Le voyage d’hiver

Le voyage d’hiver, Amélie Nothomb, Paris, Albin Michel, 2009

Le roman commence avec la description de la même perception qu’a tout le monde quand on doit aller prendre un avion: cette gêne, ce malaise quand on passe la fouille ou la douane.  À partir de cette obsession, le protagoniste nous propose : « vous croyez vraiment que je veux faire exploser l’avion ? ».

Stradivarius Rex

Stradivarius Rex, Román Piña, Mallorca, Ed. Sloper, 2009

Aquesta és una novel·la distinta. Singular, personal, arriscada. Un conjunt de relats corals que giren al voltant d’una persona, Marcos Badosa, que es disocia en més de 3.500 personalitats. Apropiació d’ànimes, de cossos, suplantació de personalitats o trastorn de personalitat múltiple. Totes aquestes possibilitats, entre la realitat, la ficció o la malaltia, que es presenten a lector d’una manera clara i concisa, divertida i crítica, irònica i, fins i tot, sarcàstica.

Assistim a un seguit de personalitats, algunes ben conegudes com l’inicial Bill Clinton, i d’altres més anònimes –sempre masculines–, de totes les races i variacions de caràcter i tendències, que li permeten a l’autor observar amb lucidesa i voluntat reflexiva els elements constitutius de la nostra societat contemporània. Potser el lector àvid de variacions més originals, li hauria agradat trobar la resituació del protagonista dins del cos d’una dona, per observar quines diferències podia haver en els vint-i-set capítols de la novel·la.

El protagonista, en les diverses personalitats que ocupa, se’ns presenta preocupat per la permanència de la memòria –manté el record de totes les vides que ha ocupat– i del caràcter immortal que la seua vida sembla oferir-li –tot i ser assassinat en diverses ocasions–. Unes característiques fora de la lògica racional de l’ésser humà i que, amb la sorpresa inicial del lector, té una possible interpretació dins dels límits de la realitat –la malaltia– a la fi de la història. Així, la concreció de la personalitat real del protagonista, contínuament obsessionat per la seua consolidació com a escriptor reconegut, ens porta a la localització del títol: Stradivarius Rex. Ell mateix és vist com un antic violí, vell i podrit, “un Tiranosaurus que se creía violín” (pàg. 154). Un desig latent durant tota l’obra: l’autojustificació del seu comportament, de la seua malaltia. Amb una provocació constant envers el lector que serveix de final a la història: “Esta es mi vida. Si no les gusta, tengo otras.” (pàg. 266).

Amb ulls americans

Amb ulls americans, Carme Riera, Barcelona, Proa, 2009

Una mena de viatge iniciàtic d’un periodista nord-americà George Mac Gregor per la Barcelona dels darrers anys és el pretext de Carme Riera per a construir una de les seues novel·les més divertides i suggerents. Amb un pretext que ja havia usat en Epitelis tendríssims (1981) –la construcció d’un alter-ego, el mateix periodista, per allunyar-se ella de l’autoria del llibre–, la visió del foraster de la Barcelona més immediata serveix a l’autora per a bastir una visió crítica, alhora que irònica, dels símbols catalans i dels seus polítics. Tot això, barrejat amb una història de ficció, la del Mac Gregor supervivent que manté dues relacions afectivo-sexuals amb un assessor municipal i de la Generalitat, Albert Puigdevall, que no ha sortit de l’armari –està casat i té tres fills– i un matrimoni gran de l’alta burgesia, els Forestier, que el mantenen com si fos la seua mascota.

El llibre s’inicia amb “A manera de pròleg” on l’escriptora –ja de ple en el relat, encara que situant-se com a narradora testimoni dels fets ocorreguts–, ens presenta el personatge que, segons les seues explicacions, la va posar en contacte amb el periodista protagonista, un alumne seu, Sergi Batllori. La pretesa ingenuïtat del periodista no evita el sarcasme sobre algunes de les actuacions de la societat catalana dels darrers anys. Així, són tractats aspectes com la llengua, la cultura, la religió, amb detalls vitals de la vida al Liceu o al monestir de Montserrat. Potser, el valor d’objectivitat percaçat en la novel·la deixa el personatge principal sense sentiments; així, el lector trobarà un ésser humà fred i es quedarà amb ganes de saber quina és la seua autèntica voluntat o les seues emocions davant de la gent que coneix o la realitat que l’envolta.

Una novel·la àgil, entenedora, divertida. Un divertimento, sens dubte, de Carme Riera, enmig de peces seues de major trascendència, però que no deixa de completar la seua intensa trajectòria.

Atemschaukel

Tot el que tinc ho porte amb mi (Atemschaukel), Herta Müller, Alzira, Bromera, 2010 (2009)

Atemschaukel és el títol original de la darrera novel·la de Herta Müller. Una nova mostra de reflexió sobre els silencis que poden moure les persones a una vida d’inèrcia i que, en el cas de l’autora, obeeix a la voluntat d’explicar la repressió dels romanesos de cultura alemanya després de la Segona Guerra Mundial. La seua pròpia mare va ser deportada a la Unió Soviètica i va passar cinc anys en un camp de treball d’Ucraïna; el pare, també en va ser víctima. Tot i això, aquesta és una novel·la de sensacions, de reflexions sobre els límits de la condició humana en les situacions més extremes.

Müller, ofereix la nuesa d’una comunitat, la seua, que pertany a una cultura aliena a la nació que els oprimeix. Si l’autora va aconseguir el 1987 eixir de la dictadura romanesa de Ceaucescu, per instal·lar-se a Berlín, els seus personatges, no. Així, en aquesta ocasió, els protagonistes assumeixen amb resignació la condició d’oprimits i lluiten dia a dia per la supervivència. El seu protagonista, un jove de 17 anys, és conduït a treballar de manera forçada en la reconstrucció de la Unió Soviètica. La paradoxa de la història força l’opressió d’una comunitat que, víctima del nazisme, una vegada acaba la guerra, són culpats de complicitat amb la nació de la qual hereten la cultura. Així, un personatge jueu, David Lommer, també es veu sotmés a la reclusió en el camp de treball, al costat d’altres membres de la minoria alemanya.

Aquesta és una novel·la que l’escriptora portava endavant amb l’assessorament del poeta Oskar Pastior, també originari de la minoria alemanya de Romania, qui va morir el 2006. A partir de la seua experiència, com també d’altres que van viure experiències semblants a la del protagonista, Müller ha construït un dels textos més amargs i intensos de la seua trajectòria. Estem davant d’una prosa poètica elaborada, exquisida, sense concessions al lector, on una mateixa realitat és vista des de diversos punts de vista. De manera semblant a L’home és un gran faisà en el món (1986), amb un protagonista resignat, en Windisch, la història final de Atemschaukel és una visió polièdrica de la realitat que es veu sotmesa a la particular visió del protagonista i de la resta de personatges que l’interpelen. Amb una construcció sintàctica concisa, precisa, l’escriptora ofereix el testimoni retrospectiu de Leopold Auberg, des del primer moment de la deportació en el 1945 fins al retorn del 1968, amb la senzillesa de qui explica “tot el que tinc, ho duc al damunt”. Vint-i-cinc anys viscuts amb la por de qui no sap si podrà sobreviure a la reclusió al lager, el magatzem on les persones conviuen com a bèsties.

Coneixem així una veu íntima, sincera, que aborda temes tan dispars com l’absurditat dels polítics, la consciència nacional de la minoria alemanya a Romania, l’homosexualitat en una societat homòfoba o l’anul·lació de la individualitat en benefici del col·lectiu. Un tractament destacat és el de l’expressió de la gana: “No hi ha mots escaients per a descriure el patiment de la fam.”. Les paraules del protagonista són un preàmbul de la construcció del personatge simbòlic de l’àngel de la fam, un ésser omnipresent en la consciència dels protagonistes. Una història, doncs, que ha tingut en la nostra literatura mostres destacades, dins d’aquesta temàtica, com els llibres K. L. Reich de Joaquim Amat Piniella o Els vençuts de Xavier Benguerel, com també el trajecte iniciàtic paral·lel al conflicte bèl·lic de Mercè Rodoreda en Quanta, quanta guerra… En el cas de de l’escriptora guanyadora del Nobel, aquesta és, sens dubte, la seua història més complexa i intensa; l’arquitectura narrativa que ofereix s’acosta a la perfecció formal, on tots els elements inserits responen perfectament als objectius inicials de l’autora: la denúncia de l’opressió en totes les seues formes. La referència a la senzillesa, a les andròmines que acompanyen al viatger pels camins de patiment de Herta Müller als seus relats, configuren una obra mestra de la literatura universal.

El conjur

El conjur, Isabel-Clara Simó, Barcelona, Ed. 62, 2009

El primer llibre de poemes d’Isabel-Clara Simó no és el primer oferiment públic de la seua poesia. Abans havíem pogut llegir, per exemple, els poemes que acompanyaven els quadres d’Antoni Miró en la mostra del 1995 “ABCDARI AZ”. En aquella ocasió ja vam poder conéixer un dels continus en la poesia de Simó, la ironia, el sarcasme, la visió aguda de la realitat. Així és El conjur, un llibre de poemes narratius, com bé avisa l’autora en el “Proemi”, que aborden la realitat més immediata. Podem entendre les paraules prèvies de l’escriptora com una mena de captatio benevolentiae, en la línia dels que feia la Caterina Albert; però res més lluny, hem de parlar, com en tantes ocasions hem vist en textos personals o autobiogràfics de l’autora, de sinceritat. Tot i que Simó afirma “No pretenc, doncs, ser poeta”, el lector pot trobar una sèrie de poemes de rima lliure amb un ritme natural que l’atrapa incessantment. Al llibre trobem les inquietuds i preocupacions d’una escriptora que ha aportat un sentit cívic i reflexiu de la nostra societat i de la nostra cultura en tots els gèneres que s’hi ha dedicat, des de la prosa, al teatre i ara, a la poesia. Així, podem destacar l’actualització de la història de Jesucrist en clau nacional en “El crucificat” (“era molt magre / viure en un país / colonitzat [...] Doncs va i em van matar, / per terrorista.” (pàg. 14-15). I corprenedor,  a l’igual que l’article que la Isabel-Clara va signar a l’Avui un dia no molt llunyà, però suficientment lluny per objectivitzar-lo, sobre la desaparició del Xavier Dalfó Simó… (“El teu mort i el meu”, pàg. 22-23). I tendre i entusiasta el poema adreçat a l’Ovidi Montllor (“Animals”, pàg. 27-29). És obvi que el sentit narratiu guanya cos, especialment en dos dels tres capítols o apartats amb els quals l’autora ha agrupat els poemes: “Èpica” i “Dramàtica”. Les composicions de la tercera part —segona en el llibre—, “Lírica”, esdevenen autèntiques declaracions de principis, com la que llegim a “Jo no sóc tu”, al nostre parere, un dels seus millors poemes: “Si vols ser amic meu, / aprèn a estimar / el que hi ha a fora / de tu mateix.” (pàg. 47). Un llibre per a gaudir i reflexionar, com la major part dels llibres de Simó.

Persones perdudes

13.09.2009 (Teatre del Raval, Barcelona). Persones perdudes d’Octavi Egea

Una obra que va guanyar el premi Octubre de Teatre el 2007 que ha estrenada amb la producció del Teatre del Raval. Una bona oportunitat per a conéixer la reoberta sala. Un vell teatre de barri, molt ben situat, i amb una capacitat i condicions més que correctes, tot i que conserva petites deficiències. La peça és irregular. Amb una interpretació desigual (una sobreactuada Maggie, Miriam Marcet; un poc versemblant Teddy, Àngel Amazares), la història avança. Uns paral·lels evidents amb la vida –i mort– de Marilyn Monroe, una ambientació en la Califòrnia dels anys seixanta, que atrauen sens dubte a l’espectador. Un text d’interés però una mica excessiu. Cal assenyalar sobretot l’estructura o el desplegament de la resolució final, que s’avança en el tercer terç de l’obra, una mica massa d’hora, de manera que es fa irrellevant el darrer quart d’obra de la representació. Malgrat tot, estem davant d’una obra interessant que aborda els límits de les relacions humanes, farcides d’alcohol i de situacions límit.

VOS

20.08.2009 (Renoir-Floridablanca, Barcelona). VOS (2009) de Cesc Gay

Una comèdia urbana, centrada en les relacions amoroses entre quatre persones, producte d’una adaptació d’una peça de teatre de Carol López. Intel·ligent creuament de pensaments, de conflictes quotidians, al voltant d’un pretext, l’embaràs desitjat d’una d’aquestes dones, la Clara, del seu millor amic Manu, i l’inici d’una relació sentimental d’aquesta amb Ander, amic basc de Manu recentment vingut i que és parella de Vicky, la quarta del grup. Tot plegat crea una història senzilla, prou ben traçada que es manté bé en escena gràcies a la interpretació dels actors i de les actrius i a l’estructura o posada en escena del film.

Així, assistim a un rodatge en directe, amb la superposició d’escenes de ficció amb el making-of de la  pel·lícula. Tot alhora, tot creant una atmosfera força suggerent de l’espectador que va conéixer aquest director amb l’anteriorment reconeguda Krámpack (2000). Cesc Gay diu sobre l’obra de teatre de Carol López que va quedar atrapat per aquesta des del moment que la va veure; el repte era portar-la al cinema. Per això, el més meritori de la pel·lícula és la manera com és contada una història que potser no hauria d’haver deixat el seu llenguatge original, el del teatre. Una història com Krámpack o altres posteriors de l’autor com En la ciudad (2003) tenien més d’això, d’història, o de relat de personatges per ser transmés a l’espectador. Amb tot, el resultat formal, l’estructura final del film esdevé francament satisfactòria.

Los patios de la memoria

13.08.2009 (Versus Teatre, Barcelona). Los patios de la memoria d’Ever Blanchet

Una suggerent obra d’una hora dirigida per Bernardo Galli i interpretada pel gallec Celso Parada que representa una reflexió sobre la infantesa, el descobriment del sexe i l’arribada del món dels adults, marcada per la mort. Interessa la barreja de tècniques, més enllà del monòleg del protagonista que pretén tornar a la seua infantesa, com la incorporació de titelles de diversa índole. En cap moment hi ha salts en la història, la seua narrativitat és perfecta i esdevé una aposta ferma del Versus Teatre de no aturar la programació a l’agost. Una delícia pels qui volen recordar com van iniciar-se en la vida, a través de les experiències amb els amics d’escola.

Rojo oriental

10.08.2009 (Renoir Floridablanca, Barcelona). Rojo oriental (Satin rouge) (2009) de Raja Amari

Una pel·lícula tunesina i de producció francesa que reconforta, en tant que ens ofereix una perspectiva del món de les dones del Magrib en l’actualitat, enmig de la modernitat occidental i la tradició oriental. Una visió de dona, la directora n’és ben conscient, que permet construir l’evolució psicològica d’una vídua jove, la Lilia, que literalment s’avorreix i té com a única dedicació netejar la pols de casa i preocupar-se per la filla adolescent, la Salma.

Ben prompte, després de cercar casualment la seua filla, descobreix el món dels cabarets, de la riquesa cromàtica i musical de la dansa del ventre. Lilia se sent atreta i inicia la seua pròpia superació, a partir de la transgressió del paper que la societat de la seua cultura li marca en tant que és una vídua. Una pel·lícula sobre la superació de la dona, de la lluita en condicions adverses que, sense massa pretensions teòriques ni tampoc pràctiques, aconsegueix que l’espectador entenga perfectament els motius de la seua actuació, com també el desenllaç de la història. Una bona pel·lícula per a entendre millor els tímids intents de la transformació de la dona en el Magrib.

Temporada de caza para el león negro

Temporada de caza para el león negro, Tryno Maldonado, Barcelona, Anagrama, 2009

Després de llegir Casi nunca (2009), de l’escriptor també mexicà Daniel Sada, vaig descobrir aquest llibre de Maldonado, també finalista del mateix premi que va guanyar Sada, el premi Herralde de Novel·la. Dos llibres que beuen del que podríem anomenar realisme brut, això és, d’una visió de la quotidianitat grisa o negra, farcida d’elements violents i de situacions extremes, reflex sens dubte de la conflictivitat que impregna una part destacada de la societat d’aquell país. Una imatge que els escriptors d’aquell país, com també la lectura anterior de Rogelio Guedea, Conducir un tráiler (2008), volen oferir amb la intenció de mostrar el que hi ha, però alhora de denunciar els excessos d’uns personatges en permanent tensió.

El llibre de Tryno Maldonado és distint. Escrit en 99 breus capítols, com una mena de prosa poètica ben llunyana de la bellesa canònica, en els quals coneixem la història de la breu vida de l’artista i enfant terrible Golo, tot a partir dels ulls del seu amant. Una revisió per les tensions actuals de l’art més intuïtiu i inconscient i de les paradoxes que envolten el comerç de la pintura. Un llibre per als qui consideren que la creació —pictòrica, literària, etc.— ha de continuar tenint ànima i força, més enllà de les convencions.