Zones humides

Zones humides, Charlotte Roche, Barcelona, Proa, 2009 (2008)

La novel·la de Roche que s’ofereix al lector, des de la portada, com “el llibre més revolucionari que s’hagi escrit mai sobre el cos de la dona”, no deixa de ser un llibre farcit de tòpics que intenta enganyar la seua recepció a partir del plantejament de situacions escabroses, de mal gust i d’escàs sentit eròtic. Una protagonista de divuit anys, la Helen, que té com a únic objectiu reagrupar els pares, per tal que tornen a conviure, i que juga amb les seues hemorroides per a tal finalitat, no deixa de ser un pretext per a una narració àgil i directa que aconsegueix avorrir al lector. Després de cinquanta pàgines de descripcions de forats del cos, d’oferiment directe de sucs i de regalims diversos, la monotonia impera en una història sense història. Això és, aquest és un llibre prescindible que pot interessar només als qui busquen una lectura fàcil que es pot fragmentar a petits bocins, segons el temps deixe cada dia. El fil argumental —tan escàs— no es perd, el personatge no creix. I un final inversemblant talla la veu narrativa que s’enorgulleix d’haver superat la maduresa, en tant que, com a dona que ja té la majoria d’edat, pot anar a viure amb qui vol sense els pares.

Correspondència de guerra

Correspondència de guerra, Manel Alonso, Alacant, Aguaclara, 2008

Aquest volum de poesia de Manel Alonso, amb el qual va rebre el premi Paco Mollà de l’Ajuntament de Petrer en el 2008, esdevé una bona mostra per a entendre la poesia publicada de l’autor en anteriors volums que he llegit. Un llibre coherent amb alguna de les reflexions que podem llegir sovint en el seu bloc, Els papers de can Perla; així podem llegir en els poemes una visió crítica contra la mediocritat. Alonso es rebel·la davant de la força ingent dels mitjans de comunicació i la hipocresia dels polítics que furten la llibertat als individus. El poeta denuncia les injustícies, tant presents en els mitjans de comunicació, que situa dins del marc de les accions contra les dones o contra els immigrants. Amb tot, podem trobar un cert deix de resignació en versos com “però, també, som els destinataris de les mentides que, / com una cadena, arrossegarem generació darrere generació.” (pàg. 18).

Cal destacar també la voluntat de deixar constància dels poetes o els companys que són tinguts en compte a l’hora de la composició poètica. Així, el poemari s’inicia amb “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, dedicat al difunt Manuel Garcia i Grau, en referència al seu llibre La ciutat de la ira, o, més endavant, en “Europa, península que et multipliques en penínsules”, sobre El nou rapte d’Europa de Lluís Alpera. Paral·lelament, observem una voluntat per ressaltar la importància dels records, del temps anterior: “El passat sí que existeix” (pàg. 21). Podem destriar “Miniatures”, unes petites joies, a la manera dels haikús, que a mena de sentències o judicis, ofereixen la nuesa de la reflexió del poeta, adreçats en diversos moments a cantants com Víctor Jara o Raimon, o escriptors com Vassili Grossman.

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, Manel Alonso, Rafelbunyol, L’Aljamia, 2008

Aquest és el segon dietari de Manel Alonso que he llegit. Amb una senzillesa manifesta, el poeta (i narrador i assagista) revisa els anys 1990-1994 a través dels seus propis ulls. Un text resultant, segons em contava el mateix autor, de la selecció del dietari que té d’aquells mateixos anys. Trobem la veu reflexiva de la condició de l’escriptor que a la seua trentena vol confirmar la seua trajectòria. Hi ha els dubtes, les vacil·lacions, els patiments de qui vol dedicar-se a escriure i que troba, a través del coneixement i de la conversa amb altres escriptors més grans, un conhort a la seua dedicació.

Tot i l’heterogeneïtat de l’estructura del dietari, hi ha temàtiques recurrents com és el patiment pel pas del temps i per la voluntat de recuperar el passat en el moment actual. El títol seleccionat per a aquest segon dietari és, doncs, un encert. Un altre element força expressat és: “tinc la sensació de viure en un estat de provisionalitat.” (pàg. 30). També trobem una reflexió sobre el gènere en el qual es mou aquest llibre: “És clar que gran part de la literatura i de l’art gira al voltant del jo. El que no es pot pretendre és que l’univers sencer gire en òrbita al voltant d’un únic jo.” (pàg. 20).

D’una altra banda, interessa al lector el retrat del moviment literari —especialment poètic— dels noranta, tant a València com a Alacant, amb les referències a la creació de la revista L’Aljamia o a Tuacte. Així, com les referències necessàries als companys de dedicació, com Vicent Penya, Ramon Guillem, Mercé Claramunt, i tants altres citats en el dietari. Hi ha també, referències a la família, a l’entorn més immediat, a la llengua pròpia, als costums i les festes. En definitiva, el tractament literaturitzat de la vida de l’escriptor en uns anys claus en la seua formació.

Une éducation libertine

Une éducation libertine, Jean-Baptiste del Amo, Paris, Gallimard, 2008

Entre Le parfum (1985) de Patrick Süskind et Nana (1882) d’Émile Zola, entre la vie et la mort, entre la survie et le développement de la population d’un Paris d’une époque antérieur, c’est-ici la base littéraire, avec conscience ou non du jeune écrivain français —originaire de Montpellier— qui a écrit ce roman. Une histoire picaresque, mi-historique, mi-initiatique, où le lecteur peut trouver un univers bien décrit où connaître le chemin du protagoniste, Gaspard —originaire de la ville de Quimper, en Bretagne. À travers le roman, nous pouvons découvrir la succession des différents personnages secondaires qui accompagnent le protagoniste dans sa vie : Lucas, le premier ami ; Justin Billord, le maître perruquier ; Étienne de V., le comte et son premier amant —et peut être, l’unique— ; Emma, la putain avec qui il s’initie dans l’art de la prostitution ; Adeline d’Annovres et son père —qui sera finalement sa femme, et son père, le comte, un autre amant du protagoniste— ; et le baron Raynaud. Avec sa connaissance, Gaspard découvre différentes situations vitales et il peut atteindre un degré supérieur dans son expérience. La totalité de ses personnages forme le roman et, au même temps, la plupart des anecdotes vitales de Gaspard.

Nous sommes, pourtant, à l’intérieur de la structure du bildungsroman —si nous prenons le mot allemand. Il y a une histoire de croissance, de supération personnelle, avec un jeune qui à la fin du roman, a cessé rapidement d’être jeune pour devenir un homme mûr. La fin tragique de l’histoire est le point faible du roman. Une accélération inversemblable qui casse les expectatives du lecteur. Le point fort du texte est, sans doute, d’avoir situé l’intrigue au XVIIIème siècle français et la description minutieuse des maisons et des habitudes bourgeoises et de la noblesse de l’époque.

Une curiosité : l’utilisation symbolique du fleuve, de la Seine, pour dessiner la personnalité de Gaspard. Il y a de nombreuses descriptions de la volonté d’ascension sociale du protagoniste :

• « Il voulut voir en la mort de Martin Legrand un présage heureux. Cet homme n’était pas né bourgeois : c’est qu’il existait quelque part la possibilité d’une ascension. Gaspard retrouvait l’émulation de son arrivée à Paris, c’était un sentiment délicieux. » (p. 75)

Et une réalité dramatique à la fin :

• « Mon drame est de n’avoir pas de ma vie une vision entière qui me la ferait comprendre. » (p. 349)
• « Gaspard se tourna à nouveau vers le Fleuve. Enfin, il le dominait. » (p. 423)

Un bon final pour une histoire qui ne laisse pas indifférent le lecteur.

Una malenconia àrab

Una malenconia àrab, Abdellah Taïa, Irún, Alberdania, 2009 (2008)

Un nou llibre de l’escriptor de Salé, al Marroc, que torna a plantejar la difícil coexistència de les arrels originàries personals i la nova vida a París. De tota manera, aquest llibre presenta una major coherència argumental que l’anterior de Taïa llegit, Le rouge du tarbouche (2004). En aquesta ocasió, l’estructura interna ens aporta quatre parts titulades: “Recordo”, “Hi vaig”, “Fugir” i “Escriure”. Quatre bocins de vida de l’autor, o suposadament de l’autor, que des de la perspectiva personal —amb una identificació amb el nom del protagonista— aborden aspectes diversos sobre l’emigració, el contrast de cultures, però sobretot l’estima entre persones adultes, davant d’un protagonista que es reconeix “enamoradís a primera vista”.

Una altre cop trobe en la prosa de Taïa una poeticitat força interessant que ens acosta de vegades a la prosa poètica —de fet, s’hi inclouen alguns versos—. Amb tot, la força de la primera part, amb la quasi violació del protagonista adolescent, no es recupera. Les històries posteriors es mouen més en l’enyor i el desig d’un amor perfecte que el personatge no assoleix en les seues aventures amoroses, d’un jove que resumeix la seua ànsia de manera ben clara: “Tinc ganes d’estimar” (pàg. 31). La darrera part, amb les cartes i textos creuats amb l’amant Slimane, és desigual; trenca l’encís que els capítols previs havien creat en el lector. Amb tot, aquest és un llibre per assaborir, sense cap intenció de descobrir cap element d’envergadura.

Le fait du prince

Amélie Nothomb, Le fait du prince, París, Édition Albin Michel, 2008

C’est le dernièr roman d’Amélie Nothomb. Je l’ai lu après avoir trouvé son premier, Hygiène de l’assassin (1992). Si l’écrivain d’origine belge dit qu’elle écrit trois roman par an (elle en publie un par an), après cette lecture, je peux savoir comment elle le fait. L’histoire est intéressante, c’est vrai: une personne se fait passer pour une autre qui est morte accidentellement chez lui et sa vie recommence avec cette nouvelle identité. Mais tout est banal et sans profondeur. C’est vrai, la lecture est facile, surtout pour les lecteurs qui, comme moi, n’ont pas un grand niveau de langue française, mais l’histoire est résolue de manière infantile. Il est curieux de voir comment Nothomb a abandonné les personages d’origine japonaise des autres romans. En ce moment elle utilise l’origine norvégienne du mort pour construire un contraste entre la societé des protagonistes et le lieu où finalement Baptiste Bordave, l’homme qui prend la identité d’Olaf Sildur, le mort, trouve son salut.

Il n’y a aucune réflexion à souligner, seulement la justification d’une personne qui prend l’identité d’une autre sans autorisation: “J’avais usurpé l’identité d’un usurpateur d’identité, j’étais un imposteur au carré.” (page 115). Et finalement l’explication du titre du roman: “Notre dette publique nous indifférait. C’était le fait du prince.” (page 169). Une lecture dont on pourrait se passer; la meilleure partie du livre est la composition de Pierre et Gilles de la page de couverture.

Carta de un padre homosexual a su hija

Daniele Scalise, Carta de un padre homosexual a su hija, Madrid, Ed. Martínez Roca, 2009 (2008)

Aquest llibre, comprat a la Fira del Llibre de Sevilla la setmana passada, esdevé un assaig correcte i prescindible. Les meues prevencions de trobar-me un text que explicara la sorpresa del pare davant de la filla no s’han acomplert, és un text panegíric de la normalitat, de l’exemple envidiable del periodista pare que surt de l’armari ben prompte, sense conflicte. Un repàs personal a les dades a Europa de l’estat de l’homosexualitat. Dues frases d’interés:

• “Leer me había enseñado a amar la libertad, a buscarla dondequiera que anidara” (pàg. 18)
• “Ser homosexual no es una elección, sino una fuerza vital, exactamente como ser heterosexual. Orienta nuestra alma y nuestro cuerpo, nos hace humanos y nos da vida, llena nuestros días de sentido, nos invita a hacer proyectos sentimentales y sexuales, y nos empuja hacia el otro dondequiera que esté.” (pàg. 87)

Conducir un tráiler

Conducir un tráiler, Rogelio Guedea, México, Mondadori, 2008

Vaig conéixer l’autor a un congrés a Melbourne de literatures hispàniques el juliol del 2oo8. Poc després va aparéixer la seua primera novel·la, una evolució en la seua trajectòria marcada fins al moment per la poesia i el microrelat. Un salt al gènere narratiu de major llargària dins dels límits del que podem anomenar realisme brut mexicà. Així la història es construeix a través de diversos personatges desarrelats com Bulmaro, el germà de Corona, qui assassina Cecilio chico, com a represàlia per la invasió de la seua propietat amb el ramat de l’altre. Després, Ismael, germà dels dos primers, mor com a venjança de l’anterior finat. S’inicia així una trajectòria despreocupada del protagonista, Corona, per llocs com Guadalajara, Concepción del Oro, Sabinas Hidalgo, Villa Hidalgo i Tepic, uns espais ben suggerents per al seu coneixement. Així, coneix el xofer de tràilers, Rodolfo Alanís, de qui aprendrà diverses experiències vitals: “Conducir un tráiler es poner las manos en lo cierto. Nunca sabes si llegarás o no. Y cómo o cuándo.” (pàg. 111-112). Corona continuarà sent perseguit per la família de Cecilio, la qual cosa forçarà el seu nomadisme en espais sempre marcats per la violència, la corrupció i la impunitat.

Un dels trets a considerar de la novel·la és l’ús del llenguatge, amb molta força i molt d’atractiu (amb alguna troballa com congal, per a referir-se als bordells). Amb una combinació excel·lent de l’eix temporal amb el desenvolupament intermitent dels fets (combinació de passat i present sense cap tipus de conflicte),  la lectura avança sense estirabots.

Casi nunca

Casi nunca, Daniel Sada, Barcelona, Anagrama, 2008

Aquest és un dels autors destacats en el Salon du Livre Paris (març 2009), que enguany va dedicar la mostra a la nova literatura mexicana. Una bona oportunitat per a conéixer autors com Sada, representants del que els crítics han anomenat realisme brut. Violència, sexe, erotisme, situacions extremes. Tot plegat en una història de marc realista on es reflecteix el dia a dia del Mèxic més contradictori i brutal. Un interés del públic per un tipus de lectura que va tenir un èxit considerable arran de la publicació de 2666 (2008) de Roberto Bolaño.

Aquesta és la història d’un agrònom, Demetrio Sordo, que presenta inicialment una vida monòtona com a tècnic agrícola en un rancho d’Oaxaca. Amb tot, es decideix per cercar el sexe en un bordell de la proximitat, on descobrirà la Mireya. La seua mare, preocupada perquè no s’ha casat, el farà anar a una boda a Sacramento, on coneix Renata, la seua futura esposa. Davant del seu desig per fer compatibles les dues relacions, la novel·la creixerà fins a construir situacions extremes en les quals els personatges es veuran sense poder-les controlar. Els passatges dels prostíbuls són de gran cromatisme i visualitat, peces mestres; en canvi, la història, amb un plantejament inicial ben suggerent, decau a mesura que avança, especialment a la resolució final.

Cal destacar la construcció del narrador, un individu extern que esdevé groller, simpàtic, incisiu, irònic. Ell és qui ofereix la realitat més bruta, més canalla i suggesstiva. Podíem dir que la part més neta, a penes té algun interés.