Rosa candida

Rosa candida, Audur Ava Ólafsdóttir, Madrid, Alfaguara, 2011 (2007)

Aquesta és una novel·la dolça enmig de l’amargor de la base de la història. El jove Arnljótur que ha perdut la mare en un accident i que té un germà bessó, Jósef, amb una important disminució psíquica, encara el seu futur dedicat a les roses que sa mare va ensenyar-li a tenir cura. A partir d’aquesta fugida a un espai desconegut, la seua vida mostrarà el repte d’una paternitat no desitjada però que acaba sent la guia de la seua vida.

La novel·la atrapa al lector, sens dubte, tot i que ofereix una manca de ritme, de força vital que potser emana d’una concepció del temps i de l’existència ben distinta a la mediterrània. L’escriptura és àgil, estructurada en capítols molt breus que aproximen la prosa al sentit poètic de la reflexió humana. Amb tot, el lector pot necessitar sovint un pes més intens dels pensaments d’un personatge posat al límit de les seues possibilitats.

La lluvia antes de caer

La lluvia antes de caer, Jonathan Coe, Barcelona, Anagrama, 2009 (2007)

Una novel·la recomanada per Fernando Linde, llibreter de 80 Mundos, que és, certament, una troballa. Després de la mort sobtada —des de l’inici es presenta l’indici d’una mort cercada— de Rosamond, la seua neboda, Gill, descobreix les gravacions que aquesta havia preparat darrerament al voltant de les explicacions de l’àlbum de fotos familiar. Una disertació realitzada per una altra de les familiars, Imogen, que va quedar cega des de petita, i que la Rosamond havia deixat de veure feia molt de temps. Així, amb una estructura minuciosa, marcada per l’avanç en les descripcions de les fotografies, l’autor va oferint els secrets d’una família i d’un personatge que sempre s’ha caracteritzat per defensar la seua llibertat i per fer entendre a la societat la seua relació sentimental amb les dones, en una època ben distinta a l’actual.

Un dels elements més encertats és el títol, relacionat clarament en diversos moments de la història (pàg. 149), que servirà també per a tancar-la. Una referència òbvia al que és i al que pot ser, dins dels eixos temporals passat-present-futur, que marca de manera decidida la intensitat de la història. El lector gaudeix amb fruició de les explicacions d’una anciana que ha volgut silenciar la seua veu després d’oferir la seua intimitat. Em recorda, sens dubte, a l’estructura subjacent que jo mateix vaig seguir en Veu de dona, els records de la setantena que brollen davant de la imminència —conscient o inconscient— de la mort. Un testimoni que queda per la gent que continua vivint, la família, els néts, els nebots.

És interessant observar el joc de doble destinatari —o si perfilem, de narratari, un intradiegètic, la Gill, i un segon extradiegètic, la Imogen— que permet al lector, com a destinatari últim de la història, descobrir i comprendre tots els passatges vitals relatats. Una expressió suggerent, “Curioso que los recuerdos que tenemos más claros no suelan ser visuales” (pàg. 46). Un retret, la voluntat excessiva de voler contar tot el que passa, pam a pam, fins i tot de manera innecessària. Així, el lector té poc marge a la participació, al disseny de l’esdevenidor a partir del seu pensament, de la seua imaginació.

La reina al palau dels corrents d’aire

La reina al palau dels corrents d’aire, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2007)

Una vegada acabada la lectura de la trilogia, el lector té la percepció d’haver llegit una gran fantasia. El disseny mental d’una persona que durant molt de temps va provar de lluitar per les llibertats i contra els grups d’acció repressora de la seua societat, la sueca, de la qual tothom pensa que és un paradís de pau i d’harmoria. És cert que els assassinats de polítics de manera brusca en aquell país, com Olof Palme o Anna Lindh, van trencar la imatge idíl·lica que els habitants d’altres països teníem dels països escandinaus. Com en tots els llocs, hi ha gent bona i dolenta, i és evident que fins i tot en les zones més civilitzades hi ha hipocresies, violències, gent aturmentada que provoca el desencís i el mal en els altres. La trilogia de Larsson és això, un reflex de la seua societat i, de retruc, de la nostra, de totes les societats aparentment civilitzades on la dona, com també d’altres grups socials, no ha obtingut encara la situació d’igualtat per la qual dia a dia tants lluitem. Aquesta és la clau de l’èxit de Millennium, més enllà del mite de la mort de l’autor: el plantejament de situacions pròximes, quotidianes, amb personatges vius, que pensen, dubten i que no esdevenen, en absolut, éssers models per a ningú. Enmig de tot, una perla, una construcció joia, la figura de la Lisbeth Salander. Un element de transgressió silenciosa i silenciada que permet el lector abordar els conflictes plantejats sense esbrinar quina serà la seua evolució. Els personatges són imprevisibles, sobtats. Viuen, això sí, dins d’uns relats que cerquen l’esquema policíac, de novel·la negra. Però Millennium va més enllà.

És cert que la història s’ha acabat. Més enllà del debat que segons sembla la família, la seua companya, té un inèdit de 200 pàgines, un quart Millennium inacabat, l’evidència, la mort de Larsson, fa que els seus personatges també moren. Un silenci forçat. Per això, el lector es troba davant d’un enigma, d’una acció involuntària: plantejar en la seua ment què hauria estat de la Salander, del Blomkvist, i de tants altres personatges que s’han quedat en un punt sense camí. Muts. Aquesta és la màgia de la literatura, la llibertat d’inventar i d’imaginar, que cadascú pense el que vulga. De Millennium, ja no n’hi haurà més. Haurà quedat, això sí, un fenomen comercial d’origen literari que, contra tots els pronòstics, ha demostrat que la literatura encara interessa, que encara manté una força en la nostra societat suficient perquè la vida quotidiana s’ature, perquè tothom parle de Larsson i dels misteris de les seues històries. La literatura, la novel·la, encara està viva.

Un encert, concretar el personatge de la Salander com una persona afectada de la Síndrome d’Aspergen; un personatge que reconeix al seu interior els seus problemes de relació amb la gent: “La Lisbeth Salander es va tirar enrere al coixií i va seguir la conversa amb un somriure. Es va preguntar per què tenia tantes dificultats per parlar d’ella mateixa amb les persones que es trobava cara a cara, i revelava sense problemes els seus secrets més íntims a una colla d’excèntrics completament desconeguts a Internet.” (pàg. 376). Una contradicció que, sens dubte, fa entendre molt més la manera de ser i de pensar de la protagonista.

Paranoid Park (2007)

03.08.2009 (Renoir Floridablanca, Barcelona). Paranoid Park (2007) de Gus Van Sant

Tot i que es va estrenar abans la darrera pel·lícula del director Gus Van Sant, Mi nombre es Harvey Milk (2008) al nostre país, finalment, ha arribat la història que enllaça amb Gerry (2002) i Elephant (2003). Un nou retrat d’adolescents que voregen la societat i que la transgredeixen. Si en Elephant assistíem a la concreció d’un assassí desequilibrat, ara, en un nou personatge de la mateixa generació, Alex, el director projecta com el destí o l’atzar pot portar un d’aquells joves a esdevenir un assassí.

Un dels elements que més ensinistra és l’alternança d’escenes filmades en super 8, com una mena de retrat pròxim a la realitat dels skaters. Una naturalitat o efecte de provisionalitat que es veu enriquit amb el fet que el càsting va fer-se a través de MySpace.com. El resultat, uns protagonistes pròxims, versemblants, poc professionals -com no podia ser d’una altra manera- i una història que ens condueix a pensar sobre el tipus de generació que ens ve al darrere: sense emocions, sense il·lusions i amb un esperit de rebelió o de voluntat de fer front a les coses gairebé nul. Una pel·lícula que porta, sens dubte, la signatura tècnica i emocional d’altres obres de Gus Van Sant.

Com parlar dels llibres que no hem llegit

Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit, Barcelona, Empúries, 2008 (2007)

El llibre de Bayard naix en la voluntat de trencar els tabús de tots aquells que llegim, que tenim el vici de la lectura, i que moltes vegades no ens atrevim a manifestar. És cert que ja fa un temps Daniel Pennac, en Com una novel·la (1992), també publicat per la mateixa editorial, ens va ajudar a entendre quin eren els drets que com a lectors teníem. Potser la meua generació de lectors i de professors ha estat marcada per aquesta voluntat de relativització de la manca de coneixement complet de tot el que es publica, però almenys ens va ajudar a comprendre que llegir és, primer que res, un plaer. Una font de coneixement continu que ha de resituar-se en la realitat quotidiana en què ens movem. Ara Bayard va més enllà; a partir de la seua experiència personal com a professor a París escriu un llibre esencial per a lectors decidits a continuar sent-ho però que estan plens de complexos davant de la impossibilitat de copsar la totalitat del món editorial, clàssic i contemporani. Un llibre, doncs, carregat d’optimisme i que relativitza una mica més els estigmes en els quals tots els lectors ens hem sentit alguna vegada sotmesos: “no pots parlar del que no coneixes”.

No es tracta en absolut d’una al·legoria a l’enginy de parlar sense conéixer; res més lluny. Bayard aborda amb gran destresa els límits de l’ús que tenim de tenir coneixement global de la nostra tradició literària, sense tenir l’exigència precisa d’absorbir lletra a lletra cada text. Una referència inexcusable, feta també per Bayard, és la de L’home sense qualitats (1880-1942) de Robert Musil, amb unes explicacions ben suggerents del bibliotecari sobre l’avantatge de no llegir cap llibre per a conéixer-los tots. Un llibre que recomane, doncs, per als lectors àvids de lectures que senten la frustració del caràcter infinit de la literatura.

Unes frases per a reflexionar: “ser culte no vol dir haver llegit tal llibre o tal altre. Ser culte significa saber-se orientar en un conjunt de llibres i entendre que aquests formen una unitat. Així mateix, la persona culta és capaç de situar cada element d’aquest conjunt en relació amb la resta.” (pàg. 27)

El frío modifica la trayectoria de los peces

Pierre Szalowski, El frío modifica la trayectoria de los peces, Barcelona, Random House Mondadori, 2009 (2007, Le froid modifie la trajectoire des poissons)

Tendre, gentil i correcta. Són alguns dels adjectius davant d’una lectura plaent que em recorda, sens dubte, el premi Booker de fa uns anys, Vida de Pi (2002) de Yann Martel. Una història còmoda, atractiva per al lector que decideix seguir l’objectiu intrínsec de la novel·la com a gènere: el gaudi. Amb la història de Szalowski, dissenyador de programari educatiu i productor de videojocs, aprenem una mica més de la ment de l’infant davant de les circumstàncies adverses de la seua vida. Una mica com l’excel·lent novel·la de Gemma Lienas, El final del joc (2003), on com a lector et sents atrapat dins d’una ment d’un jove inquiet que veu créixer el seu món amb resignació.

Aquesta història sobre el fred a Quebec és un pretext per entendre com els éssers humans, en crisi constant, veuen créixer l’afecte després de la necessitat de ser solidaris, de col·laborar entre si en situacions extremes com una tempesta de pluja gelada en aquell territori. Uns personatges atractius, l’amic Àlex i el seu pare Alexis; els pares en crisi, Martin i Anne; la ballarina de striptease Julie i l’estudiant rus Boris; la parella de veïns gai, Simon i Michel; els gats, els gossos; i el protagonista que a la fi no acaba desvetlant el seu nom: “nunca os he dicho mi nombre. En esta última página ya no tiene la menor importancia.” (pàg. 210). Una bona manera d’acabar una novel·la en la qual, segurament, pesa —i sobra— la voluntat nord-americana de deixar totes les històries tancades. Un llibre correcte per a regalar, tan sols. Per a res més.