Sebastian

Sebastian (El quintet d’Avinyó, IV), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1983)

El primer llibre llegit, tot fent cas a la indicació equivocada en xifra romana de l’editorial, no és el primer publicat de la sèrie última de novel·les de Durrell. Es tracta, segons l’ordre d’aparició, de la quarta. Amb tot, com indiquen totes les crítiques i notes referencials, el quintet es pot llegir amb independència, les unes de les altres. Ho veurem, ho contrastarem, en acabar la seua lectura. De moment, el lector es troba a Sebastian amb diversos personatges entrecreuats en una història a mitjan camí entre la Ginebra de la fi de la II Guerra Mundial, envoltat de psiquiatres i psicòlegs que tenen cura de diversos personatges que, segons sembla, tindran el seu paper en altres novel·les de la sèrie. L’altra banda del pont espacial és, com no podia ser d’una altra manera amb Durrell, l’Egipte d’Alexandria, tot seguint el rastreig dels coptes i dels anomenats “adoradors de la mort”, una mena de secta esotèrica que impregna l’esència i l’evolució dels dos personatges principals, el malhaurat Affad i la supervivent Constance, qui protagonitzarà el tercer lliurament de l’autor.

Un altre espai recurrent, a les acaballes de la història, és la Provença i la ciutat d’Avinyó, la ciutat que donarà peu a la primera de les novel·les, Monsieur (ou Le prince des tenèbres); tot just l’he començat a llegir. Sebastian ofereix una reflexió substanciosa sobre les dificultats de les relacions personals, especialment les afectives, en un món en transformació i en crisi com és el temps de la II Guerra Mundial. Durrell no aborda directament cap situació, sinó que les mostra, les ofereix al lector intel·ligent perquè les sàpiga entreveure, per abordar-les, analitzar-les i traure’n conclusions. Hi ha el col·lega metge de la Constance, el Schwarz, jueu que va deixar la seua dona a Europa, a Viena, i que a les acaballes de la novel·la no podrà resistir el remordiment davant d’una esposa que ha sobreviscut als camps de concentració nazis de manera ben llastimosa. Hi ha els companys de l’Affad, que cerquen aturar el temps a través de la fixació amb la mort. Hi ha l’existència enigmàtica i poderosa, que intenta controlar la voluntat de l’Affad, del príncep. Hi ha Mnemidis, el pacient boig, aturmentat per la pressió religiosa que acaba amb la felicitat de Constance, la seua metge que l’intenta guarir.

Tot plegat, la descripció d’un món en transformació que inquieta el lector i que el motiva a continuar endavant. Tot per seguir el repte final de Durrell. Una proposta ben suggerent, com la que ja havia estat El Quartet d’Alexandria.

La pianista

La pianista, Elfriede Jelinek, Barcelona, Columna, 2004 (1983)

La història d’atracció i repulsió entre l’enigmàtica professora de piano Erika Kohut i el jove alumne Walter Klemmer. Una situació de límits de la condició humana que Jelinek sap tractar amb gran destresa. El lector assisteix impàvid a la consecució d’autolesions de l’Erika, al temps que s’inicia el festeig del Walter. La professora, amb els quaranta acomplits i amb una vida depenent completament de la mare, mostra una gran immaduresa en el tractament de la possible relació amb el jove pretenent. Aquest és un dels punts forts de la novel·la, l’equilibri just en el tractament de la passió que senten els personatges entre ells i la dificultat per manifestar-la. La filla, l’Erika, que odia la mare, però alhora l’estima —amb intent de violació inclòs—; la professora que desitja l’alumne, però alhora li marca la distancia; l’alumne que es nega a dur endavant el programa d’actes masoquistes amb l’estimada professora, però alhora la tracta amb violència quan s’hi acosten. Un munt de incoherències entre els desitjos i la realització dels actes entre els personatges que aclaparen el lector, sense que puga fer res per aturar la situació o intentar redreçar-la. Jelinek sembla la investigadora de laboratori que, una vegada ha situat els elements de l’experiment —els tres personatges principals—, els deixa fer segons els seus instints.

És evident que els elements autobiogràfics de l’autora no s’amaguen. El seu coneixement del món de la interpretació del piano, com també la difícil relació amb la seua mare —tal com he pogut comprovar en diverses entrevistes i, fins i tot, en la seua biografia escrita per Yasmin Hoffmann (Elfriede Jelinek. Une biographie, 2005)—, són peces fàcilment localitzables en aquesta novel·la. D’aquesta manera, també podem observar la correcció de l’adaptació fílmica que Michael Haneke va fer el 2001. Totes les obres de la premi Nobel del 2004 aborden la violència com a punt de contacte entre els personatges, amb la voluntat clara de denunciar la seua existència en les societats tranquil·les i falsament democràtiques d’occident. La dona esdevé, i en especial en La pianista, el centre d’aquesta violència, bé com a actant, bé com a receptora. Una difícil convivència en la qual l’Erika esdevé alhora víctima i botxí, a partir de la seua peculiar concepció de la vida. Una realitat que es justifica, a través del desenvolupament de la història, per la pressió psicològica d’una mare possessiva —anomenada per la narradora com a “mare puma” (pàg. 143), entre altres apreciacions— i d’un pare inexistent del qual se suggereix que va abordar sexualment la jove filla. Un seguit de traumes que construeixen, de manera efectiva, una dona que no pot estimar com cal i que troba a través de la destrucció l’única manera de seguir endavant.

El llenguatge de l’autora austríaca és directe, sense cap tipus de prevenció, un fet que cal destacar, ja que aquesta és una de les seues principals aportacions. El fet que oferesca una visió crítica i tan dura de la societat benestant del seu país —amb la denúncia implícita del manteniment de la ideologia nazi— no és tan novedós, si atenem al precedent d’altres escriptors del mateix estat que així ho van fer: Elías Canetti o Thomas Bernhard, sense anar més lluny. La voluntat de provocació, sobretot en relació a la situació de la dona en la societat que retrata l’escriptora, aporta frases com les següents:

• “Les dues dones ja grans, amb els genitals tancats i secs, es llancen contra qualsevol home perquè no pugui atansar-se a la seva cria. [...] Els llavis de la vulva de les dues dones grans, enrigidits per silicificació, s’obren i es tanquen fent uns xerrics secs, com les pinces d’un escarabat volador moribund, però no aconsegueixen caçar res.” (pàg. 36)
• “clava a un alume i a un altre una mirada que podria tallar el vidre [...]. És exactament el gest amb què la seva mare li va voler trencar el cap, el dia que va fracassar en el concert.” (pàg. 63)
• “Està contenta de tenir l’edat que té, no ha tardat gens a poder canviar la joventut per l’experiència. [...] Tot comptat i debatut, el que compta són les arrugues, els plecs, la cel·lulitis, els cabells blancs, les bosses dessota els ulls, porus oberts, dents postisses, ulleres i deformació del cos.” (pàg. 156-157)
• “Un abisme profund d’uns disset centímetres de membre, del braç de l’Erika i d’una diferència de deu anys separa els seus cossos.” (pàg. 167)