VOS

20.08.2009 (Renoir-Floridablanca, Barcelona). VOS (2009) de Cesc Gay

Una comèdia urbana, centrada en les relacions amoroses entre quatre persones, producte d’una adaptació d’una peça de teatre de Carol López. Intel·ligent creuament de pensaments, de conflictes quotidians, al voltant d’un pretext, l’embaràs desitjat d’una d’aquestes dones, la Clara, del seu millor amic Manu, i l’inici d’una relació sentimental d’aquesta amb Ander, amic basc de Manu recentment vingut i que és parella de Vicky, la quarta del grup. Tot plegat crea una història senzilla, prou ben traçada que es manté bé en escena gràcies a la interpretació dels actors i de les actrius i a l’estructura o posada en escena del film.

Així, assistim a un rodatge en directe, amb la superposició d’escenes de ficció amb el making-of de la  pel·lícula. Tot alhora, tot creant una atmosfera força suggerent de l’espectador que va conéixer aquest director amb l’anteriorment reconeguda Krámpack (2000). Cesc Gay diu sobre l’obra de teatre de Carol López que va quedar atrapat per aquesta des del moment que la va veure; el repte era portar-la al cinema. Per això, el més meritori de la pel·lícula és la manera com és contada una història que potser no hauria d’haver deixat el seu llenguatge original, el del teatre. Una història com Krámpack o altres posteriors de l’autor com En la ciudad (2003) tenien més d’això, d’història, o de relat de personatges per ser transmés a l’espectador. Amb tot, el resultat formal, l’estructura final del film esdevé francament satisfactòria.

Una casa en el fin del mundo

19.08.2009 (Barcelona). Una casa en el fin del mundo (A home at the end of the world, 2006) de Michael Mayer

Una pel·lícula que s’inicia amb una ambientació perfecta del 1967, on els vestits, els pentinats i la música crea un punt suggerent per a l’espectador. Bobby és un xiquet de nou anys i que observa aquells anys de la mà dels seus pares i del seu germà. A poc a poc, tots aniran morint (la tragèdia del germà, que forada un vidre i que es talla el coll és la sorpresa inicial de la història) i ell quedarà sol, fins que anirà a viure amb els pares de Jonathan, el seu gran amic i primer amor.

Aquesta és una història d’amistat a la nord-americana. Aquesta és la llàstima, ja que es queda amb un munt de tòpics i sense possibilitat d’aprofundir en personatges tan suggerents com el mateix Bobby i Jonathan, o Clare, la companya del pis de Nova York, que tancarà el triangle afectiu que es crearà entre els tres. Seran els anys vuitanta l’objectiu del director en l’ambientació de la segona part de la pel·lícula. Novament, la música de l’època farà créixer les expectatives dels espectadors. La consecució de la relació entre els tres protagonistes, tramat amb gran inversemblança, precipita un final en el qual es barregen tímids intents del director per tractar temes de gran trascendència a la fi dels vuitanta com la sida, la decisió de la maternitat o d’altres. Una pel·lícula amb trets inicials de gran interés que no troben una resolució satisfactòria per a espectadors que cerquen alguna cosa més que l’ambientació musical en les darreres dècades. Potser el millor és la interpretació de Collin Farrell, en una pel·lícula estrenada un any més tard que Alejandro Magno (2005), com també el text, una adaptació d’una novel·la de Michael Cunningham, autor del text que va servir pel film Las horas (2003).

Los hombres que no amaban a las mujeres

13.08.2009 (Renoir Floridablanca, Barcelona) Los hombres que no amaban a las mujeres (Män som hatar kvinnor) (2009) de Niels Arden Oplev

Sempre és complicat valorar les adaptacions de novel·les al cinema i, en aquesta ocasió, no hi ha motiu per a l’excepció. És evident que la història de Stieg Larsson està concebuda per a ser una novel·la extensa i intensa. Les dues hores i mitja que dura la pel·lícula no recullen bona part de les històries secundàries de la primera part de Millennium, els bocins que la converteixen en una obra magnífica. No obstant això, i segurament gràcies a l’autoria sueca-danesa del film, l’espectador no se sent defraudat, sobretot el que ha llegit la novel·la. Els canvis efectuats mantenen el vigor de la història principal, com també hi ha una certa fidelitat en la construcció dels personatges, molt especialment amb la dificultat de donar vida a la detectiu Lisbeth Salander, un paper que la Noomi Rapace broda en diverses escenes com en la violació del tutor Nils Bjurman. En definitiva, una correcta adaptació cinematogràfica.

Rojo oriental

10.08.2009 (Renoir Floridablanca, Barcelona). Rojo oriental (Satin rouge) (2009) de Raja Amari

Una pel·lícula tunesina i de producció francesa que reconforta, en tant que ens ofereix una perspectiva del món de les dones del Magrib en l’actualitat, enmig de la modernitat occidental i la tradició oriental. Una visió de dona, la directora n’és ben conscient, que permet construir l’evolució psicològica d’una vídua jove, la Lilia, que literalment s’avorreix i té com a única dedicació netejar la pols de casa i preocupar-se per la filla adolescent, la Salma.

Ben prompte, després de cercar casualment la seua filla, descobreix el món dels cabarets, de la riquesa cromàtica i musical de la dansa del ventre. Lilia se sent atreta i inicia la seua pròpia superació, a partir de la transgressió del paper que la societat de la seua cultura li marca en tant que és una vídua. Una pel·lícula sobre la superació de la dona, de la lluita en condicions adverses que, sense massa pretensions teòriques ni tampoc pràctiques, aconsegueix que l’espectador entenga perfectament els motius de la seua actuació, com també el desenllaç de la història. Una bona pel·lícula per a entendre millor els tímids intents de la transformació de la dona en el Magrib.

Paranoid Park (2007)

03.08.2009 (Renoir Floridablanca, Barcelona). Paranoid Park (2007) de Gus Van Sant

Tot i que es va estrenar abans la darrera pel·lícula del director Gus Van Sant, Mi nombre es Harvey Milk (2008) al nostre país, finalment, ha arribat la història que enllaça amb Gerry (2002) i Elephant (2003). Un nou retrat d’adolescents que voregen la societat i que la transgredeixen. Si en Elephant assistíem a la concreció d’un assassí desequilibrat, ara, en un nou personatge de la mateixa generació, Alex, el director projecta com el destí o l’atzar pot portar un d’aquells joves a esdevenir un assassí.

Un dels elements que més ensinistra és l’alternança d’escenes filmades en super 8, com una mena de retrat pròxim a la realitat dels skaters. Una naturalitat o efecte de provisionalitat que es veu enriquit amb el fet que el càsting va fer-se a través de MySpace.com. El resultat, uns protagonistes pròxims, versemblants, poc professionals -com no podia ser d’una altra manera- i una història que ens condueix a pensar sobre el tipus de generació que ens ve al darrere: sense emocions, sense il·lusions i amb un esperit de rebelió o de voluntat de fer front a les coses gairebé nul. Una pel·lícula que porta, sens dubte, la signatura tècnica i emocional d’altres obres de Gus Van Sant.

Harry & Max (2004)

12.08.2009 (Barcelona). Harry & Max (2004) de Christopher Munch

Una història que aborda el tema de l’incest entre germans amb una serenitat sorprenent. Harry té 23 anys i és membre d’una boy band, el seu germà Max, de 16 anys, continua el seu camí en el món de la música. La interacció entre dos germans distints però que s’acosten cada dia més impregna una pel·lícula que costa ser entesa per l’espectador. Tot i l’alternança entre les imatges del present i les del passat (que semblen preses en super 8), la manca de profunditat psicològica dels personatges no acaba de construir cap expectativa en la comprensió de la seua evolució. Un pas de gegant que es veu forçat a la fi de la història, quan s’intenta fer entendre que tot continua igual -la relació sexual i afectiva entre tots dos- malgrat l’existència de noves parelles sentimentals. De tota manera, la serenitat i la manca de grans conflictes esdevé una manera suggerent d’abordar un tema tan complex com és el de l’incest i de relativitzar la seua existència en la societat actual.

Déjame entrar

27.05.2009 (Renoir-Floridablanca, Barcelona). Let the right one in (Déjame entrar) (2009) de Tomas Alfredson

Aquesta pel·lícula sueca, que va guanyar el Méliès d’Or a Sitges el 2008, ha estat una autèntica troballa. Un film còmode, tot i el terror i la voluntat macabra d’una gran part de les imatges amb sang i freixures que ha dissenyat el director. La interpretació dels dos joves protagonistes, Oskar (Kare Hedebrant) i Eli (Lina Leandersson) són una grata sorpresa. Madurs, decidits, controvertits. Una història farcida de vampirs on la petita Eli esdevé el personatge mestís, misteriós, i origen d’una història circular. Amb un final que evoca i explica l’inici de la història. Basada en la novel·la de John Ajvide Lindqvist. Un nou exemple que el cinema pot ser més conegut que l’obra literària d’origen.