Conducir un tráiler

Conducir un tráiler, Rogelio Guedea, México, Mondadori, 2008

Vaig conéixer l’autor a un congrés a Melbourne de literatures hispàniques el juliol del 2oo8. Poc després va aparéixer la seua primera novel·la, una evolució en la seua trajectòria marcada fins al moment per la poesia i el microrelat. Un salt al gènere narratiu de major llargària dins dels límits del que podem anomenar realisme brut mexicà. Així la història es construeix a través de diversos personatges desarrelats com Bulmaro, el germà de Corona, qui assassina Cecilio chico, com a represàlia per la invasió de la seua propietat amb el ramat de l’altre. Després, Ismael, germà dels dos primers, mor com a venjança de l’anterior finat. S’inicia així una trajectòria despreocupada del protagonista, Corona, per llocs com Guadalajara, Concepción del Oro, Sabinas Hidalgo, Villa Hidalgo i Tepic, uns espais ben suggerents per al seu coneixement. Així, coneix el xofer de tràilers, Rodolfo Alanís, de qui aprendrà diverses experiències vitals: “Conducir un tráiler es poner las manos en lo cierto. Nunca sabes si llegarás o no. Y cómo o cuándo.” (pàg. 111-112). Corona continuarà sent perseguit per la família de Cecilio, la qual cosa forçarà el seu nomadisme en espais sempre marcats per la violència, la corrupció i la impunitat.

Un dels trets a considerar de la novel·la és l’ús del llenguatge, amb molta força i molt d’atractiu (amb alguna troballa com congal, per a referir-se als bordells). Amb una combinació excel·lent de l’eix temporal amb el desenvolupament intermitent dels fets (combinació de passat i present sense cap tipus de conflicte),  la lectura avança sense estirabots.

Els exclosos

Els exclosos, Elfriede Jelinek, Barcelona, Columna, 2004 (1980)

Llegir la Jelinek provoca sentiments contradictoris. D’una banda, recuperes el gust per la perversió, per la part més fosca i oculta de l’ésser humà. D’una altra, aprens a entendre millor les tensions de l’home contemporani. Un bon model, el d’aquesta novel·la, per entendre el caràcter malèvol de  nous personatges que vaig desenvolupant, com l’Ismael de La dona sense atributs. L’escriptora austríaca sap copsar com ningú la façana més anguniosa de la nostra espècie.

La història de Jelinek, a qui vaig conéixer gràcies a la pel·lícula de La pianista (2001), fa compatible la seducció, l’estima, el sexe, l’odi i la crueltat, tot en un mateix grup de joves vienesos. El bèstia del Hans, sense cervell; la consentida Sophie, sense cap estímul a la vida; el malèvol del Rainer, que fuig de la mediocritat on viu amb les seues dots de lideratge; les frustracions de l’Anna, potser la més cruel i insidiosa, tot i que, per contrapunt, toca el piano amb fúria.

Imatges curioses:
•    El Hans, que detesta la mare i tot el que significa (l’essència obrera, víctima de la guerra i del nazisme), “porta la sopa i, sense que el vegin, hi escup saliva, ho remena tot i dóna el revoltim a la mare com si res.” (pàg. 129)
•    “L’Anna diu que el seu caràcter és fruit de l’odi que sent cap a tothom.” (pàg. 236)

Llibres citats:
•    L’étranger (1942) de Camus. Autèntic paral·lel, pel que fa al desencís i al sensació de deixadesa del Rainer. Citat al llarg de tota la novel·la. És la lectura que el Rainer i la Sophie comparteixen i comenten en veu alta (més el desig que la realitat, segons Rainer)

Cites de la novel·la:
•    “De vegades els herois del cinema fan veure deliberadament que són menys que allò que en realitat són. És completament incomprensible.” (pàg. 122)
•    “a l’adolescència és freqüent que els joves pensin que ningú els pot ensenyar res de nou” (pàg. 148) (fent referència a l’Anna, que no vol demostrar que no està experimentada en el sexe amb Hans)
•    “l’adolescent sol perjudicar-se més a si mateix que l’adult i, per acabar-ho d’adobar, també el perjudiquen les seves condicions de vida.” (pàg. 154)

Mara y Dann

Mara y Dann, Doris Lessing, Barcelona, Ediciones B, 2005 (1999)

Aquest és un llibre de viatges. Llegir-lo dins d’un tren esdevé especialment suggerent. De primer, la portada ofereix, en la tira que l’embolica, un comentari d’un crític de Los Angeles Times qui parla d’“una obra provocativa y estimulante”. És cert, es tracta d’una narració que fa pensar. Res més llunyà que provocatiu, podem dir-ne que només és un llibre diferent. Ben llunyà als anteriors de l’autora —deia un crític recentment a El País, que només una escriptora com Lessing, gosaria publicar un llibre tan difícil com aquest—, com Ben i el seu món (2000) o els meravellosos dietaris que descriuen la seua vida, com El quadern daurat (1962). Una dona compromesa, d’esquerres, postcomunista, feminista, lluitadora de la vida, model de generacions, que va forjar-se a través dels viatges. Aquesta novel·la és una mica la seua vida, una història d’aprenentatge, iniciàtica, on dos joves van a la recerca del món, defugint els seus orígens, obligats a partir de la seua terra una vegada els dolents acaben amb la seua família, d’ascendència noble. No recorden el seu nom, els imposen altres noms que substitueixen els originals.

Una història distinta però, que també recorda la millor Lessing. El regust per la lluita contra les injustícies de les dones: ésser embarassada és un handicap, un fet que resta independència a una persona que necessita, per a sobreviure, canviar de lloc constantment. Un model de lluita, Dann, que pot servir per a entendre la superació personal de perfils psicològics d’altres relats. Com el model de Mara, amb la Maria d’Els silencis de Maria (2008). Paral·lels enigmàtics que ajuden a entendre l’arquitectura de la literatura.