Cap a Sibèria

Cap a Sibèria, Per Petterson, Barcelona, Club Editor, 2010 (1996)

Una història apassionant protagonitzada per dos germans força units davant de les adversitats, enmig d’uns pares desnaturalitzats que no acaben d’entendre els seus desitjos i pulsions. Tot plegat per abordar una fita històrica en la Dinamarca contemporània: l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. A través de l’aparent innocència de la veu de la narradora quan és petita, anem descobrint com Sibèria es converteix per ella com un espai idíl·lic del qual podrà fugir de tots els problemes; en el cas del germà, en Jesper, Marràqueix es convertirà en el refugi percaçat i que, molts anys més tard, serà la seua pròpia tomba.

Potser la veu narrativa un dels millors recursos de la novel·la, amb un monòleg que sovint ens fa recordar els millors moments de La plaça del Diamant, encara que la proximitat de la història amb Aloma és molt més evident, amb l’assumpció final de l’embaràs de la protagonista: “tinc vint-i-tres anys, la vida s’ha acabat. Ara tan sols queda la resta.” (pàg. 247). Unes referències comparatives que aportem en base a l’advertiment de la nota editorial de l’interés de l’autor per l’obra de Mercè Rodoreda. Una porta oberta a l’esperança en el cas d’una jove que ha arribat finalment al món dels adults amb l’assumpció de la pròpia individualitat, sense els pares que la rebutgen i sense el germà que és mort.

D’igual manera, una acció de la novel·la ens remet a l’inici de la nostra Marta dibuixa ponts: “el tinc desat en una capsa negra juntament amb la seva esquela i quan faig memòria i miro d’imaginar-me’l amb claredat, tan aviat recordo aquell jove amb bicicleta que mai no vaig conèixer” (pàg. 61). Un text minuciós, farcit de suggeriments, de matisos, que cal anar extraient per entendre el sentiment de desolació dels seus personatges.

Una novel·la per revisar la història de l’Europa de la II Guerra Mundial, des d’una perspectiva complementària, la de la infantesa i la d’un país, Dinamarca, que ben poc va poder fer per rebel·lar-se contra l’invasor. Les referències a la Guerra d’Espanya, com a precedent del conflicte internacional, són un bon testimoni de les preocupacions dels militants polítics de les esquerres europees d’aleshores.

La mejor parte de los hombres

La mejor parte de los hombres, Tristan Garcia, Barcelona, Anagrama, 2011 (2008)

La primera novel·la d’un autor jove, nascut el 1981, no sempre presenta la maduresa reflexiva que observem en aquesta ocasió. Amb tints autobiogràfics s’aborden dues dècades gairebé no viscudes per l’autor, els vuitanta i els noranta, en les quals era un nen. Però les conseqüències de les crisis reflexives del col·lectiu de personatge encara són presents avui en dia. El debat sobre el conflicte etern israelià i palestinià, enmig de l’evolució social de la SIDA dins del col·lectiu homosexual, tot i els avanços o canvis més recents, continuen sent d’interés per al lector d’avui en dia. Unes batalles que s’estableixen en la novel·la entre dos personatges, el representant de la inconsciència i d’una vida frívola com Willie (William Miller, el “apòstol del barebacking“, pàg. 164), i el responsable seropositiu que dedica la seua vida a la prevenció de la malaltia, Doum. La configuració de Willie recorda, sens dubte, la construcció de Lleonard o el sexe dels àngels de Terenci Moix. A la novel·la de Garcia, els dos personatges van passar de ser cinc anys amants per esdevenir enemics públics i privats. Dos conceptes d’entendre la vida, amb inconsciència i irresponsabilitat el primer, amb paciència i denúncia el segon. El tercer personatge en qüestió és el filòsof Leib que, procedent de la militància esquerrana, acabarà sent un ministre del partit conservador governant. Ell serà el contrapunt d’un debat filosòfic que s’entrecreua enmig del conflicte dels dos personatges anteriors.

Enmig d’aquest triangle, el punt d’unió, serà la periodista Elisabeth Levallois, Liz, que compartirà secrets, batalles i, en definitiva, rebrà les garrotades de tothom. Amb tot, esdevindrà el testimoni de les informacions que rebrà el lector, en tant que la veu narrativa és la seua. Ella mateix evidenciarà les conseqüències dels debats abans esmentats en la pell d’una dona, tot oferint la manca de normalitat que en una societat aparentment normalitzada com la parisenca encara hi ha.

Comptat i debatut, aquesta és una novel·la que es llegeix amb rapidesa, amb deler, tot i que la voluntat reflexiva tant cobdiciosa crea un regust d’inversemblança en el lector. Un “no m’ho acabe de creure” propi d’un relat tan pretenciós que pot copsar per la joventut de l’autor i la maduresa de les reflexions incloses; tot i això, caldria lligar amb molt més passió i minuciositat el debat encés entre Leib i Doum, ofert de manera descriptiva en el relat de Garcia. La conclusió de la història, que trenca l’estructura general del relat, esdevé, al nostre entendre, un xic precipitada i mancada d’alçada discursiva, com també una mica conservadora dins de les possibilitats de resolució dels conflictes abans apuntats.

El castell blanc

El castell blanc, Orhan Pamuk, Alzira, Bromera, 2007 (1985)

El premi Nobel turc situa en el marc històric del segle XVII una història iniciàtica, de deixeble i mestre, que aporta la sorpresa final de la identificació completa entre tots dos. Una semblança inconscient que els aporta una igualtat física que permet la substitució de l’un per l’altre. En aquest cas, el deixeble és un jove italià fet presoner pels pirates en un viatge entre Venècia i Nàpols i el mestre és un savi turc que desitja conéixer els avanços científics dels països d’occident.

Amb la voluntat de reforçar la versemblança de la història –com en altres ocasions ha fet, per exemple, Carme Riera en La meitat de l’ànima–, Pamuk inclou un pròleg on un investigador dóna testimoni del document –la novel·la– que ha trobat; tot això, posant en dubte la realitat d’alguns dels passatges esmentats en la història. Comptat i debatut, a l’interior del text és fàcil localitzar interpel·lacions directes al lector que evidencien una voluntat comunicativa entre l’autor i el lector a nivell extern i entre el narrador i el narratari, a nivell intern. El castell blanc esdevé una novel·la per entendre les claus de relació i de formació d’un amo i un esclau, d’un mestre i un deixeble, enmig del contrast entre l’orient i l’occident mediterrani. Tot i això, la resolució final, la confusió entre les dues personalitats, es presenta, al nostre parer, d’una manera certament inversemblant, si atenem a la rapidesa que evoluciona la relació entre els dos protagonistes. Tot enmig d’un castell blanc, la imatge de la ciutat sitiada, que esdevé el símbol de la pèrduda d’identitat progressiva dels dos protagonistes i de la concreció de la seua identificació física i mental.

La casa del mirador ciego

La casa del mirador ciego, HerbjØrg Wassmo, Madrid, Nórdica Libros, 2010 (1981)

La novel·la que obre la Trilogia de Nora de la mateixa autora (La cámara silenciosa i Cielo cruel) esdevé una petita joia on la senzillesa i la crueltat es fan compatibles. Una història directa, franca, on tots els personatges semblen pròxims, tot i que l’ambientació es produeix en el nord rural de Noruega en els anys cinquanta, quan aquell país encara no havia descobert el petroli del mar del Nord. Una jove, Nora, es troba al mig d’una mare, Ingrid, que havia tingut una relació amb un nazi en el moment de l’ocupació, i que no acaba de trobar el seu lloc en la vida, i del seu padrastre, el malendreçat i alcoholitzat Henrik. Un sentiment de desarrelament que no impedeix la força interior de la jove, davant dels conflictes diaris i del neguit que sent envers del qui ha esdevingut segon company de la mare.

Així, la jove adolescent creix sense saber qui és Wilhelm, l’enyorat alemany que va ser el seu pare. La tia Rakel, germana d’Ingrid, serà l’enllaç entre el passat i el present dels personatges. Tot plegat per construir, una vegada més en una autora escandinava, un ambient de forta pressió social i angoixa que té com a conclusió la violació de la petita Tora per part del seu padrastre. Un paral·lel necessari a esmentar, el de Solitud (1905) de Víctor Català que, tot i les distàncies cronològiques i geogràfiques, aboca la protagonista a la mateixa situació per tal d’exemplificar la consistència personal i el pas a una etapa de maduresa on podem concebre que podrà albirar amb seguretat el seu futur: “para el superviviente, siempre acaba llegando el día después.” (pàg. 232). Tot plegat, amb l’odi contra el padrastre que recorda, sens dubte, la voluntat de Valentina (1933) de Carles Soldevila.

Hi trobem diverses concrecions de la protagonista prova de la subtilitat descriptiva de l’autora i la consciència de gènere de les dones de la novel·la:

• “Tora coleccionaba debilidades, las de los demás. No las mencionaba, porque ese tipo de cosas solo generaban disputas.” (pàg. 47)
• “En esta familia quedamos tres mujeres. [...] aquí hemos luchado todas juntas para salir adelante [...], los hombres y el demonio andan montando guerras y cosas así por el mundo, eso no es algo de lo que nos corresponda avergonzarnos a las mujeres. No somos nosotras las que tenemos que agachar la cabeza. Nosotras lo que tenemos que hacer es ver más allá de las mentiras y los silenciamientos, y optar por apoyarnos las unas a las otras.” (pàg. 94)

De nom, Emili

De nom, Emili, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Columna, 1998

Aquesta petita joia oculta d’Isabel-Clara Simó es presenta com a lectura per a adolescents —així ho podem entendre per la col·lecció, “Columna Jove”, on està inclosa— però, en realitat, és un llibre per a totes les edats. Aquest és, sens dubte, un dels encerts de Simó, escriure per a tothom. Estem davant d’un llibre que remou sentiments, un a un, des de la sorpresa, a l’esperança, a l’alegria, per a passar al plor, a l’enyor. Un munt de sensacions que converteix la història de l’Emili en una novel·la breu que t’atrapa des del primer moment. Té tots els ingredients habituals en la novel·la que cerca un destinatari més jove, com la intriga i les aventures de colla —quin grup més peculiar d’amics el que Simó atorga a l’Emili!—, però la interacció entre els pares adoptius, l’Albert i l’Olga, i l’Emili va més enllà. El retrat psicològic del protagonista —un nen superdotat que ha perdut els pares en un accident— i el dels pares —una parella que ha millorat la seua situació personal i que havia iniciat els tràmits d’adopció— ens presenta el bo i millor d’altres relats anteriors de l’escriptora. Algunes reflexions de l’Emili, dins del seu nivell elevat d’intel·ligència, serveixen de reflexió per al lector més consirós: “On acaba i comença l’esperit de grup? Calia realment estar tan isolats dels altres per identificar-se com a amics?” (pàg. 120). Un llibre per a gaudir i per a sentir, sens dubte.

Le rouge du tarbouche

Le rouge du tarbouche, Abdellah Taïa, Biarritz-Paris, Atlantica-Séguier, 2004

La première fois que j’ai lu un livre de cet écrivain j’ai eu une sensation très agréable. Ce n’est pas toujours comme ça. Souvent, je peux lire un auteur pour la première fois et penser qu’il ne me plaît pas. À cette occasion, tout est différent. J’aime ses mots, ses phrases, le rythme de ses constructions syntactiques. Taïa écrit avec musicalité, avec les fragrances fraîches d’un poète.

C’est un livre de proses autobiographiques. Il y a beaucoup de souvenirs de sa vie. Un bon mélange avec les histoires personnelles, la lumière de son espace —les villages ou les derb, les quartiers avec des petites ruelles où il habitait— et surtout les sentiments d’une personne qui veut changer son destin. Ce qui me plaît c’est la manifestation de déracinement du protagoniste, l’alter ego du même écrivain, Abdellah Taïa. La perception d’un homme qui finit ses études à Paris et qui s’éloigne de sa propre origine. Il y a un certain moment où personne ne sait d’où il vient où il va : « Rien. Je n’ai rien ici, aucune chance, aucun avenir. » (page 122), « Ma nouvelle vie se construisait à Paris, heureuse ou malheureuse, cela dépendait des jours et des saisons. » (page 125).

Tout est difficile. L’angoisse nait avec la force de la mort. Avec la solitude il peut trouver le bonheur:

•    « J’avais besoin du noir qui me rendait momentanément à moi-même, qui m’apportait de brefs moments de calme. L’intimité a besoin du noir, elle ne peut pas vivre en plein soleil» (pàg. 126)

Mais finalement, l’amour pour le devenir, pour le futur, aide le je des nouvelles. C’est le sentiment général dans toutes les histoires, dans tous les protagonistes qui occupent le livre. Merveilleux.

Una malenconia àrab

Una malenconia àrab, Abdellah Taïa, Irún, Alberdania, 2009 (2008)

Un nou llibre de l’escriptor de Salé, al Marroc, que torna a plantejar la difícil coexistència de les arrels originàries personals i la nova vida a París. De tota manera, aquest llibre presenta una major coherència argumental que l’anterior de Taïa llegit, Le rouge du tarbouche (2004). En aquesta ocasió, l’estructura interna ens aporta quatre parts titulades: “Recordo”, “Hi vaig”, “Fugir” i “Escriure”. Quatre bocins de vida de l’autor, o suposadament de l’autor, que des de la perspectiva personal —amb una identificació amb el nom del protagonista— aborden aspectes diversos sobre l’emigració, el contrast de cultures, però sobretot l’estima entre persones adultes, davant d’un protagonista que es reconeix “enamoradís a primera vista”.

Una altre cop trobe en la prosa de Taïa una poeticitat força interessant que ens acosta de vegades a la prosa poètica —de fet, s’hi inclouen alguns versos—. Amb tot, la força de la primera part, amb la quasi violació del protagonista adolescent, no es recupera. Les històries posteriors es mouen més en l’enyor i el desig d’un amor perfecte que el personatge no assoleix en les seues aventures amoroses, d’un jove que resumeix la seua ànsia de manera ben clara: “Tinc ganes d’estimar” (pàg. 31). La darrera part, amb les cartes i textos creuats amb l’amant Slimane, és desigual; trenca l’encís que els capítols previs havien creat en el lector. Amb tot, aquest és un llibre per assaborir, sense cap intenció de descobrir cap element d’envergadura.

Dora diu que no

Dora diu que no, Isabel-Clara Simó, Alzira, Bromera, 2005

Una novel·la breu que es presenta, des de la col·lecció on l’ha inclòs l’editorial, “Espurna”, com a relat adreçat a un públic juvenil. La història de Dora, una jove de divuit anys que la mort sobtada dels pares, l’obliga a madurar de manera precipitada, va més enllà. Amb un discurs tradicional —relat en tercera persona i una estructura de presentació-nus-desenllaç força clar—, la novel·la d’Isabel-Clara actualitza alguns dels temes bàsics en la concreció de la generació actual d’adolescents, com són la relativitat dels sentiments, la independència social i econòmica de les dones, l’existència de joves obertament homosexuals o l’inici de les relacions sexuals d’una jove. Tot plegat crea un relat força atractiu per a un públic ampli, que li agrada llegir de manera àgil i que vol reflexionar durant la lectura o en el moment que aquesta s’acabe. Una relat, doncs, molt més madur que l’altra gran novel·la juvenil de l’autora, Raquel (1992), que tantes generacions d’adolescents han llegit fins al moment actual.

Temporada de caza para el león negro

Temporada de caza para el león negro, Tryno Maldonado, Barcelona, Anagrama, 2009

Després de llegir Casi nunca (2009), de l’escriptor també mexicà Daniel Sada, vaig descobrir aquest llibre de Maldonado, també finalista del mateix premi que va guanyar Sada, el premi Herralde de Novel·la. Dos llibres que beuen del que podríem anomenar realisme brut, això és, d’una visió de la quotidianitat grisa o negra, farcida d’elements violents i de situacions extremes, reflex sens dubte de la conflictivitat que impregna una part destacada de la societat d’aquell país. Una imatge que els escriptors d’aquell país, com també la lectura anterior de Rogelio Guedea, Conducir un tráiler (2008), volen oferir amb la intenció de mostrar el que hi ha, però alhora de denunciar els excessos d’uns personatges en permanent tensió.

El llibre de Tryno Maldonado és distint. Escrit en 99 breus capítols, com una mena de prosa poètica ben llunyana de la bellesa canònica, en els quals coneixem la història de la breu vida de l’artista i enfant terrible Golo, tot a partir dels ulls del seu amant. Una revisió per les tensions actuals de l’art més intuïtiu i inconscient i de les paradoxes que envolten el comerç de la pintura. Un llibre per als qui consideren que la creació —pictòrica, literària, etc.— ha de continuar tenint ànima i força, més enllà de les convencions.

Las tribulaciones del estudiante Törless

Robert Musil, Las tribulaciones del estudiante Törless, Madrid, El País, 2003 (1952)

Una excel·lent novel·la. L’he llegida dos anys després de L’home sense atributs (1973). Des de feia temps tenia aquesta edició dominical d’una petita perla que m’ha fet recordar tantes lectures sobre històries iniciàtiques, des del Siddhartha (1922) de Hermann Hesse al Quanta, quanta guerra… de Mercè Rodoreda, tot passant per Enric d’Ofterdinguen (1802). Tants relats en la història de la nostra literatura amb un adolescente que creix i que vol arribar al món dels adults sense tenir totes les claus del seu aprenentatge, que penses, com a lector, que no te’n trobaràs, un altre de nou… En aquesta ocasió, Musil et fa bategar el cor, davant dels patiments dels protagonistes d’aquesta novel·la d’aspecte, tot i la seua procedència centroeuropea, britànica. Amb alguna reflexió a tenir en compte:
• “Lo que vivimos sin reservas, como algo indiviso en un instante, se hace incomprensible y confuso cuando pretendemos atarlo, con la cadena del pensamiento a nuestras posesiones permanentes.” (pàg. 100)

En definitiva, un text on entendre la interrelació entre adolescents de distint origen i amb un funcionament mental envers la vida de natura ben contraposada, des dels despòtics Beineberg i Reiting, fins al benèvol i ambigu Basini. Enmig de tots, el jove iniciat a la vida, Törless i les seues tribulacions…