Rosario Tijeras

Rosario Tijeras, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2007 (1999)

Dins de l’onada del que podríem anomenar realisme brut, amb títols ja llegits de Daniel Sada, Tryno Maldonado o Rogelio Guedea, descobrim aquest reconegut llibre de l’escriptor colombià que aborda amb gran cruesa el conflicte d’una dona enmig de la violència del narcoterrorisme del seu país. Una història retrospectiva on un dels dos homes protagonistes, Antonio i Emilio, enamorats de la mateixa dona, reconstrueix la vida de la jove, a la porta de la mort, una vegada ha caigut aquesta en una emboscada.

La construcció psicològica de la dona, des dels ulls d’un home, és segurament el punt més interessant de la novel·la, on podem arribar a entendre els motius que la porten a un determinat tipus de vida. Les observacions de la veu narradora també són d’interés per entendre un món, el dels membres de l’alta societat que es relacionen amb una delinqüent com és la protagonista, que relativitzen diversos conceptes de la quotidianitat:

• “siempre he pensado que en el amor no hay parejas, ni triángulos amorosos, sino una fila india donde uno quiere al que tiene delante” (pàg. 87).
• “somos millones de comemierdas que tenemos que curarnos en silencio o, como ha ocurrido tantas veces, morirnos de una sobredosis fecal.” (pàg. 112)

Al mateix temps, Medellín, la ciutat on tots viuen, es converteix en el marc perfecte del creixement i del desenvolupament dels tres protagonistes. Una història que pot impactar per la immediatesa de la descripció i per la síntesi de l’acció relatada.

Cérémonie

Cérémonie, Yasmine Chami-Kettani, Paris, Babel, 1999

À propos du mariage du frère de la protagoniste, Khadija, l’écrivain reconstruit l’ambiance des familles marocaines pendant le temps de cette cérémonie. Khadija est une jeune architecte de trente-cinq ans après son divorce. Elle est retournée vivre chez ses parents et sa voix montre la contraposition de sa vie actuelle et les souvenirs du passé. Une histoire entre le poids de la tradition et la volonté de la liberté. Ses réflexions sont réalisées avec la complicité de sa cousine qui est venue aussi participer à la fête familière : Malika. Le mélange couvre le roman ; les sentiments contradictoires forcent Khadija à montrer son désespoir.

Le point faible de l’histoire est peut-être la conception et la concrétion du personnage principal. Khadija est le prétexte pour l’action, mais en même temps l’object de réflexion. Malgré tout, le fil argumentaire se perd à travers des histoires secondaires comme l’anecdote d’Aïcha, la cousine perdue.

Dans Cérémonie, nous écoutons la voix d’une femme qui avait lutté pour sa liberté : « allez, viens, maman, on n’a plus rien à faire ici, tu vois bien qu’il ne veut pas de nous » (p. 8), à propos de l’action négative de son père. Mais une réalité, « elle est lasse de lutter, et soudain n’a plus en elle que le désir de fuir » (p. 17), le passage du temps provoque en elle la perception de cette réalité : elle ne peut pas fuir  toute sa vie. Le moment le plus intéressant est la complicité construite entre les deux cousines,  Khadija et Malika ; c’est l’évocation de la force morale et humaine entre les femmes de ce type de civilisation où les femmes n’ont pas encore obtenu l’égalité face aux hommes. Et, finalement, un désir symbolique, la manque de sexe : « plus secrètement, elle voit dans sa fille un double inversé de l’époux, une fille sans sexe » (p. 49).

Mara y Dann

Mara y Dann, Doris Lessing, Barcelona, Ediciones B, 2005 (1999)

Aquest és un llibre de viatges. Llegir-lo dins d’un tren esdevé especialment suggerent. De primer, la portada ofereix, en la tira que l’embolica, un comentari d’un crític de Los Angeles Times qui parla d’“una obra provocativa y estimulante”. És cert, es tracta d’una narració que fa pensar. Res més llunyà que provocatiu, podem dir-ne que només és un llibre diferent. Ben llunyà als anteriors de l’autora —deia un crític recentment a El País, que només una escriptora com Lessing, gosaria publicar un llibre tan difícil com aquest—, com Ben i el seu món (2000) o els meravellosos dietaris que descriuen la seua vida, com El quadern daurat (1962). Una dona compromesa, d’esquerres, postcomunista, feminista, lluitadora de la vida, model de generacions, que va forjar-se a través dels viatges. Aquesta novel·la és una mica la seua vida, una història d’aprenentatge, iniciàtica, on dos joves van a la recerca del món, defugint els seus orígens, obligats a partir de la seua terra una vegada els dolents acaben amb la seua família, d’ascendència noble. No recorden el seu nom, els imposen altres noms que substitueixen els originals.

Una història distinta però, que també recorda la millor Lessing. El regust per la lluita contra les injustícies de les dones: ésser embarassada és un handicap, un fet que resta independència a una persona que necessita, per a sobreviure, canviar de lloc constantment. Un model de lluita, Dann, que pot servir per a entendre la superació personal de perfils psicològics d’altres relats. Com el model de Mara, amb la Maria d’Els silencis de Maria (2008). Paral·lels enigmàtics que ajuden a entendre l’arquitectura de la literatura.