Melodrama

Melodrama, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2006

Una nova història de l’escriptor colombià que, sense deixar els paràmetres expositius de la novel·la anterior, Rosario Tijeras (1999), aborda amb gran destresa una actualització del melodrama. La intriga, el suspense, les característiques d’aquest gènere clàssic són ara actualitzats amb personatges procedents de classes populars colombianes que, traslladats a París, ofereixen una multitud de situacions còmiques i alhora tràgiques. El lector necessita avançar amb avidesa en la seua lectura, tot convertint el llibre en una autèntica sorpresa per al lector que desconeixia l’autor.

La història arranca amb la reconstrucció de la vida de Vidal, un jove bell colombià que ha desaparegut. La seua mare, Perla, amb l’ajuda de la seua germanastra Anabel, recorren el passat del protagonista amb l’esperança de la retrobada. Al mig, l’esperit de rebel·lió de mare i fill, enfrontat amb Livia, l’àvia tancada en si mateixa, que no entén ni comprén les actuacions de la seua filla i el seu nét, iniciat en el proxenitisme masculí en la sauna d’un amic de la família.

L’estructura de la novel·la, tot contraposant plànols de diversos nivells discursius, és sens dubte l’element més interessant i original del llibre. Coneixem així, a través de la multiplicitat de veus i dels canvis temporals, que alternen el present, el passat i el futur en una mateixa pàgina, una història de manera completa. Tot això sense perdre el sentit general de la lectura i amb comentaris irònics del mateix narrador-personatge, Vidal que cerquen la complicitat del lector: “tal vez mi error ha sido mezclar en la historia a los muertos con los vivos” (pàg. 74). Un mèrit atribuïble a la complexitat descriptiva de l’escriptura de Franco, tot i la percepció natural i espontània de gran part de la redacció final.

A l’igual que en Rosario Tijeras, en aquesta ocasió, la primera relació sexual esdevé problemàtica per als seus protagonistes; un fet molt evident en la descripció de la primera nit que l’àvia Livia va passar amb el seu marit: “desde entonces dejaría de ser la que siempre fue para convertirse en la mujer avinagrada que yo conocí.” (pàg. 44). D’igual manera, trobem reflexions crítiques que relativitzen aspectes de la quotidianitat: “cuando uno se desnuda cualquier cosa puede pasar, y si uno es hermoso tiene que aceptar que la belleza es un patrimonio universal” (pàg. 86).

El plantejament de la violència també ofereix imatges d’interés per entendre com un escriptor colombià aborda la realitat del seu país; així, l’ús del “Monstruo” com la personificació de la violència en diverses escenes esdevé una eina descriptiva que ens ajuda a entendre la concreció d’aquest fet en aquella societat.

Fa mil anys que sóc aquí

Fa mil anys que sóc aquí, Mariolina Venezia, Barcelona, La Campana, 2007 (2006)

La història de cinc generacions de dones ambientada al sud italià ens ofereix un curiós paral·lel amb les històries familiars de la Montserrat Roig a l’Eixample, la Mercè Rodoreda a Sant Gervasi o, a l’altra banda de l’Atlàntic, el Gabriel García Márquez. Es tracta d’un llibre no pretenciós que intenta oferir el retrat directe d’una societat genüina on la cultura i les tradicions guanyen a la llibertat individual de cada protagonista. Tan sols la darrera d’aquestes, Alba, enmig de les transformacions socials i polítiques de la Itàlia (i Europa) de la segona part del segle XX aconsegueix trencar amb el pes de la tradició.

Una novel·la ben escrita, amena, suggerent, amb tocs d’humor dispersos que provoquen la proximitat dels personatges que es queda, al nostre parer, en la mera descripció d’uns retrats prototipitzats de personatges del sud d’Itàlia. Així, les perspectives iniciades en la primera pàgina, per localitzar qui és la veu narrativa, es perden enmig del marasme de persones que centren unes famílies extenses on els noms, sobretot en el cas de les dones, es repeteixen. Cal destacar la desigual referència als fets històrics en els darrers capítols, amb una autora que sembla de sobte preocupada pels esdeveniments de la societat de les darreres dècades amb una localització i ampliació minuciosa de diversos fets que han marcat la recent història italiana i, de retruc, la dels seus personatges: “No és el 1968, és el 1977, no tenim ni passat ni futur, la història ens mata.” (pàg. 290).

Una casa en el fin del mundo

19.08.2009 (Barcelona). Una casa en el fin del mundo (A home at the end of the world, 2006) de Michael Mayer

Una pel·lícula que s’inicia amb una ambientació perfecta del 1967, on els vestits, els pentinats i la música crea un punt suggerent per a l’espectador. Bobby és un xiquet de nou anys i que observa aquells anys de la mà dels seus pares i del seu germà. A poc a poc, tots aniran morint (la tragèdia del germà, que forada un vidre i que es talla el coll és la sorpresa inicial de la història) i ell quedarà sol, fins que anirà a viure amb els pares de Jonathan, el seu gran amic i primer amor.

Aquesta és una història d’amistat a la nord-americana. Aquesta és la llàstima, ja que es queda amb un munt de tòpics i sense possibilitat d’aprofundir en personatges tan suggerents com el mateix Bobby i Jonathan, o Clare, la companya del pis de Nova York, que tancarà el triangle afectiu que es crearà entre els tres. Seran els anys vuitanta l’objectiu del director en l’ambientació de la segona part de la pel·lícula. Novament, la música de l’època farà créixer les expectatives dels espectadors. La consecució de la relació entre els tres protagonistes, tramat amb gran inversemblança, precipita un final en el qual es barregen tímids intents del director per tractar temes de gran trascendència a la fi dels vuitanta com la sida, la decisió de la maternitat o d’altres. Una pel·lícula amb trets inicials de gran interés que no troben una resolució satisfactòria per a espectadors que cerquen alguna cosa més que l’ambientació musical en les darreres dècades. Potser el millor és la interpretació de Collin Farrell, en una pel·lícula estrenada un any més tard que Alejandro Magno (2005), com també el text, una adaptació d’una novel·la de Michael Cunningham, autor del text que va servir pel film Las horas (2003).