L’illa de l’última veritat

Flavia Company, L’illa de l’última veritat, Barcelona, Proa, 2010

Diu Julià Guillamon a la crítica de La Vanguardia, a través de la qual he conegut la novel·la, que al text de Company s’ensuma la influència de Robinson Crusoe, d’El prisionero de Zenda, de la Novela de ajedrez de Stewart Zweig i de La pell freda de Sánchez Piñol. Potser és ben cert tot això i que l’autora, de manera voluntària o no, ha deixat traspuar totes les seues lectures fetes al llarg del temps en un text àgil, suggerent i ben estructurat. La novel·la, amb una extensió breu, atrau al lector, sens dubte, però alhora se sent amb necessitat de més elements.

Tot es construeix al voltant d’un enigma enginyós: la identitat del personatge principal, el metge Matthew Prendel. No serà fins a la fi que descobrim l’autèntica veritat. A la portada, de manera una mica grandiloqüent –i al meu parer, innecessària– s’avisa: “hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir”. Amb una imatge ben suggerent, amb un home nu que fa el mort a la mar, trobem una novel·la pretenciosa que no acaba de ser-ho. El lector necessita més dades, més profunditat en la construcció dels personatges, sobretot del metge i del seu company de naufragi, Nelson Souza. Hi ha una tova descripció d’ambients, amb diverses incoherències a l’hora d’explicar l’actuació dels dos nàufrags i la resistència que aparentment mostren. Potser la veu escollida –el relat post-mortem de la companya del metge, Phoebe Westore– limita de manera considerable el relat dels esdeveniments succeïts en l’illa de l’Atlàntic. Una narració en tercera persona o feta per un dels dos protagonistes haguera aportat, sens dubte, la dosi de realisme i de versemblança que el lector cerca sense possibilitat de trobar-lo.

De tota manera, a l’igual que la novel·la referida de Sánchez Piñol, l’interés d’aquesta novel·la en català rau en el desenvolupament d’un gènere –la novel·la fantàstica amb una dosi important de reflexió existencial– no força habitual en la nostra literatura: “Vaig deixar de marcar el pas del temps a la roca. Si un no sap el que passa, un no viu, no és conscient que viu. [...] Els dies, tan iguals els uns als altres, acaben no passant o passen de cop.” (pàg. 81). Una lectura en la qual el lector fàcilment pot esdevenir còmplice de la veu narradora.

La pastoral catalana

La pastoral catalana, Julià de Jòdar, Barcelona, Proa, 2010

Sobre la darrera novel·la de Julià de Jòdar, el primer que el lector fa és afirmar la descripció que en fa Julià Guillamon sobre el llibre: “un llibre d’actualitat amb ambició global, un relat psicològic amb perspectiva històrica, una gran novel·la”. Més enllà de les coincidències que un lector pot tenir amb alguns dels comentaris habituals del crític –de vegades força parcials i farcits de prejudicis–, en aquesta ocasió les subscrivim. Intuïm però, que amb el temps, aquesta serà reconeguda com una de les grans obres de l’autor de Badalona. Sota una aparença senzilla, amb una trama bàsica ens ofereix un munt de descripcions i de reflexions de la Catalunya i del món contemporani més pròxim. Des de les lluites franquistes dels setanta a les incoherències de l’estat democràtic posterior, des de la Barcelona olímpica a les conseqüències que ara se’n deriven, des del triomf de la revolució cubana a la resituació del govern dels Castro, tots aquests elements es concreten en històries secundàries, vivències paral·leles, dels personatges de la novel·la. Una fita històrica destacada és el triomf del primer afroamericà, Barack Obama, en les eleccions dels Estats Units d’Amèrica, que clou, de manera paral·lela als darrers esdeveniments de la novel·la, una trama intensa i farcida de detalls.

Julià de Jòdar, fidel al seu estil reflexiu i crític sobre la societat que coneix, estimula al lector amb un seguit de preguntes retòriques, posades en la ment dels personatges, que potencien la captació de la seua esència. Estem davant d’una novel·la psicològica on els personatges centrals, el Pau, l’Erina, l’Àurea i el Jack, ofereixen la nuesa del seu món interior. Una etopeia que és remarcable en el cas de la primera parella, que viatgen fins a Miami —després de l’interés de l’Erina per retrobar l’amiga Àurea i poder-la ajudar en l’atzucac en què s’ha convertit la seua vida de parella amb el Jack—, que esdevenen els elements narratius de l’escriptor per tal de reconstruir els esdeveniments socials i polítics més destacats de la segona meitat del segle XX. El retrat dels dos protagonistes, el Pau i l’Erina, recorda de vegades les millors pàgines de la narrativa catalana psicològica, com el fragment d’introspecció de tots dos ofert en les pàgines 46 i 47, que ens remet, per exemple, al relat de Carles Soldevila, “Una alarma”. El lector, espectador privilegiat del relat, absorbeix les dues consciències narratives i obté la informació completa sobre la realitat.

D’igual manera, cal ressaltar la minuciositat estructural de l’obra. Amb cinquanta-quatre breus capítols que impregnen d’un ritme viu i latent a la història, l’autor incorpora diverses estructures narratives, com el de les cartes o correus electrònics, al costat de descripcions, notícies, notes, entre altres. Un munt de recursos per alleugerir una novel·la que es veu impregnada, en certs ocasions, de manca d’agilitat discursiva.

L’escriptor ensenya i mostra amb la voluntat d’analitzar i oferir, en boca dels personatges, les incoherències o les hipocresies que han marcat una generació —la seua pròpia— nascuda i crescuda amb el desig de lluitar contra la repressió de les llibertats i per a l’obtenció d’una veu pròpia: “la majoria dels qui tenien vint anys el Maig del 1968 s’han fet amics de l’enemic, han pactat amb els cocodrils, i ells mateixos s’han metamorfosejats en rèptils.” (pàg. 107). Davant d’aquests, el Pau Garcia és presentat com: “no és pas un home d’acció, sinó un analista —tècnicament parlant, un intel·lectual; i en termes històrics, perquè ja té els seus anys, un supervivent dels temps heroics del progressisme juvenil europeu dels anys seixanta del segle passat—.” (pàg. 237). Un sentit crític que ens remet a una lectura anteriorment feta, L’infidel (2000) de Francesc Bodí, un retrat també amarg del desencís davant de la manca de concreció dels objectius percaçats durant la transició democràtica d’aquest país. Ésser lliures, autònoms, una voluntat latent en cadascuna de les seues actuacions, un objectiu dels personatges de la novel·la de Jòdar. Una generació que ve representada, entre altres, pels dos textos que precedeixen la novel·la, el poema “Petita guerra” de Gabriel Ferrater i la cançó “Future” de Leonard Cohen. Un bon preàmbul perquè el lector entenga la base de reflexió de les gairebé quatre-centes pàgines posteriors. Una mena de banda sonora que pot acompanyar la lectura de les històries secundàries de Pau i Erina.

Comptat i debatut, podem destriar diverses sentències o reflexions que poden ser ben suggerents per al lector:

• “La passió ens retorna a un estat primitiu.” (pàg. 20)
• “Ja sou així, la generació del bolero. Molt cantar els amors impossibles, fins que ensopegueu amb un pendó que us deixaria morir més sols que la una…” (pàg. 114)

Homes

Isabel-Clara Simó, Homes, Alzira, Bromera, 2010

Les vint-i-dues històries d’Isabel-Clara Simó tenen en comú amb els Vint-i-dos contes (1958) de Mercè Rodoreda la xifra màgica que computa el total de relats inclosos en el volum. Amb tot, res més llunyà dels objectius rodoredians són els contes de Simó, unes històries farcides d’ironia, de sarcasme i, en definitiva, de visió realista i sovint deformada de la realitat masculina. Si en Dones (1997), l’escriptora abordava, amb un to semblant, la quotidianitat de la dona en la nostra societat, ara és el torn dels homes. De tota manera, trobem dos precedents en la mateixa autora; d’una banda, Angelets (2004), els deu contes que abordaven de manera àcida i fora dels tòpics dels infants, d’una altra banda, Estimats homes (Una caricatura) (2001). En aquesta ocasió, el títol ha estat més directe: Homes. Tot això, perquè la Isabel-Clara Simó continua la seua brillant trajectòria com a contista, un dels gèneres que desenvolupa amb un major domini.

Si en Estimats homes, l’autora exposava la seua visió crítica envers la conducta social de l’home, tot i ser conscient que “n’he fet una caricatura, grotesca i exagerada, com totes les caricatures” (pàg. 10), ara, en Homes, ha fet una aplicació pràctica. Ella mateix ho explica en el pròleg: “si m’hi he acostat, literàriament parlant, ha estat amb afecte, intentant entendre’ls. I de vegades, és clar que sí, condemnant-los.” (pàg. 5). És evident, per als qui coneixem la carrera de l’escriptora, que aquest llibre ens feia falta. Una visió irònica, humorística, sarcàstica, incisiva, sobre la mitja part de la societat que no sempre havia estat motiu central dels relats d’una escriptora que sap com ningú retratar la quotidianitat. L’autora cerca la provocació i la reflexió, des dels títols, com ara “La desgràcia de ser home” o “No m’agrada la meva dona”, al plantejament dels conflictes de cada història. Unes crisis que naixen també des de l’admiració envers la dona, com “El tatuatge”: “La meva dona té un cony pelut, molt sensual. A mi m’encanta, però, tia, quan vas en banyador, depila’t, que no veus que fem el ridícul, tu i jo?” (pàg. 43). Amb tot, les crisis poden resoldre’s de manera civilitzada —a la manera com ho proposava Carles Soldevila, en obres com en Civilitzats, tanmateix (1921), en Moment musical (1936) o en el relat “Una alarma”—, com llegim a “De teves a meves” —un títol que ens remet de manera directa al de Pere Calders publicat l’any 1984—.

Tot es relativitza, fins i tot, el sexe o el desig. Així, amb una referència segurament inconscient a un relat anterior de la mateixa autora, “Plaer de dona”, llegim: “El desig femella està format per altres ingredients. [...] Una dona que desitja vol sentir-se desitjada, i, com a tal valorada. [...] El mascle desitja amb fúria. Fins i tot pot ser violent, si la cultura no el lliga molt curt. Perquè la seva és una fam desesperada, atroç. Fins i tot depravada.” (pàg. 77). El conte que amb més insistència remet al lector a un relat previ de l’escriptora és el de “Mitjons tirats per terra”, una aproximació a la realitat de la crisi de parella enmig de les nocions de progressia i alliberament que ja trobàvem a “Rosina, my darling” d’Històries perverses (1992); una joia, sens dubte, aquest relat. Un altre paral·lel el trobem entre “No m’agrada la meva dona” i “Amor de mare”, de Dones (1997), on els retrets ara es produeixen entre el marit que detesta la seua muller i, en part, el seu fill quan havia acabat de nàixer: “era lleig amb avarícia: arrugat, vermell, pelut més del normal…” (pàg. 129). Ben suggerent és també la utilització de dos gossos com a centre dels relats “Bobi” i “El meu gos star”, uns animalons que, tot i les prevencions personals de l’autora, ja havien tingut un protagonisme destacat en el relat eròtic “Gossos” de Directe al gra (2006). I, “L’informe”, una visió hilarant situada en el marc de la visió objectiva d’uns alienígenes que descriuen la condició humana on podem trobar explicacions ben suggerents com: “A la majoria de la població humana, el naixement d’una dona petita, que anomenen nena, els causa un gran disgust” (pàg. 110).

El llibre és ric en discursos i estructures. Així, hi ha una alternança enriquidora entre la primera i la tercera persona narrativa, com també amb la incorporació de cartes i, fins i tot, d’entrevistes, una estructura formal que guia un relat com “On anirem a parar?”. L’existència d’una segona persona, d’un tu incisiu, incrementa l’efecte sarcàstic del volum, de manera que escoltem al narrador adreçar-se al pobre home i dir-li:

Ara bé, en públic, amb gent al teu voltant, has de dir que elles són superiors, en tot, que tenen més qualitats que nosaltres i que no hi ha dret, com alguns desaprensius abusen d’elles. I ho has de dir, home, tant si t’ho creus com si no (sobretot si no t’ho creus), si no vols ser un proscrit. (pàg. 13)

Comptat i debatut, estem davant d’un gran llibre, una gran lectura, on la perspectiva d’anàlisi permet entendre, tot i la ironia, una concepció oberta, ambigua fins i tot, de la sexualitat masculina. Un toc d’atenció a la convivència entre homes i dones en la nostra societat amb l’estil característic, directe i incisiu, de la Isabel-Clara Simó.

MAD. Destrucció mútua assegurada

Frederic Sentandreu, MAD. Destrucció mútua assegurada, València, Tabarca, 2010

La novel·la de Sentandreu, de qui desconeixia la seua aficció narrativa, ens aporta una història d’adolescents on l’amor entre els joves personatges amaga una reflexió suggerent sobre l’acceptació del nou vingut a la València dels darrers anys; un debat encetat envers la identitat i de la vinculació de les persones que han hagut d’emigrar. València, novament, és vista com un espai literari suggerent, sobre la qual es dirigeixen algunes de les activitats didàctiques de la fi del llibre. En aquest cas, l’Elena i la Mara han vingut des de Buenos Aires i protagonitzen una història on els sentiments d’autodestrucció —base d’un títol força desconcertant i no sé fins a quin extrem adequat per a la novel·la— marquen els límits de les accions dels protagonistes.

El relat parteix d’una estructura minuciosa, trenta-tres capítols, on cadascun ens aporta un grau més en el desvetlament del misteri, tot partint de l’afirmació de Mara, “la nova”: “tot em fa una mica de por” (pàg. 26). De tota manera, el narrador esdevé l’eix vertebrador d’un relat en el qual aquest es converteix en còmplice del lector, amb al·lusions directes com “a vosaltres no us deixaré més temps en el dubte” (pàg. 89). Així, el narrador ens aporta dades contextuals que porten a marcar el paral·lel entre els conflictes dels personatges i la crisi entre els EUA i la URSS de l’any 1969. L’aparició intermitent de la veu del pare aventurer de la Mara ens gratifica en la resolució d’una història que, sense cap dubte, va adreçada a un públic jove i amb ganes de llegir un llibre ben escrit, tot i la simplicitat de la trama.