Monsieur Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon)

Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon, I), Lawrence Durrell, Barcelona, Ed. Versal, 1986 (1974)

Inquietant. Història dins d’història. Relat infinit on el lector pot realitzar les interpretacions que considere. Tot això, és obvi, pot dificultar la seua intel·ligibilitat i desviar-ne l’atenció. Ressò inherent a altres novel·les de la sèrie, amb la Sylvie, l’Akkad, la Livia…, amb Avinyó, Alexandria i el món mediterrani com a rerefons del segon llibre que he llegit del quintet. El capítol final, construït amb la intenció de tancar la història o almenys de crear les darreres línies interpretatives, ofereix la nuesa d’un escriptor de ficció —un alter ego del mateix Durrell?—, el Blanford citat en la ficció dins de la ficció de l’escriptor Rob Sutcliffe com a Bloshford, que remet a diversos enllaços d’altres novel·les de la sèrie.

Sempre s’ha dit que Durrell volia que els cinc llibres es pogueren llegir amb independència i sense un ordre concret —no hi ha en absolut una correlació delimitada, ni per ell mateix, ni per la crítica—. Amb tot, és obvi que el lector cerca els punts en comú, els personatges latents, les històries represes. Aquests és el joc de l’autor: fer realitat el que en realitat és mentida. Aquesta és la base de la literatura, de la novel·la com a gènere, i Monsieur no és alié a aquest objectiu. Una novel·la en la qual s’entrecreuen diversos personatges que viuen un temps a un castell d’origen templari a la Provença, a Verfeuille. Una interacció marcada pels llaços afectius i de consanguinitat: els germans Bruce i Pia, casats al seu torn amb Sylvie i Rob Sutcliffe, respectivament. D’igual manera, pren força el personatge que se suïcida i marca l’evolució del relat, Piers, el germà de Sylvie, marcat profundament per la secta gnòstica que té el seu centre d’operacions —amb el guia que esdevé Akkad (pàg. 142)— a l’oasi de Macabru, a Alexandria: “era un adorador del Dios de los templarios. Creía en el usurpador del trono, el Príncipe de las Tinieblas.” (pàg. 31). Unes referències explícites al títol que troben diverses matisacions mé endavant (pàg. 221).

La novel·la és rica en perspectives i en veus narratives, de tota índole: ara se centra la història en el metge Bruce, ara en l’escriptor Sutcliffe, ara en el doctorand sobre els templaris Toby Goddard… Tot plegat per a constituir una història de reflexions sobre la natura humana i les interrelacions d’aquesta amb les forces de la natura: “lo que en realidad muere es la imagen colectiva del pasado, todos los yoes temporales que han estado presentes, de una manera consecutiva, juntos ahora en un instante de atención perfecta, de aprehensión clara como el cristal, que podría durar siempre si uno lo deseara.” (pàg. 17).

Un dels personatges més suggerents és el de Sutcliffe. Així, abans d’escoltar la seua pròpia veu als “Documents venecians” del tercer capítol, coneixem la seua degradació —agreujada per la fugida de la seua esposa, la Pia, amb la seua amant, la dona de color Trash— prèvia al també suïcidi, amb l’escabrosa descripció de la seua decisió de no rentar-se i gaudir-ne de les costres de l’orí i d’altres fluids corporals (pàg. 18). A partir de les notes que deixa escrites, trobem una altra pauta de reflexió: “La identidad es la frágil sugestión de coherencia con que nos vestimos. Es a la vez ilusoria y muy real, y muy necesaria para la felicidad, si es que la felicidad es realmente necesaria.” (pàg. 89-90). En els seus quaderns podem llegir sentències com les següents:

• Hoy la muerte es un limbo poblado por vivos. (pàg. 221)
• Un crítico es una lombriz en el hígado de la literatura. (pàg. 260)
• Observó con disgusto que el suicidio era en realidad demasiado doloroso, y abandonó la idea durante algún tiempo. Luego, como una fruta azulada, la melancolía empezó a crecer de nuevo. (pàg. 258)

Un altre personatge d’interés és la seua esposa, la Pia, qui conserva durant molts anys de matrimoni una caixa secreta que no deixa veure al marit. Allà hi ha nines i altres andròmines de la infantesa; quan ell les descobreix, es trenca l’equilibri: “Había profanado la realidad interna de su lejana infancia.” (pàg. 224). Així, mostra conductes peculiars com “nunca podía pasar toda la noche en cama con un hombre; tenía que levantarse e ir a otra cama después de hacer el amor.” (pàg. 225). Amb l’amant Trash, amb qui viatja pels mateixos llocs on havia estat amb el marit, hi ha descripcions suggerents com aquesta: “El cuerpo de Trash huele como una tarta nupcial.” (pàg. 237).

Comptat i debatut, Durrell ens ofereix un nou capítol de la seua obra última, del seu testament per aquells qui hem volgut retrobar-lo després d’El quartet d’Alexandria, en un relat on s’amaga en tots i cadascun dels personatges. La multiplicitat de perspectives i de pensaments, en el seu conjunt, respon al debat personal d’un autor que posa fi al seu bagatge emocional i intel·lectual. Aquest és el mèrit i el talent de l’escriptor i la seua obra. I nosaltres, testimonis i hereus de la seua dèria.