

18 agost 2009 | Autor: carles | Categoria: Quadern - Lectures | Tags: , , , , , | Desactiva els comentaris

la dona de verdLa dona de verd, Arnaldur Indridason, Barcelona, La Magrana, 2009 (2001, Grafarþögn)

A partir d’una costella humana que una nena té a la boca, l’autor islandés construeix una història de misteri i de gran tensió que et manté des de l’inici amb gran interés per a desenvolupar-la. Potser un dels millors trets del relat d’Indridason és la construcció paral·lela d’històries secundàries que coincideixen, com un acurat trencaclosques, a la fi del llibre. Un joc temporal bé amb el present, amb les històries de l’inspector Erlendur Sveinsson i la seua filla drogoaddicta, l’Eva Lind, la troballa d’un esquelet humà o la turmentosa relació del policia Sigurdur Oli; bé amb el passat, amb la misteriosa aparició de la dona de verd, al voltant de la història de maltractament salvatge que Grimur aplica sobre la seua dona, Margret, i els tres fills, Simon, Tomas i la malaguanyada Mikkelina.

Una successió, doncs, d’històries creaudes que enllacen de manera perfecta davant d’un escriptor que ha sabut aplicar les tècniques de la narrativa de misteri i de caire policíac. Tot això adobat d’un embolcall propi de la narrativa nòrdica, un alé sorprenent marcat pel fred, la natura en estat salvatge, la neu, la solitud. Uns paisatges comuns als d’altres autors del mateix país com Halldór Laxness —amb relats tan suggerents com Gente independiente (1934-1935) o El concierto de los peces (1957)— o Thor Vilhjálmsson —Arde el musgo gris (1986). Natura, solitud i humans, tres elements que sintetitzen novel·les com la d’Indridason.