Arrels nòmades

Arrels nòmades, Pius Alibek, Barcelona, La Campana, 2010

El llibre de l’iraquià resident a Barcelona, escrit en català, esdevé un referent a les nostres terres d’una narrativa autobiogràfica que té com a punt central de la història les terres llunyanes d’Iraq. Amb un to narratiu pròxim a la ficció, assistim a l’aprenentatge personal d’un adolescent i jove que lluita per defensar els seus ideals, a partir de la seua cultura cristiana i la seua formació universitària, i que acaba amb la seua partida envers Europa, concretament Barcelona, per enllestir els seus estudis i iniciar el seu treball.

Les anècdotes personals són prolífiques, encara que no localitzem visions subjectives de la realitat o, fins i tot, descripcions del jo narratiu, que seguint els paràmetres de Philippe Lejeune, ens situa dins del pacte autobiogràfic on la coincidència entre personatge, narrador i autor és completa. Potser el lector enyore una visió més personal i íntima dels esdeveniments relatats, que tenen com a conclusió el balanç final de la història, localitzada el 1981, quan la guerra entre Iran i Iraq havia forçat la relació entre tots dos països i havia obligat al jovent al reclutament forçós:

• Començava a experimentar totes les sensacions que havia experimentat al llarg de la meva vida. Les vaig repassar totes fins a aturar-me en la por i les ganes de vomitar. Ho vomitaria tot. El meu país, el món sencer, la història i la pròpia vida. (pàg. 342)

La narració esdevé un cant contra les injustícies i els totalitarismes que ofeguen l’ésser humà: “religió, civilització i democràcia; tres invents de l’home per reafirmar la seva absurda superioritat, satisfer la vanitat i justificar l’egoisme i la cobdícia. Una llarga lluita per aconseguir, el trist resultat, de ser uns superiors als altres.” (pàg. 53). El reflex del passat es converteix així en un mirall del present, en un exemple idoni per analitzar i valorar la situació política actual. Així, el sentit general i objectiu troba, en comptades ocasions, una extensió subjectiva a partir del plantejament d’anècdotes de la quotidianitat del narrador, com és el cas de la lluita per la supervivència del gos mascota Tiger, enfrontat al seu germà Boogie, que acabarà morint per inanició, davant dels constants atacs del germà gran (pàg. 281). Un conjunt d’imatges que ens aporta la flaire i l’ambient del llunyà orient des del punt de vista de l’autòcton que coneix bé la cultura catalana.

L’illa d’Antígona

L’illa d’Antígona, Tomeu Matamalas, Mallorca, El Gall Editor, 2010

Una novel·la d’interés per al lector àvid d’històries ben treballades, ben escrites i amb interés pels orígens dels pobles de la Mediterrània. L’illa d’Antígona és tot això i més; una petita troballa que va meréixer ex aequo el VI premi Pollença de Novel·la. Plantejat com una llarga conversa entre un ancià Alexis Stravos, pintor que acaba de perdre l’esposa des de la Venècia de 1511, i l’aparent deixeble –desconegut personatge fins al final de la novel·la– Nícies. Un testimoni mut que esdevé en el còmplice perfecte del lector que coneixerà de manera progressiva tota l’evolució vital des de la seua condició d’orfe al mercat d’esclaus de Constantinoble, la tragèdia de la conquesta per part dels turcs, el temps d’esclavatge fins l’alliberament que esdevindrà el lligam amb el patriarca de la nova comunitat ortodoxa de Bizanci.

El pretext vital serveix l’autor per aprofundir en la relació dels artistes, concretament dels pintors com el protagonista, i el poder. Així Alexis establirà relació i amistat amb el pintor venecià Gentile Bellini, que acabà fent un retrat de Mehmet II, el soldà turc. Tot plegat per establir tres etapes vitals del protagonista marcades per la residència en tres espais distints i la relació amb tres dones que marquen la seua evolució: d’una banda, Irene, que viurà la tragèdia de l’ocupació a Constantinoble com ell mateix; en segon lloc, Melina, que representarà el temps d’alliberament viscut a l’illa d’Antígona, i, finalment, Sabrina, la seua esposa en el temps final viscut a Venècia. L’amor es converteix en el punt feble del protagonista: “Un home enamorat és un home malalt.” (pàg. 100). Amb tot, se sent seduït per la filosofia d’Epicur: “tot coneixement que no condueix a la felicitat és inútil.” (pàg. 116).

La novel·la de Matamalas potser trontolla una mica en referència a la construcció general dels elements principals de la història: la construcció d’un imaginari en primera persona marcat pels esdeveniments històrics. Amb tot, un dels punts forts del llibre, que copsa el lector de manera considerable, és l’establiment d’una xarxa d’històries secundàries, marcada sovint pels altres personatges, que esdevenen punt de referència i atractiu principal del seu conjunt. Així, podem destacar la concreció de la dedicació a la prostitució del primer amor d’Alexis, Irene, que va més enllà del complement contextual de l’adolescència del protagonista.

Igualment, podem ressaltar el coneixement del context social i l’ambient del Constantinoble previ a la invasió turca, amb la convivència dels pobles i cultures diverses que hi havia, i els canvis operats en posterioritat. Amb una imatge ben explícita d’uns nous governants preocupats per oferir una imatge occidentalitzada i pròxima a les grans cultures europees d’aleshores. En definitiva, una història per a ser llegida amb gaudi i sense pausa.

Quan cau la nit

Quan cau la nit, Michael Cunningham, Barcelona, Ed. 62, 2011 (2010)

Un nou llibre de l’autor de Les hores (1999) que res té a veure amb l’anterior. En aquesta ocasió els paral·lels entre les històries se situen en un mateix marc o dimensió, tot i que el contrapunt de les psicologies dels personatges és usat com a nexe d’unió de la història, tot vertebrant-se un seguit d’històries secundàries que fomenten la comprensió global que rep el lector. Cal llegir a tal fi la pàgina 125, el punt central de la hipòtesi constructiva de l’escriptor.

Cunningham dissenya una història de crisi de personatges dins d’un ambient propi de les classes mitges benestants de Nova York, amb un Peter propietari de gal·leria d’art i una Rebecca, la seua dona, editora. Un paral·lel ciutat-personatge que aporta grans dosis d’efectisme: “com la majoria de finestres de NOva York, la d’en Peter és un retrat amb vida.” (pàg. 30). Enmig de tots dos queda el jove germà de Rebecca, Ethan, nomenat familiarment Mizzy, com una abreviatura de Mistake, un referent als problemes d’adaptació social i d’atracció envers la droga del germà petit dels Taylor. L’atracció ambigua que Peter sentirà per ell, tot recordant el seu propi germà Matthew, mort en la seua joventut, com també la relació freda que manté amb la seua filla, Bea, servirà a l’escriptor per trobar un punt equidistant entre la passió i la irracionalitat de Peter i la seua conducta freda i racional del seu exterior. Cal destacar, sens dubte, l’aprofundiment psicològic de la relació que es crea entre Peter i Matthew, aleshores germà gran que acabava de reconéixer la seua homosexualitat, una escena de tendresa adolescent que emocionarà el lector que estima la construcció de consciències psicològiques a través de la literatura. D’igual manera, podem entendre les referències explícites a les novel·les de Thomas Mann, La muntanya màgica i La mort a Venècia; molt especialment aquesta última, atenent que el mateix Peter es veu a si mateix com l’Aschenbach a la recerca d’un jove idealitzat Tadzio.

Cal destacar igualment, pel que fa al discurs, l’ús de la segona persona narrativa per a un narrador que varia la seua focalització i que esdevé, en diverses ocasions, en una mena d’alter ego dels personatges principals, especialment d’en Peter. Així, són possibles judicis valoratius com “la paternitat, pel que sembla, et fa posar nerviós per la resta de la teva vida.” (pàg. 15). Un personatge que es veu a si mateix com un amant no correspost, amb un final ben poc suggerent i una mica forçat, la fugida de l’esposa sense conéixer cap dels dubtes sexuals del marit: “la història afavoreix els amants tràgics, els Gatsbys i les Anna K.” (pàg. 245). Una conclusió que, al nostre parer, perd l’oportunitat de resoldre d’una manera més atractiva i a l’alçada de les perspectives creades, tot presentant un petit deix de moralitat inusual al llarg de la novel·la: “ai, homenet. Has ensorrat la teva casa, no per passió, sinó per negligència.” (pàg. 261).

Subsòl

Subsòl, Unai Siset, Alzira, Bromera, 2010

Set relats de set autors tan dispars i interessants com els que amaga el pseudònim col·lectiu Unai Siset esdevenen un bon contrapunt per un lector curiós que se sent atrapat des de l’inici de la seua lectura. Set maneres de mirar una mateixa realitat, una visió polièdrica coincident al voltant d’una fotografia del metro de París del 1979, a partir de set personalitats marcades per la introspecció i el desig de concretar el punt de coincidència fortuït que representa la imatge captada. A la manera de Lawrence Durrell en el Quartet d’Alexandria, els sis escriptors i l’escriptora aborden de manera individual la realitat compartida pels personatges anònims (als quals ells els atorguen nom i existència) en un context marcat per una de les crisis polítiques més difícils de la República Francesa i per una societat marcada encara per les conseqüències, deu anys més tard, del maig francés.

Els relats estan majoritàriament escrits en tercera persona i contats en passat. Una excepció, no gratuïta, és el darrer d’aquests en el qual assistim al testimoni personal d’Aude, la dona dels cabells clars i ulleres dels anys setanta. Una declaració d’intencions situada en el present d’un personatge que atrapa el lector per la seua sinceritat. El conte inclou diverses disquisicions metaliteràries, iròniques, que aborden el procés de redacció i de construcció del llibre fet pel col·lectiu: “A qui li pot interessar aquesta història per fer-ne un conte?” (pàg. 181).

Subsòl, com no podia ser d’una altra manera, és un llibre heterogeni. Tot i la previsió comuna de repartiment de personatges i d’una documentació òbvia compartida —com també els comentaris creuats sobre el mateix personatge que sembla la reencarnació d’Abraham Lincoln—, és el resultat de set maneres d’abordar la paraula i la realitat derivada d’un bocí de la quotidianitat. Un retret tan sols: que els avanços tecnològics en el tractament de les imatges no hagen aconseguit millorar la qualitat de la fotografia en algun dels punts més poc clars, com són els personatges anomenats Andrea, Avram o Vítor. I un segon encara, el recurs excessiu en alguns capítols a l’atzar o a la casualitat —o “conjuncions còsmiques”, com s’anomena en un dels relats—, tot fomentant la inversemblança d’algunes anècdotes relatades. Un joc literari apassionant, el creuament d’històries sobre la mateixa realitat, que es converteix en Subsòl en una lectura sense pausa.

La vida en una caja de cerillas

La vida en una caja de cerillas, Fatos Kongoli, Madrid, Siruela, 2010

Dues veus paral·leles, en capítols alterns, que ens ofereixen, segons descobrim a la final de la història, una mateixa realitat. Una primera en tercera persona, una segona, en primera; dues òptiques d’abordar un mateix personatge: la realitat d’un periodista en els anys clau de recuperació de la democràcia a Albània. Una història intensa, difícil per als seus protagonistes, amb la reflexió sobre els límits ètics dels periodistes -recordem que l’autor és periodista- en una època marcada per la voluntat col·lectiva de transformació i d’aconseguir una llibertat individual que, en el cas del protagonista, es veu condicionada per una mort fortuïta d’una amant gitana.

Tenim un nom

Tenim un nom, Vicenç Villatoro, Barcelona, Planeta, 2010 [premi Ramon Llull, 201o]

Com adverteix l’autor, aquesta novel·la ha estat publicada en el gran any per al Barça; una referència necessària per a una història que té com a rerefons  la final de la champions league guanyada pel Futbol Club Barcelona davant de l’Arsenal el 17 de Maig del 2006. Una ambientació que serveix a Villatoro per a construir una novel·la amb gran tendresa i humanitat, una història generacional, la seua, en contrast amb la dels fills. Un tàndem Jaume-pare i Albert-fill, amb el contrapunt de l’Antoni-avi. Tres generacions d’una mateixa família de Terrassa, els Cortès, que tenen en comú l’interés pel futbol com un element més de la cultura en la qual es mouen. Aquest és el pretext del Jaume Cortès, després d’haver demanat el trasllat com a periodista a Buenos Aires i així allunyar-se d’una relació distant amb la dona, per acostar-se de nou al fill adolescent i de retop intentar una segona oportunitat de reprendre la relació amb la seua dona i l’altra filla major, la Glòria.

Un relat que, amb una aparença descriptiva i d’amena lectura, que no amaga la voluntat reflexiva de l’autor sobre alguna de les contradiccions i de la manca de comunicació entre els membres d’una generació, els de la cinquantena, que no han sabut o no han pogut abordar amb fermesa i decisió una sèrie de conflictes familiars com els descrits en aquesta ocasió. El títol, referenciat en diverses ocasions a l’interior del llibre, remet, sens dubte, a l’orgull de la pròpia existència, als orígens de cadascú, però també al debat encés sobre el temps passat –o perdut, si atenem a la preocupació proustiana del protagonista– i sobre les seues conseqüències en el moment present o futur: “Tenim un nom, res més. Vivim del nostre nom. Si me’l taques, em mates. Ho puc aguantar tot, fracassar, triomfar, anar fent, menys que m’embrutin el nom.” (pàg. 22). Una referència clara i directa a la preocupació de Jaume Cortès per la seua professionalitat i la seua integritat personal.

Paga la pena llegir la novel·la per a conéixer una novel·la ben escrita; no és gratuïta la professió del periodista –periodista–, compartida amb el mateix escriptor, que aporta una redacció àgil, de gran immediatesa, on és senzill localitzar figures de l’oralitat que l’acosten al lector a través de nombroses frases fetes i expressions quotidianes. Una llengua directa que no impedeix la riquesa expressiva on cal destacar, sense dubte, la construcció sintàctica que alterna frases complexes al costat d’altres breus, més pròximes al llenguatge periodístic. Fins i tot podem trobar tres cròniques esportives que amplifiquen l’ambientació general d’una narració que té l’esport com a base configurativa o com a pretext d’enllaç entre els personatges.

Villatoro té en compte els ambients. En aquest sentit, cal destacar els paral·lels oferts entre la multitud que acudeix a París, a l’estadi Saint Denis, per tal de seguir la final de futbol, amb els Argonautes embarcant-se a la recerca del Velló d’Or. Unes referències clàssiques que es completen amb les cites inicials de cada capítol amb llibres com l’Odissea, la Ilíada, Troia o la Bíblia. Igualment, trobem afirmacions tan suggerents com “contra l’èpica, la lírica. O encara millor, el drama.” (pàg. 69). D’igual manera, és present la reflexió sobre el fet religiós, amb un paral·lel evident amb l’aficció del futbol dels assistents al partit de la final: “en algunes religions, esdevé sagrat tot allò que està en contacte amb el sagrat” (pàg. 72), “el Barça és la religió laica dels catalans i de tots aquells que s’hi volen convertir.” (pàg. 80) o “l’antisemitisme és una fàbrica de jueus” (pàg. 242). Tot plegat, un suport ambiental per fer entendre al lector que la fugida, com la que havia fet el protagonista, no és la manera de solucionar els problemes, que només amb l’acció directa es poden resoldre.: “el problema no era aquest món o un altre món, el problema el porto al damunt.” (pàg. 320). Tot un missatge d’esperança i de futur per a aquells que, com Jaume Cortès, necessiten replantejar la seua vida. I una reflexió final sobre Barcelona, la ciutat d’acollida dels argonautes, “una ciutat que es deixa conquerir indiferent sense un tret i la vegada següent atura l’invasor a cops de roc.” (pàg. 336).

L’estany de foc

L’estany de foc, Silvestre Vilaplana, Alzira, Bromera, 2010 [premi Blai Bellver de Narrativa 2009]

Aquesta petita joia és un gran llibre. Una història apassionant muntada sobre un realitat: l’existència d’un únic full de la Bíblia valenciana editada el 1478 per la impremta de l’alemany Lambert Palmart en les vitrines de la Hispanic Society of America, a Nova York.

Vilaplana recrea l’origen possible del full, a través de la desaparició de l’última de les bíblies que es va escapar de la crema de la Inquisició. Tot això adobat de personatges reals i amb una ambientació precisa que demostren el treball minuciós de documentació que ha seguit l’autor abans d’escriure una de les seues obres més ambicioses, digna successora de Les cendres del cavaller (2003), immersa en la seua preocupació per recuperar i difondre escenes i imatges de la València antiga. D’igual manera, el lector podrà entendre les conseqüències negatives que la unió definitiva amb Castella, arran del matrimoni dels anomenats reis Catòlics, va tenir per a la nostra terra, en tant que va abocar-nos a la repressió funesta de la Inquisició.

El lector arriba a estimar els personatges, a sentir-los com a propis, com a éssers pròxims, amb els quals es crea una mena de complicitat que el duu a patir, riure, sentir, al mateix temps que ells ho fan. Cal destacar sobretot l’endinsament que ha fet l’autor en el culte jueu al si de la societat valenciana del segle XV, una mostra de l’empobriment que la seua repressió i desaparició va provocar en posterioritat. Una història per a ser llegida, no contada, perquè així el lector podrà retrobar-se amb el veritable plaer d’una novel·la ben escrita.

Jim

Jim, Magí Sunyer, Barcelona, Proa, 2010

L’originalitat d’aquesta novel·la breu de Magí Sunyer radica en la consecució d’una història ben coneguda pels lectors, L’illa del tresor (1883) de Robert L. Stevenson. Jim es construeix com una mena de segona part en la qual coneixem l’esdevenir del jove Jim Hawkins una vegada ha de fer front a la vida d’adult. Un futur marcat, sense dubte, per la manca d’experiència en la vida i pel repte de gestionar el magnífic tresor obtingut en el passat.

Aquesta és una narració àgil i atractiva, amb un ús de la llengua molt adequat a la realitat del protagonista, que dóna veu a tota la història. Una narració en primera persona que atrau el lector i sobre el qual es creen diverses interaccions que provoquen el reconeixement dels sentiments contraposats del jove i inexpert Jim Hawkins:

• “El lector ho sap de sobres per la meva altra narració, traduïda a totes les llengües del món, molt popular i que ja ha provocat desastres: aficions a la marineria i algunes expedicions, totes fracassades, a la recerca de l’illa del tresor.” (pàg. 19)

Pel que fa a l’estructura, les cinc parts i els vint-i-nou capítols, ofereixen l’avanç cronològic suficient –tot i la brevetat de la història– perquè entenguem l’evolució sentimental i sexual d’un protagonista que és presoner del seu passat. Una novel·la d’aventures actualitzada i sotmesa a la fina ironia que podem llegir en altres textos del mateix autor. Un joc metaliterari per a tots els qui vam conéixer, de ben petits, les primeres aventures a la recerca d’un tresor…

La ciutat nova. Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme

La ciutat nova. Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme, Magí Sunyer, Benicarló, Onada Edicions, 2010

Magí Sunyer, professor de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili i escriptor, ens presenta un recull d’articles seus, minuciosament estructurats, en un volum que aborda, a grans trets, l’obra i l’actuació cívica de diversos escriptors contemporanis. Aquesta publicació és, doncs, una digna continuació dels estudis anteriorment publicats per Sunyer, com ara Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus (1984), Modernistes i contemporanis (2004) o Els mites nacionals catalans (2006). La ciutat nova comprén cinc capítols que aborden les aportacions literàries i culturals de cinc escriptors que van trobar amb la guerra del 1936 un fre a la seua trajectòria i al seu compromís cívic: Antoni Rovira i Virgili, Ramon Vinyes, Ventura Gassol, Rafael Tasis i Artur Bladé i Desumvila. Tots cinc, en la tesi de Sunyer, optaren per la defensa d’una societat lliure des d’una òptica esquerrana, per fer compatible conceptes ideològics com la llibertat, la igualta i el catalanisme. No debades aquest estudi s’insereix dins de l’activitat del grup de recerca Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, del qual Sunyer és un dels principals representants. Una tasca de recerca de les concrecions ideològiques que van moure uns autors que combatien en els seus textos contra les desigualtats i que van compartir el somni republicà i la desfeta de l’exili.

La nòmina d’autors analitzats completa així la llista d’escriptors que han estat analitzats per Sunyer en anteriors publicacions, com ara Josep Aladern, Pere Cavallé, Antoni Isern, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Josep Maria de Sagarra, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep Pin i Soler, Narcís Oller o Joan Cavallé, entre altres. Una revalorització de la contribució idelògica d’uns intel·lectuals dels segles XIX o XX que han estat claus, tot seguint els diversos estudis fets per l’autor, en la concreció actual de la literatura catalana. Els cinc capítols ara presentats tenen com a origen dotze articles prèviament publicats; l’autor els ha refòs i ha enllaçat perfectament les tesis generals del llibre, tot aconseguint una unicitat d’anàlisi destacable que agilitza l’interés per la seua lectura i la comprensió de les hipòtesis inicials i l’extracció de conclusions finals. Així, el primer capítol, “L’escriptor jove Antoni Rovira i Virgili” és el resultat de quatre articles anteriors que abordaven els inicis literaris de l’autor i el seu vessant com a crític teatral. Un conjunt d’articles de rigorosa solvència publicats en mitjans tan heterogenis com la Revista de Catalunya, Llengua & Literatura o llibres d’actes o d’estudis específics sobre els escriptors referenciats.

És interessant destacar el títol del volum publicat, La ciutat nova, que, segons explica Sunyer al pròleg, està extret d’una prosa de Rovira i Virgili sobre la celebració del Primer de Maig que fa referència a la defensa d’una societat lliure i sense desigualtats i que “es comprèn plenament en el marc del debat sobre la ciutat de començaments de segle XX i presenta una alternativa al tòpic noucentista” (p. 10). Així, l’anàlisi de l’obra de Rovira i Virgili esdevé el punt d’inici en la concreció d’una estètica personal que ja des de la joventut de l’escriptor es concretava. Com bé recorda Sunyer, l’autor és de la generació de Josep Carner i de Joan Puig i Ferreter, d’Eugeni d’Ors i d’Alfons Maseras i en el moment de la concreció del moviment noucentista, al si de la Lliga Regionalista, Rovira i Virgili es professionalitzava com a redactor d’El Poble Català, enfrontat directament a La Veu de Catalunya. És l’època de concreció d’una estètica personal marcada pel republicanisme catalanista i de la redacció d’un drama ibsenià, Nova vida (1904). Una primerenca vocació teatral que reflecteix l’ús de la literatura que en fa el seu autor, al servei de la ideologia, això és, la utilització del teatre com a mitjà eficaç per a remoure consciències. Una activitat paral·lela a la seua concreció com a crític teatral del diari El Poble Català o com a narrador, amb la publicació el 1909 del volum Episodis, on es deixen paleses les seues intencions crítiques envers la societat i la seua aposta per un anticlericalisme ideològic.

El segon capítol del llibre, “Ramon Vinyes, àngels i dimonis”, pretén recuperar la figura de l’intel·lectual que va quedar marcat per les dues crisis culturals del 1909 i la de la Guerra Civil del 1936. Sunyer destaca la importància de la seua prosa amb un llibre com L’ardenta cavalcada (1909) alineat amb les tesis decadentistes i l’ús potencial del simbolisme. Unes proses de gran alçada que l’autor de l’estudi vincula amb els Contes fatídics (1911) d’Alfons Masers i les Llegendes d’amor i de tortura (1909) de Miquel Palol. Uns relats de gran efectivitat expressiva on, segons Sunyer, “els components de transgressió, de crueltat i de profanació són recurrents en aquest univers literari” (p. 56). En segon lloc, trobem una anàlisi de la producció teatral de Vinyes, molt especialment, l’obra Ball de titelles (1926), una obra de gran qualitat que, a l’igual que la resta de peces dramàtiques de l’autor, no va aconseguir reeixir en el panorama literari català d’aleshores.

La poesia de Ventura Gassol centra l’estudi del tercer capítol, com també les referències a les tres peces de teatre que va escriure. Les difícils relacions del poeta amb els noucentistes guien l’anàlisi de Magí Sunyer, tot resituant la importància de la seua trajectòria, qui conclou: “per edat, formació, amistats i iniciació en el catalanisme, a Ventura Gassol li pertocaria formar part de la segona generació noucentista.” (p. 79). Els set llibres de poesia seus publicats entre el 1917 i el 1977 ofereixen un model exquisit de control mètric i de treball minuciós de la llengua i, com indica Sunyer, “a partir de quatre centres d’interès: amor, pàtria, natura i mort” (p. 80). L’autor de l’estudi comenta de manera pormenoritzada diversos poemes de Gassol que serveixen de contrastació de les tesis inicialment plantejades: la recuperació de la figura literària i intel·lectual de Gassol en el panorama català del segle XX. Cal destacar la contrastació de l’evolució de l’obra del poeta entre els dos exilis que patí, concretament la manca de renovació que va mostrar en les obres posteriors al 1946, ja que l’autor es va veure abocat a la poesia de circumstàncies que venia regida per les convocatòries dels Jocs Florals a l’exili.

D’igual manera, el quart capítol, “El novel·lista Rafael Tasis”, s’ofereix amb la volunta de reivindicar la figura intel·lectual del narrador. Així, Sunyer explica que “la novel·la catalana de 1925 a 1939 s’ha de revisitar i recobrar per al lector actual” (p. 110), un excel·lent exemple de la qual és la novel·la de Tasis Vint anys (1931). Tasis va esdevenir, com conclou l’autor de l’estudi, un escriptor compromés i activista polític i cultural de primer ordre que va mostrar en les seues novel·les una síntesi perfecta de l’evolució de la narrativa catalana d’ençà el segle XIX i de la concreció del gènere policíac a casa nostra: La bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Una base sòlida per a la renovació de la novel·la catalana de les darreres dècades del segle XX.

Finalment, “Pàtria i exili: els paradisos perduts d’Artur Bladé i Desumvila”, esdevé una anàlisi de l’obra d’un escriptor i periodista que, en paraules de Sunyer, “si Catalunya no hagués estat derrotada en la guerra, probablement Bladé hauria esdevingut un periodista d’expressió sòbria i brillant.” (p. 126). Podem llegir una defensa de les aportacions ideològiques de qui va ser alumne de Rovira i Virgili a partir de les proses que va escriure, producte de l’observació del seu món més immediat; així, veiem una anàlisi dels seus llibres Benissanet (1982) —d’on ell era natural—, Crònica del país natal (1958), Gent de la Ribera d’Ebre i els pòstums L’edat d’or (1995) i Les primeres descobertes (1996). Unes obres que tenen en comú el mateix punt de partida, la visió personal del narrador, un element de clara ascendència autobiogràfica que marca els relats de la visió més personal i carregada ideològicament que pretén l’autor. Comptat i debatut, estem davant d’una profunda revisió de l’obra literària i de l’aportació ideològica de cinc escriptors catalans contemporanis que van veure com la guerra i l’exili frenava la seua trajectòria. Assistim, doncs, a la revalorització de les seues figures amb una anàlisi excel·lent de Magí Sunyer de qui, l’únic retret que podem fer és no haver inclòs unes conclusions finals que sintetitzen, a partir de la comparació, l’aportació general dels escriptors estudiats.

Els ulls del gos

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, València, Ed. 3I4, 2010

L’any 2006, Caturla afirmava en una entrevista: “després de L’home de l’estació (2005), amb una mica de descans, he començat a escriure una nova novel·la. Es tracta d’una història contemporània on abordaré temes com l’amor i la solitud. Amb ella pretenc tancar la trilogia que vaig començar amb La casa de les flors (1999) i L´home de l’estació (2005), que conten històries desenvolupades en la nostra ciutat.”. És obvi que l’escriptor ens avisava del llibre que preparava. Quatre anys més tard, doncs, podem assaborir una novel·la que ennobleix la parla catalana d’Alacant, tot a partir de les vivències i experiències d’un protagonista que esdevé professor a un institut de secundària de la ciutat (el Jordi Joan, sens dubte).

Estem davant del tancament (o obertura?) de la trilogia sobre la ciutat d’Alacant que Caturla va iniciar amb les dues novel·les abans referides. En aquesta ocasió, el premi rebut ha estat el de Narrativa “Antoni Bru” de la Ciutat d’Elx (2009). De la mateixa manera, podem trobar una història principal situada a la ciutat on va nàixer l’autor. Una Alacant que esdevé pròxima, quotidiana i familiar. Tot i el tractament local, el mèrit de Caturla és el fet d’aconseguir un deix d’internacionalització en la plasmació dels sentiments dels personatges. Així, cal destacar la concreció de l’angoixa i del patiment davant de la mort, amb un deix de resignació davant de la tragèdia creada. Els personatges tenen, doncs, un perfil psicològic ben treballat que afavoreix la comprensió de les seues actuacions per part dels lectors. Aquest és el cas dels dos protagonistes, el professor Llorenç Planelles (que ens recorda en el seu desenvolupament intern a la protagonista de La casa de les flors, Amèlia) i l’alumne d’origen romanés, Petru Sandulescu. Caturla crea un suggerent paral·lel entre les dues adolescències, en el passat, la del primer, en l’actualitat, la del segon, que serveix per a entendre elements tan centrals de la història com el mateix títol. Una mirada de temor i de solitud, la del gos isolat, que defineix perfectament el sentiment dels dos personatges.

En definitiva, una lectura que s’ofereix com un viatge envers l’eix cronològic dels personatges, tot partint de la cita inicial al Cant Primer de la Divina Comèdia de Dant, una entrada a la selva obscura, a l’infern, que cada humà té davant seu. Una obra preciosista, ben elaborada i atractiva. Un viatge, en definitiva, per la narrativa en català més ferma de la ciutat d’Alacant. Un viatge per la llum dels seus escrits, com la llum d’Alacant.