L’analfabeta

L’analfabeta, Agota Kristof, Barcelona, Laertes, 2005 (2004)

Hem llegit aquest llibre poc després de conéixer l’autora a través de la seua literatura i a poques setmanes de la seua desaparició. L’escriptora hongaresa afincada a Lausanne, que va prendre el francés com a llengua d’escriptura, presenta en aquest petit text una selecció d’onze escenes autobiogràfiques de la seua vida. Una mena d’herència dels fets cabdals des del seu punt de vista, on l’aprenentatge de la lectura, de l’escriptura a partir de la poesia i l’endinsament en la cultura d’adopció planegen en totes les imatges que podem percebre.

Així, en el primer capítol coneixem com “llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.” (pàg. 9). Un deler per conéixer, per aprendre, que va modelant una existència marcada per la guerra i l’exili i, en paraules de la protagonista-autora, per “la incurable malaltia de la lectura” (pàg. 11).

En relació al segon aspecte, potser ben explícita l’afirmació: “d’entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s’escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que escrius no interessarà mai a ningú.” (pàg. 45). Finalment, l’opció pel francés com a llengua d’escriptura: “aquesta llengua, no l’he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies. A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte. El repte d’una analfabeta.” (pàg. 52). Un testimoni sincer, directe, que obliga el lector a revisar mentalment l’aparent senzillesa dels mots precedents del volum de Kristof.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

L’africà

L’africà, J. M. G. Le Clézio, Barcelona, Ed. 62, 2008 (2004)

Una història autobiogràfica, amb remors de colonialisme, d’exotisme, de creixement iniciàtic. Un llibre suggerent per a entendre la literatura del premi Nobel del 2008 en el qual coneixem els orígens africans de la seua família: el pare va ser metge a l’Àfrica subsahariana. Hi ha comentaris reflexius que conviden a conéixer el continent, però sens dubte el moment culminant és la separació de la família —el pare a l’Àfrica, la mare i els fills a la França ocupada— durant la Segona Guerra Mundial. Una manca de pare durant gairebé vuit anys i una recuperació d’aquest una mica traumàtica, ja que aquest havia perdut l’encís d’aquell continent i la il·lusió per un món idíl·lic, perdut davant de l’enfonsament social i polític post-bèl·lic.

Algunes expressions suggerents:

• “Àfrica era el cos més que no el rostre” (pàg. 17)
• “La memòria d’un nen exagera les distàncies i les alçades” (pàg. 27)
• “Els africans tenen el costum de dir que els humans no neixen el dia en què surten del ventre de la seva mare, sinó al lloc i l’instant en què són concebuts.” (pàg. 87)

Le rouge du tarbouche

Le rouge du tarbouche, Abdellah Taïa, Biarritz-Paris, Atlantica-Séguier, 2004

La première fois que j’ai lu un livre de cet écrivain j’ai eu une sensation très agréable. Ce n’est pas toujours comme ça. Souvent, je peux lire un auteur pour la première fois et penser qu’il ne me plaît pas. À cette occasion, tout est différent. J’aime ses mots, ses phrases, le rythme de ses constructions syntactiques. Taïa écrit avec musicalité, avec les fragrances fraîches d’un poète.

C’est un livre de proses autobiographiques. Il y a beaucoup de souvenirs de sa vie. Un bon mélange avec les histoires personnelles, la lumière de son espace —les villages ou les derb, les quartiers avec des petites ruelles où il habitait— et surtout les sentiments d’une personne qui veut changer son destin. Ce qui me plaît c’est la manifestation de déracinement du protagoniste, l’alter ego du même écrivain, Abdellah Taïa. La perception d’un homme qui finit ses études à Paris et qui s’éloigne de sa propre origine. Il y a un certain moment où personne ne sait d’où il vient où il va : « Rien. Je n’ai rien ici, aucune chance, aucun avenir. » (page 122), « Ma nouvelle vie se construisait à Paris, heureuse ou malheureuse, cela dépendait des jours et des saisons. » (page 125).

Tout est difficile. L’angoisse nait avec la force de la mort. Avec la solitude il peut trouver le bonheur:

•    « J’avais besoin du noir qui me rendait momentanément à moi-même, qui m’apportait de brefs moments de calme. L’intimité a besoin du noir, elle ne peut pas vivre en plein soleil» (pàg. 126)

Mais finalement, l’amour pour le devenir, pour le futur, aide le je des nouvelles. C’est le sentiment général dans toutes les histoires, dans tous les protagonistes qui occupent le livre. Merveilleux.

Harry & Max (2004)

12.08.2009 (Barcelona). Harry & Max (2004) de Christopher Munch

Una història que aborda el tema de l’incest entre germans amb una serenitat sorprenent. Harry té 23 anys i és membre d’una boy band, el seu germà Max, de 16 anys, continua el seu camí en el món de la música. La interacció entre dos germans distints però que s’acosten cada dia més impregna una pel·lícula que costa ser entesa per l’espectador. Tot i l’alternança entre les imatges del present i les del passat (que semblen preses en super 8), la manca de profunditat psicològica dels personatges no acaba de construir cap expectativa en la comprensió de la seua evolució. Un pas de gegant que es veu forçat a la fi de la història, quan s’intenta fer entendre que tot continua igual -la relació sexual i afectiva entre tots dos- malgrat l’existència de noves parelles sentimentals. De tota manera, la serenitat i la manca de grans conflictes esdevé una manera suggerent d’abordar un tema tan complex com és el de l’incest i de relativitzar la seua existència en la societat actual.

L’últim amic

L’últim amic, Tahar Ben Jelloun, Barcelona, Empúries, 2005 (2004)

No sé si és una gran novel·la, com diu a la contraportada Bernard Pívot, però sé que és un llibre que es llig molt bé, molt còmode, amb ganes, i que t’omple d’optimisme.

Sobre l’amistat. Tot i que la precipitació del final provoca en el lector la sensació de rapidesa, d’excessives ganes de l’autor de crear un text breu i concís. Et quedes amb ganes de més. També la segona part, centrada en la veu del segon amic, Mamed, no aporta massa dades, repeteix la història des d’un altre punt de vista, tan sols el final, la destrucció de l’amistat per a preservar el patiment del primer, Alí, davant del càncer del segon. Una mica inversemblant, suportar la destrucció de l’amistat, de la persona que estimes, per tal d’evitar el seu patiment! Idea curiosa de plantejament en història: l’amistat entre homes. Desenvolupament no del tot adequat.

És difícil jugar amb l’amistat, perquè de vegades dubtes, realment, què és l’amistat. Sembla que en el món oriental es valora més. En el nostre, és un valor en extinció. Jo mateix si busque en el meu passat, em quede quasi sense records. Pense que les amistats són paral·leles al teu creixement com a persona en un moment determinat, quan passes una etapa es perden. El llibre de l’escriptor marroquí aporta per aquest manteniment.

Bambilandia

Bambilandia, Elfriede Jelinek, Barcelona, Destino, 2006 (2004)

És obvi que el fet que l’autora rebera el premi Nobel el 2004 va provocar l’interés editorial per tots els seus textos, sobretot els inèdits. D’aquesta manera podem entendre la inclusió en un mateix volum de dos textos distints, encara que coincidents en objectius -la crítica dels totalitarismes-, i de natura ben singular. Dos textos que semblen guions dramàtics però que han estat narrativitzats.

La Jelinek ataca la guerra permanent i els mitjans de comunicació, això és, la seua manipulació de la realitat. Tot prenent el títol del parc infantil que el fill de Milosevic, Mirko, havia creat a Iugoslàvia, a semblança de Disneylàndia, l’autora pretén una mirada naïf que li siga d’utilitat per evidenciar la seua crítica. En el primer relat “Bambilandia” contra l’eix Bush-Blair en la guerra d’Irak; en el segon, “Babel” -el títol d’un dels periòdics que editava un dels fills de Saddam Hussein, Udai-, la visió és més sarcàstica, mordaç i salvatge. Amb reflexions diverses com les següents:

-    ”Matar se volvió superfluo. Follar también se volvió de algún modo impersonal.” (pàg. 90)
-    “Las luchas en las mujeres son errores técnicos, brutales negligencias de los médicos y verdugos que las tratan. Y sobre toda mujer pende por lo menos durante un cierto tiempo el hacha, quiero decir, el hecho que se da con la maternidad, lo que la protege en cambio, quiero decir que la protege de convertirse en propiedad de un solo hombre. Al ser madre, ella será propiedad de todos los hombres.” (pàg. 112)