La dona de verd

La dona de verd, Arnaldur Indridason, Barcelona, La Magrana, 2009 (2001, Grafarþögn)

A partir d’una costella humana que una nena té a la boca, l’autor islandés construeix una història de misteri i de gran tensió que et manté des de l’inici amb gran interés per a desenvolupar-la. Potser un dels millors trets del relat d’Indridason és la construcció paral·lela d’històries secundàries que coincideixen, com un acurat trencaclosques, a la fi del llibre. Un joc temporal bé amb el present, amb les històries de l’inspector Erlendur Sveinsson i la seua filla drogoaddicta, l’Eva Lind, la troballa d’un esquelet humà o la turmentosa relació del policia Sigurdur Oli; bé amb el passat, amb la misteriosa aparició de la dona de verd, al voltant de la història de maltractament salvatge que Grimur aplica sobre la seua dona, Margret, i els tres fills, Simon, Tomas i la malaguanyada Mikkelina.

Una successió, doncs, d’històries creaudes que enllacen de manera perfecta davant d’un escriptor que ha sabut aplicar les tècniques de la narrativa de misteri i de caire policíac. Tot això adobat d’un embolcall propi de la narrativa nòrdica, un alé sorprenent marcat pel fred, la natura en estat salvatge, la neu, la solitud. Uns paisatges comuns als d’altres autors del mateix país com Halldór Laxness —amb relats tan suggerents com Gente independiente (1934-1935) o El concierto de los peces (1957)— o Thor Vilhjálmsson —Arde el musgo gris (1986). Natura, solitud i humans, tres elements que sintetitzen novel·les com la d’Indridason.