La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2005)

El segon volum de Millennium té una continuïtat òbvia en referència als personatges, el Michael Blomkvist i la Lisbeth Salander. Se n’ha escrit molt darrerament sobre la manca d’interés d’aquest segon volum respecte del primer; res més cert però. Estem davant d’una nova escriptura, amb molta agilitat, amb un grapat d’indicis que lliguen perfectament davant de les històries secundàries del primer volum. Una obra magna de qui estava predestinat a recaptar un munt de lectors pel món i que la seua mort va impedir de conéixer.

Vaig escoltar una entrevista a Eva Gabrielsson, la seua vídua i companya que, a causa de problemes legals (no hi havia un matrimoni civil entre ells), ha perdut uns drets en herència que han quedat en mans de la família (pare i germà, segons sembla). Per això, em faig ressò d’una iniciativa justa, d’una plataforma que cerca la recompensa almenys simbòlica d’aquesta dona que va acompanyar-lo durant més de trenta anys: web.

De tota manera, és cert que aquest segon volum no presenta un valor tan innovador com el primer. L’expectativa que crea davant del lector desapareix en tant que els personatges són coneguts; així mateix, el passat de la Lisbeth, amb el descobriment dels seus orígens familiars, és un dels autèntics motors de la història. Una novel·la on novament la denúncia del maltractament de la dona guia l’acció de gran part dels personatges. Una història localitzada a un espai nòrdic concret però que presenta un munt de semblances en qualsevol ciutat occidental actual. Aquest és el valor d’universalitat que ha provocat l’expansió del seu interés. Una recerca dels orígens que acosta el text al gènere picaresc, on la Salander cerca i alhora fuig el que ella anomena “Tot el Mal”. L’origen dels problemes, la causa o motivació de les seues accions. Tots som hereus del nostre passat i, com no, els personatges de Millennium així ho demostren. Una herència que resta a les nostres mans, el fruit de Stieg Larsson, un gran periodista el mèrit del qual ha estat fet aproximar la literatura a tants lectors que no sempre n’estaven pròxims.

Dora diu que no

Dora diu que no, Isabel-Clara Simó, Alzira, Bromera, 2005

Una novel·la breu que es presenta, des de la col·lecció on l’ha inclòs l’editorial, “Espurna”, com a relat adreçat a un públic juvenil. La història de Dora, una jove de divuit anys que la mort sobtada dels pares, l’obliga a madurar de manera precipitada, va més enllà. Amb un discurs tradicional —relat en tercera persona i una estructura de presentació-nus-desenllaç força clar—, la novel·la d’Isabel-Clara actualitza alguns dels temes bàsics en la concreció de la generació actual d’adolescents, com són la relativitat dels sentiments, la independència social i econòmica de les dones, l’existència de joves obertament homosexuals o l’inici de les relacions sexuals d’una jove. Tot plegat crea un relat força atractiu per a un públic ampli, que li agrada llegir de manera àgil i que vol reflexionar durant la lectura o en el moment que aquesta s’acabe. Una relat, doncs, molt més madur que l’altra gran novel·la juvenil de l’autora, Raquel (1992), que tantes generacions d’adolescents han llegit fins al moment actual.

Els homes que no estimaven les dones

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson, Barcelona, Columna, 2008 (2005)

Davant d’un best-seller com aquest, el primer volum de la trilogia Millenium, un lector àvid de curiositat juga a establir els motius del seu èxit:

1.    L’atractiu morbós de la mort sobtada de l’autor abans de veure publicada la seua obra
2.    L’estructura de novel·la negra o policíaca: la incorporació successiva d’indicis
3.    L’adaptació del gènere a la realitat quotidiana: la construcció de personatges desarrelats i fora dels convencionalismes més establerts (Mikael blomkvist, Lisbeth Salander)
4.    L’ambientació nòrdica, això és, l’emplaçament de la història en uns paisatges ben suggerents i on la natura deixa la seua empremta. D’igual manera, el context cultural marcat pel cristianisme protestant
5.    La incorporació d’elements històrics del nazisme suec
6.    L’ús de les noves tecnologies com a eina discursiva i com a element de de la història: una hacker com a protagonista (amb referència a una possible síndrome d’Asperger, pàg. 540)
7.    El plantejament desinhibit de la sexualitat: lesbianisme, parelles paral·leles, etc.
8.    La defensa de les dones: el valor de gènere de la novel·la en la denúncia de la desigualtat social i la violència envers elles

Tot plegat provoca un llibre fresc, nou, intens, on les frases estereotipades de la crítica són, per una vegada, ben certes. No pots aturar la seua lectura. És evident que les dues parts següents difícilment podran estar a l’alçada d’aquesta. La novel·la de Larsson és producte d’una pulsió, d’una rauxa, d’un abocament de sentiments, experiències i sensacions. Un llibre viu, amb garra, que m’ha fet reconéixer que alguns best-sellers aporten algun element a la història de la literatura universal. Amb tocs d’humor i d’ironia, com la citació de Blomkvist a Salander: “això no és una novel·la policíaca. Si l’Anita hagués mort la Harriet, fa anys que n’haurien trobat el cadàver. Era lògic que hagués ajudat la Harriet a fugir i amagar-se.” (pàg. 536), que creen un joc constant de clarobscurs que ensinistren encara més el lector.

Cal destacar la construcció del personatge de la investigadora alternativa i lúcida, Lisbeth Salander, al costat de personatges femenins com l’Erika Berger, la companya laboral i afectiva del periodista Blomkvist, que podien tenir un major desenvolupament. Hi ha històries secundàries no desenvolupades i que queden a mitges, com la família de la Salander (“la mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer”, pàg. 538), o el cas del seu tutor violador Nils Burjman, que supose seran represes en els volums posteriors de Millennium.

Tío Sean

Tío Sean, Ronald L. Donaghe, Barcelona, Ed. Egales, 2005

Un llibre de gènere, que faria les glòries dels queer studies nord-americans, que no sorprén al llarg de la seua lectura. Tot és previsible. L’atracció afectiva del nebot per l’oncle jove i enigmàtic que ha tornat amb un trauma de la guerra del Vietnam, el seu creixement sexual en l’adolescència, atrapa un lector que puga estar àvid d’obres amb final feliç i sense ganes de complicar-se l’existència amb reflexions ingràvides o llunyanes a la quotidianitat. De tota manera, l’element més perjudicial per a la valoració de la novel·la és la inversemblança de la resolució de la relació afectiva final entre el jove Will Barnett —tot seguint l’estela eròtica del seu oncle— pel desgraciat Lance que es creua miraculosament en la vida de l’adolescent.

No deixa de sorprendre l’estructura de la novel·la. L’escriptor opta per una falsa simulació de la realitat, tot introduint elements paratextuals com la hipotètica transcripció d’un diari de l’adolescent casualment localitzat. Una tècnica que dóna senzillesa al text i que atrapa mínimament al lector, tot i que no acaba de reforçar la sensació general d’inversemblança.

És evident que una novel·la com aquesta és deutora d’altres models literaris de gènere, molt desenvolupats en el cinema nord-americà queer com Harry and Max o d’altres films on es plantegen històries que freguen (o entren directament) en l’incest com una manera d’atraure l’atenció del lector o espectador.