Un rock’n'roll en el Ártico

Un rock’n'roll en el Ártico, Mikael Niemi, Barcelona, Destino, 2000 (2004)

L’avantatge de viatjar és conéixer espais que poden ser objecte literari, com és el cas d’aquesta petita joia. Pajala és el nom d’una petita població sueca pròxima a la frontera finesa; aquest és l’indret que usa l’autor per ambientar una història de gran tendresa i immediatesa que ofereix la nuesa d’una veu infantil –construïda des de la maduresa, on rau el present del narrador que recorda el passat– que esdevé testimoni de les transformacions acusades de la societat escandinava de les darreres dècades del segle XX. Una societat que va passar de la cultura de la subsistència –amb una enveja lògica del desenvolupament de la capital, Estocolm– a la concreció d’un estat del benestar inimaginable per als petits protagonistes: “la nuestra fue una infancia marcada por la escasez. No material, en ese aspecto no nos podíamos quejar, sino escasez de identidad. No éramos nadie.” (pàg. 50). Una reflexió entorn a la difícil concreció d’una població marcada per la proximitat a una altra cultura, la finesa, que els aboca a la manca d’identificació en un o en un altre context.

Aquesta és una història sobre l’amistat entre infants i adolescents; amb un Matti i Niila que protagonitzen diverses escenes on tot es converteix en la primera vegada que, això és, en el procés iniciàtic particular d’una petita població i els seus habitants més joves. La música, el rock’n'roll, de la mà del professor nou de música, es convertirà en el revulsiu esencial de les seues existències. L’evolució d’uns joves, en definitiva, en el pas al món dels adults: “me di cuenta que el mundo había encogido. Pero no, era yo que me había hecho el doble de alto. Alrededor de mi sexo había crecido pelo. Me había hecho mayor.” (pàg. 44).

La ironia provoca, sens dubte, alguns dels moments més interessants de la redacció de Niemi; així, podem llegir comparacions tan suggerents com aquesta: “una vez que descubres el poder de la música ya no hay marcha atrás. Es como cuando te haces una paja. No puedes dejarlo.” (pàg. 77). Tot plegat, una història ben construïda que deixa a la fi una sensació d’inacabament, de trencament del fil argumental una mica brusc. Com una peça musical, un ball de rock’n'roll inacabat…

Las marismas

Las marismas, Arnaldur Indridason, Barcelona, RBA, 2009 (2000)

Una segona novel·la de l’escriptor i periodista islandés, Arnaldur Indridason, que ens porta l’alé de les terres d’aquell país. Una flaire intensa del paisatge, del temps, de les peculiaritats d’aquella illa que recorda, sens dubte, la particular ambientació de les novel·les de l’escriptor finés, Arto Paasilinna.

Els personatges centrals de la història són gairebé els mateixos dels de La dona de verd (2001), la novel·la més coneguda de l’escriptor. Amb tot, potser en l’anterior els protagonistes, el policia Erlendur i el seu company Sigurdur Óli, al costat de la filla del primer, Eva Lind, entre altres, es troben més desenvolupats. En aquesta ocasió l’autor se centra en el misteri d’un assassinat a una casa de les marismes de la capital d’Islàndia. S’inicia així una recerca que servirà per a reflexionar sobre la condició endogàmica de l’illa-estat al llarg de la història i que ha servit per a construir un arxiu genètic centralitzat dels seus 270.000 habitants. Una decisió real, aprovada al Parlament islandés el 1998 i que va comptar amb l’oposició dels metges del país, entre altres motius, perquè es va encarregar a una multinacional farmacèutica. Tot i l’interés per a la recerca que pot tenir aquesta iniciativa, Indridason s’afegeix als crítics amb la decisió, en tant que ofereix a la novel·la un cas d’ús fraudulent de la informació. Un debat encés en aquell país que es pot extrapolar per a la resta de societats occidentals.

Una llaminadura

Una llaminadura, Muriel Barbery, Barcelona, Ed. 62, 2009 (2000)

No sempre és habitual que una novel·la posterior d’un autor obligue als lectors a conéixer les primeres obres d’aquest. Això és el que ha passat amb Muriel Barbery, l’escriptora francesa que viu al Japó (quin curiós paral·lelisme amb l’Amélie Nothomb!) i que amb Una llaminadura iniciava el seu retrat dels veïns d’un mateix edifici a la rue Grenelle de la capital francesa. L’elegància de l’eriçó (2006) ens descobria la nuesa d’una portera i d’una jove veïna que era testimoni de la realitat interior d’aquesta. Uns quants anys abans, l’autora havia dissenyat una història amb un prisma semblant –la multiplicitat de perspectives– per a descriure el ric món interior d’uns personatges en conflicte que van balanç de tota la seua vida, com el cas que centra el relat, el crític gastronòmic, monsieur Arthens. Un personatge que ha conservat unes relacions dolentes amb tothom però que esdevé el punt de preciosisme culinari d’una novel·la que fa oldre als lectors amb una intensitat només comparable a l’estada real davant d’una cuina de gran restaurant.

Es tracta, doncs, d’un llibre ben escrit, àgil, amb una dosi suficient d’informació en el parlament de cada personatge que acompanya l’avanç de la història. Un relat que avança a grans trets la poeticitat i la humanitat de la prosa de Barbery coneguda a través de L’elegància de l’eriçó, a través del veí del quart de la portera Renée. El record del passat de monsieur Arthens des de la cambra on agonitza recorda al lector català algunes de les pàgines mestres de Mirall trencat, amb una Teresa Goday que reconstrueix el seu passat davant de la presència d’algun dels seus néts. Unes pàgines on la història s’alenteix davant del ritme trepidant del testimoni dels altres personatges, uns parlaments naturals, espontanis, ben llunyans a les recreacions aristocratitzants i selectives de la vida d’un crític gastronòmic. El lector esdevé a la fi l’element actiu que uneix les peces del trencaclosques, qui completa les peces del joc. Un lector actiu que ensuma, amb força, la flaire dels aliments cuinats en el record del protagonista.