Lejos de Toledo

Lejos de Toledo, Angel Wagenstein, Madrid, Libros del Asteroide, 2009 (2002)

Amb ressonàncies clarament autobiogràfiques, aquesta novel·la planteja el record com a base narrativa. Un protagonista –un alter ego de l’escriptor–, Albert Cohen que quaranta anys després de viure a Israel torna al poble dels seus orígens, Plóvdiv, a Bulgària. Wagenstein coneix bé el poble on ell mateix va nàixer, de manera que la història es construeix amb gran realisme i dosis de verisme. Una reflexió constant enmig del multiculturalisme i la barreja de religions que representa l’espai geogràfic dels Balcans.

Al nostre parer, el punt feble de la novel·la és l’element de ficció. La voluntat de l’escriptor per acostar a la realitat i fer-ho compatible amb els records personals va en detriment de l’acció narrativa. El resultat és una novel·la sense força, lenta en percepcions i passiva quant a recursos narratius. Tan sols la construcció dels avis del protagonista –els pares són morts durant la guerra–, des de la perspectiva del narrador infant –els records del protagonista a través del temps– mereixen una atenció especial.

Les referències als orígens sefardís de la família del protagonista, amb el manteniment de la llengua, mereixen una atenció especial. No de bades el títol de la novel·la es construeix així, amb la pretensió de fer entendre el desarrelament d’un grup humà que no sap ben bé d’on procedeix ni cap a on va. Una cultura originada a les terres de Sefarad que serveix a l’inici de la novel·la per fer memòria i divulgar els orígens d’aquesta branca del judaisme actual.

Un tractament a banda mereix la reflexió sobre el conflicte arabo-israelià, a través dels atemptats a les ciutats jueves. Així, l’autor ofereix una imatge d’un protagonista, que ha perdut la dona i la filla en una explosió, resignat davant dels esdeveniments i que es presenta a si mateix com “un vagabundo sin rumbo. Y sin ambiciones” (pàg. 98). Una reflexió sobre la humanitat sencera que el porta a comentar: “quizá por ese conformismo innato haya sobrevivido la humanidad” (pàg. 97). Malgrat tot, aquest detall amb gran força de la història mereix un tractament secundari en la novel·la de Wagenstein.

A la ciutat en obres

A la ciutat en obres, Mercè Ibarz, Barcelona, Quaderns Crema, 2002

Aquest llibre de relats desconcerta el lector. Davant del que pot semblar un mer retrat sobre Barcelona i els seus habitants, podem trobar una reflexió molt íntima sobre la situació dels humans en la societat actual, això sí, urbana. Així, observem la delicadesa del relat “Fragilitat de les parets”, una acuradíssima reflexió sobre les fronteres que hi ha entre les persones, en aquesta ocasió els veïns, les parets. Un sentiment, el de la frontera, que tantes vegades ha centrat la prosa d’Ibarz, com en La terra retirada (1992). És aquesta voluntat d’anar més enllà la que construeix tres contes de gran significació que la mateixa autora explicava poc després de la seua publicació: “no m’interessava dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra. Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d’aleshores. Escric des de l’experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda. Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent.”.

Hi ha diversos paral·lelismes en la construcció dels tres relats que atorguen un caràcter força homogeni a les perspectives emprades. Així, les tres protagonistes necessiten la complicitat de tres amigues que retroben en els moments de crisi. Les tres històries del llibre esdevenen un cant a la memòria, al passat compartit entre els personatges. Els tres relats se situen en diversos espais d’una ciutat en obres, on observem l’existència comuna de sanefes decoratives. I tants altres exemples que el lector podrà fàcilment destriar. En definitiva, estem davant d’un llibre distint; poètic, minimalista, en el qual el passat esdevé present a colps de records. Un passeig per una Barcelona personal, la d’Ibarz, en els límits –novament, el concepte de frontera– de la ciutat vella (la Ciutadella, el mercat de Sant Antoni i l’Eixample) que s’ofereix amb un cromatisme propi de les obres pictòriques.

El llibreter de Kabul

Åsne Seierstad, El llibreter de Kabul, Barcelona, Ed. 62, 2009 (2002)

Enmig del terreny de la ficció i del testimoniatge d’un llibre de viatges es construeix El llibreter de Kabul. Un text de la corresponsal de guerra noruega que, com explica al pròleg, va viure un any amb la família d’un llibreter d’aquella ciutat, Sultan Khan. Una indefinició de gènere del qual se’n ressenteix la lectura, irregular, del llibre. Hi ha capítols més narratius, d’altres més testimonials. Hi ha escenes de les quals en tens prous, de les altres, en necessites més… Ella mateix ho manifesta a la introducció: “He triat la forma narrativa, però m’he basat en escenes reals en què jo mateixa vaig prendre part o que m’han estat explicades per qui les han viscudes. [...] Com que no sóc, com és obvi, una escriptora omniscient, quan descric els diàlegs interiors i reflexions és només perquè ells mateixos em van explicar el que pensaven i sentien.” (pàg. 12). D’aquesta manera crida especialment l’atenció el fet que no puguem localitzar cap jo testimoni en el relat. Hi ha un intent d’objectivitat fals —els ulls occidentals que contrasten la realitat sempre són presents— que fa perdre la possibilitat d’haver construït una novel·la on personatges com el mateix llibreter i alguns membres de la seua família, com la germana Leila o les dues dones, la Sharifa i la Sonya, tindrien un tractament més adequat a la realitat que ofereixen.

Amb tot, les seues reflexions sobre els vestits d’aquell país en relació a la condició de dona són ben suggerents: “pel que fa a mi, em consideraven com una mena d’ésser hermafrodita. [...] Podia evitar respectar els rígids cànons del vestir de les dones afganeses i m’havien permès anar allà on volgués. Tot i així, sovint em vaig posar el burca, més que res perquè em deixessin en pau. [...] Des de darrere del burca, a més a més, podia mirar sense que em miressin” (pàg. 15). Aquesta és la contradicció, la presó per a ser lliure. D’igual manera, l’obsessió per tenir només fills mascles és omnipresent en els desitjos de les futures mares, de la mateixa manera que vaig copsar en la construcció d’Els silencis de Maria, durant el matrimoni que la Maria tenia amb el Hàfez: “ara està prenyada per segon cop i aterrida de pensar que pugui ser una nena.” (pàg. 230).

Un llibre, doncs, per a conéixer una mica més la difícil interacció de sexes en el món oriental.