Los demonios

Los demonios, Heimito von Doderer, Barcelona, Acantilado, 2006 (1956)

Amb el pretext de l’incendi del Palau de Justícia de Viena el 1926, l’autor austríac dissenya una novel·la completíssima amb més de cent personatges per tal d’abordar de manera coral la realitat de la societat del seu país en el període d’entreguerres. L’objectiu inicial és plenament assolit, amb una immensa riquesa de matisos i amb la totalitat gairebé de situacions desenvolupades a centreeuropa que serveix per entendre l’evolució posterior dels esdeveniments: el creixement del feixisme i la concreció del nazisme.

L’objectivisme aparent de la novel·la, tot i la concreció d’una veu narrativa en primera persona, no és impediment per l’anàlisi de l’esència dels personatges que mostren als lectors la seua realitat quotidiana dins d’un marc general, el col·lectiu, al qual pertanyen. A partir, doncs, de la llarga nòmina de personatges, von Doderer pot oferir reflexions sobre l’existència i sobre l’evolució de l’individu en un moment d’acció continuada del context social: “la madurez consiste en que uno ya no se deje engañar por sí mismo” (pàg. 79).

D’altres ocasions les reflexions aborden diverses preocupacions de l’escriptor posades en boca dels personatges amb un sentit categòric que sorprén el lector:

la abstracción apriorística de todos los revolucionarios. El revolucionario huye de lo que es más difícil de soportar, la heterogeneidad sin objeto de la vida, para refugiarse en la plenitud o, por lo menos, en lo que en el mundo de sus subrealidades podría signnificar plenitud. (pàg. 623)

Hoy el socialismo se reduce a l’art pour l’art. (pàg. 659)

Quien pertenece a la masa, ya ha perdido la libertad, ya puede sentarse donde quiera. (pàg. 796)

todo pensamiento profundo busca la distancia, la del tiempo, la del espacio. No hay pensamiento profundo sobre lo inmediato; sobre ello sólo se puede meditar (pàg. 955)

La recerca dels orígens, la descoberta dels motius que en el passat marquen el  present, són una constant al llarg del llibre:

Quiero decir que si vuelve usted su mirada a los años que ha vivido, seguramente habrá épocas que hoy le resulten completamente ajenas e indiferentes, mientras que otra cualquiera, incluso anterior, despierta en usted el máximo interés. (pàg. 158)

Tot això en uns personatges que senten nosa d’ells mateixos, una angoixa vital que els desorienta i que els motiva a la reflexió sobre el seu passat:

Quería volver al pasado, a la época anterior a todo aquello, pero no por sentimentalismo, sino como un arquero que tiende la cuerda y tira de ella hacia atrás para dar a la flecha el impulso suficiente y hace que vuele hasta el blanco. (pàg. 608)

Cal destacar, per últim, la interacció amb el lector; la referència a un narratari intern de l’obra que reforça la coherència del text i que planteja la voluntat didàctica i explicativa de l’autor: “perdónenme, por esta vez, que dé un salto en el curso de estas consideraciones y se me comprenderá mejor” (pàg. 86; també en 165 i altres). En general, és fàcil localitzar reflexions entorn del gènere autobiogràfic, que facilita la consideració personal de l’escriptor, amb un desig latent de traspuar la seua existència per mitjà del narrador principal (pàg. 92, 97, entre altres).

Tot llegint von Doderer s’ensuma la flaire d’altres autors que ja analitzaren l’evolució de l’Europa central del segle XX. La referència és obligada a Robert Musil i el seu L’home sense qualitats. També La muntanya màgica de Thomas Mann. I d’una manera més recent, les recreacions urbanes de Viena i els seus boscos a través de la prosa intensa d’Elfriede Jelinek, amb Els exclosos com a punt de referència. Els dimonis es converteix, per tant, en una obra síntesi de la narrativa europea del darrer segle, amb la complexitat de personatges que pot fer abordar la seua lectura. Un mosaic d’escenes, com una concatenació de relats breus, que conflueixen en un objectiu comú, l’exteriorització dels dimonis de l’ésser humà, les seues passions, les seues vacil·lacions, la seua realitat.

Les veus de Marràqueix

Les veus de Marràqueix, Elias Canetti, Barcelona, Columna, 1996 (1967)

Una prosa minuciosa, sintètica, extensiva a diverses faccions de la realitat humana. Tot això en un llibre curt que no deixa de ser atractiu al lector: l’experiència de l’autor búlgar de naixement i d’ascendència sefardita que va escriure la seua obra en alemany. En aquesta ocasió desenvolupa la seua reflexió a partir del seu viatge a la ciutat de Marràqueix el 1954 quan va acompanyar un equip cinematogràfic a la ciutat magribina.

De la lectura es desprenen sensacions i sentiments -”als socs l’ambient és penetrant, fresc i ple de colorit” (pàg. 15)-, farcit de desitjos -”somnio en un home que oblida les llengües de la terra, de manera que en cap país no entén el que diuen” (pàg. 21)– i, molt especialment, l’experiència del viatger: “en un viatge s’accepta tot, la indignació queda a casa. Mirem, sentim, ens entusiasmem amb les coses més terribles perquè són noves. Els bons viatgers no tenen cor.” (pàg. 22).

Cal destacar la descripció de la Mellah, el barri jueu de la vila, que en el moment de la visita de Canetti encara presenta una idiosincràsia específica. Amb posterioritat el districte ha estat abandonat progressivament pels successors dels expulsats dels territoris dels reis catòlics: els sefardís. L’escriptor destaca que “la dignitat d’aquesta gent rau en la seva cautela” (pàg. 43). Un orgull pel passat, pels seus orígens que és compartit per un autor que té en comú l’ascendència sefardí.

Cap a Sibèria

Cap a Sibèria, Per Petterson, Barcelona, Club Editor, 2010 (1996)

Una història apassionant protagonitzada per dos germans força units davant de les adversitats, enmig d’uns pares desnaturalitzats que no acaben d’entendre els seus desitjos i pulsions. Tot plegat per abordar una fita històrica en la Dinamarca contemporània: l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. A través de l’aparent innocència de la veu de la narradora quan és petita, anem descobrint com Sibèria es converteix per ella com un espai idíl·lic del qual podrà fugir de tots els problemes; en el cas del germà, en Jesper, Marràqueix es convertirà en el refugi percaçat i que, molts anys més tard, serà la seua pròpia tomba.

Potser la veu narrativa un dels millors recursos de la novel·la, amb un monòleg que sovint ens fa recordar els millors moments de La plaça del Diamant, encara que la proximitat de la història amb Aloma és molt més evident, amb l’assumpció final de l’embaràs de la protagonista: “tinc vint-i-tres anys, la vida s’ha acabat. Ara tan sols queda la resta.” (pàg. 247). Unes referències comparatives que aportem en base a l’advertiment de la nota editorial de l’interés de l’autor per l’obra de Mercè Rodoreda. Una porta oberta a l’esperança en el cas d’una jove que ha arribat finalment al món dels adults amb l’assumpció de la pròpia individualitat, sense els pares que la rebutgen i sense el germà que és mort.

D’igual manera, una acció de la novel·la ens remet a l’inici de la nostra Marta dibuixa ponts: “el tinc desat en una capsa negra juntament amb la seva esquela i quan faig memòria i miro d’imaginar-me’l amb claredat, tan aviat recordo aquell jove amb bicicleta que mai no vaig conèixer” (pàg. 61). Un text minuciós, farcit de suggeriments, de matisos, que cal anar extraient per entendre el sentiment de desolació dels seus personatges.

Una novel·la per revisar la història de l’Europa de la II Guerra Mundial, des d’una perspectiva complementària, la de la infantesa i la d’un país, Dinamarca, que ben poc va poder fer per rebel·lar-se contra l’invasor. Les referències a la Guerra d’Espanya, com a precedent del conflicte internacional, són un bon testimoni de les preocupacions dels militants polítics de les esquerres europees d’aleshores.

L’hotel dels jueus

L’hotel dels jueus, José Miguel L. Romero i M. José Vidal, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 2008

Aquest és un excel·lent treball de recerca sobre la presència d’una família jueva, els Hanauer, a Eivissa. Procedents de Lingen, aquests germans van aconseguir fugir de l’alemanya nazi per a instal·lar-se, amb gran secretisme però connectant alhora amb els habitants d’una Espanya franquista que els acollia, i demostrar les paradoxes de la història. Un assaig ben documentat, que es llegeix amb facilitat, que ens pot servir per entendre alguns passatges de la nostra darrera història més intensa.

Atemschaukel

Tot el que tinc ho porte amb mi (Atemschaukel), Herta Müller, Alzira, Bromera, 2010 (2009)

Atemschaukel és el títol original de la darrera novel·la de Herta Müller. Una nova mostra de reflexió sobre els silencis que poden moure les persones a una vida d’inèrcia i que, en el cas de l’autora, obeeix a la voluntat d’explicar la repressió dels romanesos de cultura alemanya després de la Segona Guerra Mundial. La seua pròpia mare va ser deportada a la Unió Soviètica i va passar cinc anys en un camp de treball d’Ucraïna; el pare, també en va ser víctima. Tot i això, aquesta és una novel·la de sensacions, de reflexions sobre els límits de la condició humana en les situacions més extremes.

Müller, ofereix la nuesa d’una comunitat, la seua, que pertany a una cultura aliena a la nació que els oprimeix. Si l’autora va aconseguir el 1987 eixir de la dictadura romanesa de Ceaucescu, per instal·lar-se a Berlín, els seus personatges, no. Així, en aquesta ocasió, els protagonistes assumeixen amb resignació la condició d’oprimits i lluiten dia a dia per la supervivència. El seu protagonista, un jove de 17 anys, és conduït a treballar de manera forçada en la reconstrucció de la Unió Soviètica. La paradoxa de la història força l’opressió d’una comunitat que, víctima del nazisme, una vegada acaba la guerra, són culpats de complicitat amb la nació de la qual hereten la cultura. Així, un personatge jueu, David Lommer, també es veu sotmés a la reclusió en el camp de treball, al costat d’altres membres de la minoria alemanya.

Aquesta és una novel·la que l’escriptora portava endavant amb l’assessorament del poeta Oskar Pastior, també originari de la minoria alemanya de Romania, qui va morir el 2006. A partir de la seua experiència, com també d’altres que van viure experiències semblants a la del protagonista, Müller ha construït un dels textos més amargs i intensos de la seua trajectòria. Estem davant d’una prosa poètica elaborada, exquisida, sense concessions al lector, on una mateixa realitat és vista des de diversos punts de vista. De manera semblant a L’home és un gran faisà en el món (1986), amb un protagonista resignat, en Windisch, la història final de Atemschaukel és una visió polièdrica de la realitat que es veu sotmesa a la particular visió del protagonista i de la resta de personatges que l’interpelen. Amb una construcció sintàctica concisa, precisa, l’escriptora ofereix el testimoni retrospectiu de Leopold Auberg, des del primer moment de la deportació en el 1945 fins al retorn del 1968, amb la senzillesa de qui explica “tot el que tinc, ho duc al damunt”. Vint-i-cinc anys viscuts amb la por de qui no sap si podrà sobreviure a la reclusió al lager, el magatzem on les persones conviuen com a bèsties.

Coneixem així una veu íntima, sincera, que aborda temes tan dispars com l’absurditat dels polítics, la consciència nacional de la minoria alemanya a Romania, l’homosexualitat en una societat homòfoba o l’anul·lació de la individualitat en benefici del col·lectiu. Un tractament destacat és el de l’expressió de la gana: “No hi ha mots escaients per a descriure el patiment de la fam.”. Les paraules del protagonista són un preàmbul de la construcció del personatge simbòlic de l’àngel de la fam, un ésser omnipresent en la consciència dels protagonistes. Una història, doncs, que ha tingut en la nostra literatura mostres destacades, dins d’aquesta temàtica, com els llibres K. L. Reich de Joaquim Amat Piniella o Els vençuts de Xavier Benguerel, com també el trajecte iniciàtic paral·lel al conflicte bèl·lic de Mercè Rodoreda en Quanta, quanta guerra… En el cas de de l’escriptora guanyadora del Nobel, aquesta és, sens dubte, la seua història més complexa i intensa; l’arquitectura narrativa que ofereix s’acosta a la perfecció formal, on tots els elements inserits responen perfectament als objectius inicials de l’autora: la denúncia de l’opressió en totes les seues formes. La referència a la senzillesa, a les andròmines que acompanyen al viatger pels camins de patiment de Herta Müller als seus relats, configuren una obra mestra de la literatura universal.

Zones humides

Zones humides, Charlotte Roche, Barcelona, Proa, 2009 (2008)

La novel·la de Roche que s’ofereix al lector, des de la portada, com “el llibre més revolucionari que s’hagi escrit mai sobre el cos de la dona”, no deixa de ser un llibre farcit de tòpics que intenta enganyar la seua recepció a partir del plantejament de situacions escabroses, de mal gust i d’escàs sentit eròtic. Una protagonista de divuit anys, la Helen, que té com a únic objectiu reagrupar els pares, per tal que tornen a conviure, i que juga amb les seues hemorroides per a tal finalitat, no deixa de ser un pretext per a una narració àgil i directa que aconsegueix avorrir al lector. Després de cinquanta pàgines de descripcions de forats del cos, d’oferiment directe de sucs i de regalims diversos, la monotonia impera en una història sense història. Això és, aquest és un llibre prescindible que pot interessar només als qui busquen una lectura fàcil que es pot fragmentar a petits bocins, segons el temps deixe cada dia. El fil argumental —tan escàs— no es perd, el personatge no creix. I un final inversemblant talla la veu narrativa que s’enorgulleix d’haver superat la maduresa, en tant que, com a dona que ja té la majoria d’edat, pot anar a viure amb qui vol sense els pares.

L’home és un gran faisà en el món

Herta Müller, L’home és un gran faisà en el món, Alzira, Bromera, 2009, 1986

El primer llibre que he llegit de la premi Nobel del 2009 ens ofereix un relat breu fragmentat en cinquanta-tres capítols de gran brevetat i expressivitat. Una veu procedent del camp de la Romania germànica, d’on és originari l’escriptora, que planteja, un any abans del seu exili definitiu a Alemanya, la realitat paupèrrima d’aquest entorn. Amb un silenci minuciós, el lector coneixedor de la pressió política del dictador Ceausescu pot entreveure la velada crítica sobre aquella realitat.

La novel·la s’ensuma com s’ensumen les històries de Centreuropa de Thomas Mann o de Vassili Grossman. I més encara Los días contados (1934) de Midlós Bánffry, qui coneixia tant bé el mateix espai que la Müller. En aquesta ocasió destaca, sens dubte, el grau de suggeriment i de condensació d’unes històries en minúsucula que en el seu conjunt ens aporten una atmosfera asfixiant, desesperada, d’un home, en Windisch, que no aconsegueix fugir de la seua condició de fracassat. Si la temàtica abordada no fóra tan fosca i obscura, podríem parlar d’una prosa llumínica, en tant que l’escriptora ofereix en imatges una gran quantitat de reflexions i de paisatges que retraten un moment clau de la història europea contemporània. En Windisch, home de poques paraules, ofereix algunes de les afirmacions, al costat dels personatges estranys que l’envolten, més colpidores de la novel·la: “L’home és fort, més fort que les bèsties” (pàg. 10). Tot això, com a expressió de la resignació del patiment que senten; una expressió que remet al títol del llibre, una comparació que ofereix la imatge més animal de l’ésser humà.

D’altres expressions de la resignació són la confirmació de la manca de canvi, a través de la percepció “el temps s’ha acabat” (pàg. 23), que el duu a concretar “el temps no té agulles. Només giren les taques negres. S’empaiten. S’empenyen per sortir d’aquella taca blanca. Rellisquen per la paret i es converteixen en el terra.” (pàg. 24). La crueltat d’aquella societat —marcada per l’expropiació forçosa de les terres als llauradors— provoca la concreció de la metàfora que esdevé símbol del fet que la pomera de darrere de l’església “es cruspia les seves pròpies pomes” (pàg. 38). Una mena de Saturn devorador dels fills que permet entendre al lector el grau de desesperació dels habitants d’aquella terra. Un retrat en blanc i negre d’una societat que manté la fermesa per un futur en colors. Una prosa incisiva, minuciosa, que atrapa al lector des del primer moment.