Quinx

Monsieur o El Príncipe de las Tinieblas (El quinteto de Avignon, V), Lawrence Durrell, Barcelona, Plaza & Janés, 1996 (1985)

Durrell tanca el cercle amb Quinx. Una nova recreació de les històries viscudes pels personatges del quintet a la Provença, enmig de les guerres que assolen Europa i el beatus ille de l’espai on es mouen amb la reaparició de personatges anteriors com Sabine que havia marxat amb els gitanos que es mouen per la Camarga francesa. Potser aquesta part és la més irònica i on Durrell es mostra més relaxat amb els seus personatges. Així és fàcil localitzar una defensa de la banalitat de la vida i dels seus plaers, amb afirmacions com aquesta: “cuando el orgasmo se comparte de esta manera se te admite en el reino que hay entre la muerte y el renacimiento, el taller donde se forjan por igual el pasado y el futuro. La clave está en captar esta simultaneidad.” (pàg. 18). Una explicació del clímax que es veu ampliada: “el orgasmo es una sombra chinesca de este estadio de crisálida” (pàg. 19). Això és, l’orgasme vist de manera paral·lela a la mort: “cada orgasmo es un ensayo general de algo más profundo, como por ejemplo la muerte, que se hace más y más explícita hasta que por fin sucede y revive todo el universo en nosotros con un mazazo.” (pàg. 20-21).

El trencament d’estructures narratives, amb la incorporació d’escenes dramàtiques, és una prova de l’increment de l’experimentació en el darrer llibre de Durrell. L’homogeneïtat dels cinc volums anteriors és trencat amb el joc entre personatges i la consecució dels fragments teatralitzats de les pàgines 28-35, entre altres. La referència al nouveau roman francés, en tant que representa un model innovador de trencament amb la novel·la tradicional, no és gratuïta:

• “les abats surgelés des écrivains qui refusent toute jouissance.” (pàg. 37)
• “el esquema de la antigua y querida novela lineal ha sido dejado a un lado en favor de un suave enfoque palimpséstico que permite a los actores convertirse uno en otro, fundirse en el espacio lineal del otro, si lo desean.” (pàg. 134)

L’interés per l’erotisme i el sexe de Durrell en aquest llibre l’acosta al seu estimat Henry Miller, amb unes exposicions dels personatges força suggerents:

• “el esperma no envejece como le pasa al hombre. Hasta un anciano puede hacer un niño.” (pàg. 38).
• “para aumentar el placer hay que intensificar el dolor” (pàg. 86)
• “la semilla de toda meditación está en el propio orgasmo” (pàg. 131)
• “con cada orgasmo te sumerges un poco en el futuro, gustas un pedacito de inmortalidad a pesar de ti mismo” (pàg. 226)

Paral·lelament, cal destacar les reflexions metaliteràries sobre la condició de l’escriptor i de l’artista: “el único imperativo del artista (todo hombre) es bricoler dans l’inmédiat, c’est tout! Reducir la sobrecarga del trabajo del corazón, el corazón turista.” (pàg. 51). Uns jocs entre personatges que desvetlen algun dels misteris de volums anteriors del quintet, com la referència a la condició d’alguns d’ells com a personatges literaris anteriors (pàg. 65). D’altres comentaris metaliteraris exposats, alguns dels quals sotmesos a una visió irònica, per Sutcliffe i Blanford són:

• “no es cierto que todos los grandes temas estén agotados. Cada época genera nuevos temas.” (pàg. 67)
• “cuando leí, no sé donde, que los campesinos chinos taponaban el culo a los cerdos con arcilla para que pesasen más a la hora de venderlos en el mercado, se me encendió la luz acerca de por qué tantos novelistas norteamericanos escriben lo que escriben: han sido taponados por sus implacables editores.” (pàg. 123)
• “la buena literatura debe pulular entre ambigüedades” (pàg. 182)

Hi ha també diverses reflexions sobre les bases filosòfiques de les religions:

• “el objetivo de los cristianos es ser buenos, el de los budistas es ser libre” (pàg. 71)
• “un judío no es más que un brahmán con prepucio” (pàg. 182)

L’adolescent

L’adolescent, Fiòdor Dostoievski, Barcelona, Proa, 1998 (1874-1875)

L’adolescent de Fiòdor Dostoievski, una novel·la clau, difícil, però una novel·la amb molt de cos i sobretot molt de suc. Potser mai havia pensat que fora tan pròxim en la influència de tants autors actuals. Ha estat l’anàlisi de la prosa dels anys trenta la que m’ha obert el desig, la curiositat per observar un dels autors que més hi va influenciar. Segurament com a model, influència originària del psicologisme que s’estenia a la nostra prosa durant els anys trenta. Dostoievski retrata en aquesta novel·la l’evolució psicològica d’un jove fins als 20 anys immers en la crisi de valors socials i polítics russos de la segona meitat del segle anterior. Un jove que dubta, que es mostra tal com és, insegur, però amb una gran força per narrar a partir d’unes “Notes” la història de la seua família, la relació establerta entre la seua mare Sònia amb Versílov, el seu senyor, testimoni de la decadència de l’aristocràcia en el món modern. Sònia deixa el marit autèntic, el major Makar Ivanòvitx, i va amb el senyor, a qui estima. Una singular història d’amor, més aviat de desamor, on l’adolescent, a través de la seua visió mostra la seua relació amb la germana Liza, i diversos personatges que es mouen entre la classe alta decadent i l’increment de les màfies russes de Sant Petersburg. Un retrat social d’una ciutat i una època.

Aquesta lectura et deixa corprés de la dificultat de les relacions humanes. El personatge, realment l’autor, indica en nombrosíssimes ocasions la dificultat per expressar al lector els esdeveniments. Aquest és l’objectiu que hi persegueix al llarg de la història, oferir el seu perfil, la seua evolució en una etapa clau i com protagonitzà diverses situacions que deixaren una profunda empremta en els altres. L’acció d’Arkadi no deixa indiferent l’evolució general dels esdeveniments.

Amb la 1a persona narrativa Dostoievski busca aclarir el testimoni del jove, és doncs un excel·lent model per als nostre narradors dels anys trenta, que reprenen la recerca d’un model autòcton. I els serà difícil, sens dubte. El model rus ofereix un model potent de construcció narrativa de gran cohesió amb una distribució proporcional i gradual dels nuclis narratius que fan que el lector se senta atret pel personatge a mesura que avança el relat. Potser hi haja una excessiva densitat psicologista en la descripció dels estats d’ànim del personatge. Però en definitiva un text sublim, ben construït que dóna per a parlar, per a escriure, per a sentir-se millors. I així és la vida, com sempre, com un adolescent, a la recerca de la pròpia identitat. Aquest és el missatge final de Fiòdor Dostoievski.

Amb ulls americans

Amb ulls americans, Carme Riera, Barcelona, Proa, 2009

Una mena de viatge iniciàtic d’un periodista nord-americà George Mac Gregor per la Barcelona dels darrers anys és el pretext de Carme Riera per a construir una de les seues novel·les més divertides i suggerents. Amb un pretext que ja havia usat en Epitelis tendríssims (1981) –la construcció d’un alter-ego, el mateix periodista, per allunyar-se ella de l’autoria del llibre–, la visió del foraster de la Barcelona més immediata serveix a l’autora per a bastir una visió crítica, alhora que irònica, dels símbols catalans i dels seus polítics. Tot això, barrejat amb una història de ficció, la del Mac Gregor supervivent que manté dues relacions afectivo-sexuals amb un assessor municipal i de la Generalitat, Albert Puigdevall, que no ha sortit de l’armari –està casat i té tres fills– i un matrimoni gran de l’alta burgesia, els Forestier, que el mantenen com si fos la seua mascota.

El llibre s’inicia amb “A manera de pròleg” on l’escriptora –ja de ple en el relat, encara que situant-se com a narradora testimoni dels fets ocorreguts–, ens presenta el personatge que, segons les seues explicacions, la va posar en contacte amb el periodista protagonista, un alumne seu, Sergi Batllori. La pretesa ingenuïtat del periodista no evita el sarcasme sobre algunes de les actuacions de la societat catalana dels darrers anys. Així, són tractats aspectes com la llengua, la cultura, la religió, amb detalls vitals de la vida al Liceu o al monestir de Montserrat. Potser, el valor d’objectivitat percaçat en la novel·la deixa el personatge principal sense sentiments; així, el lector trobarà un ésser humà fred i es quedarà amb ganes de saber quina és la seua autèntica voluntat o les seues emocions davant de la gent que coneix o la realitat que l’envolta.

Una novel·la àgil, entenedora, divertida. Un divertimento, sens dubte, de Carme Riera, enmig de peces seues de major trascendència, però que no deixa de completar la seua intensa trajectòria.

Las marismas

Las marismas, Arnaldur Indridason, Barcelona, RBA, 2009 (2000)

Una segona novel·la de l’escriptor i periodista islandés, Arnaldur Indridason, que ens porta l’alé de les terres d’aquell país. Una flaire intensa del paisatge, del temps, de les peculiaritats d’aquella illa que recorda, sens dubte, la particular ambientació de les novel·les de l’escriptor finés, Arto Paasilinna.

Els personatges centrals de la història són gairebé els mateixos dels de La dona de verd (2001), la novel·la més coneguda de l’escriptor. Amb tot, potser en l’anterior els protagonistes, el policia Erlendur i el seu company Sigurdur Óli, al costat de la filla del primer, Eva Lind, entre altres, es troben més desenvolupats. En aquesta ocasió l’autor se centra en el misteri d’un assassinat a una casa de les marismes de la capital d’Islàndia. S’inicia així una recerca que servirà per a reflexionar sobre la condició endogàmica de l’illa-estat al llarg de la història i que ha servit per a construir un arxiu genètic centralitzat dels seus 270.000 habitants. Una decisió real, aprovada al Parlament islandés el 1998 i que va comptar amb l’oposició dels metges del país, entre altres motius, perquè es va encarregar a una multinacional farmacèutica. Tot i l’interés per a la recerca que pot tenir aquesta iniciativa, Indridason s’afegeix als crítics amb la decisió, en tant que ofereix a la novel·la un cas d’ús fraudulent de la informació. Un debat encés en aquell país que es pot extrapolar per a la resta de societats occidentals.

Suite française

Suite française, Irène Némirovsky, Paris, Éditions Denoël, 2004

L’histoire la plus forte, la plus intense, la plus personnelle, de toute la trajectoire de l’écrivaine d’origine ukrainienne, est, sans doute, ce roman. Il est publié après sa mort et il est sauvé grâce à l’action de ses filles qui ont survécu à leurs parents. Le roman est clairement autobiographique ; Némirovsky parle de la France qui est occupée par l’armée allemande et qui devient un pays sans liberté. Les juifs, comme elle même perdent leur possibilité de vivre comme les autres et, aussitôt, comme finalement il arrive à l’écrivain, peuvent mourir.

Le roman est construit comme un vrai miroir de la société français du moment. Différentes familles offrent différents points de vue sur la nouvelle situation créée avec l’arrivée de l’occupation nazie : les Péricand, une famille de haute classe  ; l’écrivain Gabriel Corte ; Charles Langelet ; Hubert (avec une trajectoire similaire à celle d’Adrià Guinart, le héro de Mercè Rodoreda à Quanta, quanta guerra…) ; les Michaud, entre autres. Némirovsky travallait beaucoup dans les dernièrs temps  ; malgré tout, elle n’a pas la sécurité de pouvoir publier de son vivant: « Cher ami… pensez à moi. J’ai beaucoup écrit. Je suppose que ce seront des œuvres posthumes, mais ça fait passer le temps. » (Irène Némirovsky à Albin Michel, éd., 11.07.1942 ; page 26).

C’est la valeur de cette pièce littéraire au panorama des lettres européennes du XX siècle, comme Myriam Anissimov disait en Préface : « une œuvre violente, une fresque extraordinairement lucide, une photo prise sur le vif de la France et des Français : routes de l’exode, villages envahis par des femmes et des enfants épuisés, affamés, luttant pour obtenir la possibilité de dormir sur une simple chaise dans le couloir d’une auberge de campagne » (page 28). C’est une œuvre réalisée avec beaucoup de sentiments, « la rage au cœur » (page 42), devant de la réalité, « la guerre est perdue ? » (page 49). Et le sens de l’impuissance : « c’est une jungle, nous sommes pris dans une jungle… » (page 123).

La surprise devant l’invasion allemande est complète. Le parallèle avec la Première Guerre Mondiale né au début de l’histoire : « c’était étrange de voir à quel point les souvenirs de l’autre guerre étaient vivants ici. » (page 203). Les français ne savaient pas comment réagir devant une situation qui les avaient débordés complètement ; les protagonistes de l’histoire montrent leur contradictions, communes à toute la société : « Nous, nous sommes les moutons bons à tondre. Qu’on m’explique pourquoi ? » (page 267).

Et une conclusion magnifique, superbe : « Les événements graves, heureux ou malheureux ne changent pas l’âme d’un homme mais ils la précisent » (page 271). Finalement, les notes manuscrites de la fin du livre apportent le complément parfait pour mieux comprendre la vision de l’histoire que Némirovsky veut apporter dans sa dernière pièce, peut être, la plus complète, de sa vision du monde et des difficiles situations personnelles qu’elle devait vivre. Une pièce magnifique.

Aurora boreal

Aurora boreal, Asa Larsson, Barcelona, Columna, 2009 (2003)

Com a un dels referents de la nova novel·la policíaca escandinava, el llibre de Larsson no aporta res en especial al gènere. Potser tan sols la magnífica descripció de l’ambient on se situa la història, la població minera del nord de Suècia, Kiruna. Un valor afegit si, com és el nostre cas, hem conegut recentment aquesta ciutat. La nit, el fred, la manca de llum, la solitud dels personatges, l’acció salvatge de l’assassinat inicial; tot això no seria d’igual manera en un altre espai narratiu.

La referència continuada a l’arribada del capvespre, o siga, a la desaparició completa de la llum, provoca en el lector una angoixa contínua davant d’uns esdeveniments on les dones són les autèntiques protagonistes de la novel·la. Rebecka Martinsson, una advocada establerta a Estocolm i que torna a Kiruna per a defensar la Sanna Strandgard, germana de la víctima (en Víctor) i, molt especialment, a inspectora de policia Anna-Maria Mella, l’embaràs de la qual no esdevé un problema per a dur endavant el seu treball en plena igualtat de sexes. Una església de vidre inventada, on conflueixen tres corrents religioses que esdevenen una mena de secta que distorsiona la realitat dels habitants de la Kiruna literària.

A l’igual que en la trilogia de Larsson, les referències als episodis reals de la història actual sueca ofereixen una versemblança i proximitat que atrau encara més el lector que coneix una mica aquella realitat. D’igual manera, l’autora incorpora passatges del passat dels protagonistes, moments de retrospecció, que serveixen per construir psicològicament els personatges i conéixer l’abast de la seua implicació en els conflictes construïts.

Fa mil anys que sóc aquí

Fa mil anys que sóc aquí, Mariolina Venezia, Barcelona, La Campana, 2007 (2006)

La història de cinc generacions de dones ambientada al sud italià ens ofereix un curiós paral·lel amb les històries familiars de la Montserrat Roig a l’Eixample, la Mercè Rodoreda a Sant Gervasi o, a l’altra banda de l’Atlàntic, el Gabriel García Márquez. Es tracta d’un llibre no pretenciós que intenta oferir el retrat directe d’una societat genüina on la cultura i les tradicions guanyen a la llibertat individual de cada protagonista. Tan sols la darrera d’aquestes, Alba, enmig de les transformacions socials i polítiques de la Itàlia (i Europa) de la segona part del segle XX aconsegueix trencar amb el pes de la tradició.

Una novel·la ben escrita, amena, suggerent, amb tocs d’humor dispersos que provoquen la proximitat dels personatges que es queda, al nostre parer, en la mera descripció d’uns retrats prototipitzats de personatges del sud d’Itàlia. Així, les perspectives iniciades en la primera pàgina, per localitzar qui és la veu narrativa, es perden enmig del marasme de persones que centren unes famílies extenses on els noms, sobretot en el cas de les dones, es repeteixen. Cal destacar la desigual referència als fets històrics en els darrers capítols, amb una autora que sembla de sobte preocupada pels esdeveniments de la societat de les darreres dècades amb una localització i ampliació minuciosa de diversos fets que han marcat la recent història italiana i, de retruc, la dels seus personatges: “No és el 1968, és el 1977, no tenim ni passat ni futur, la història ens mata.” (pàg. 290).

Vi de solitud

Vi de solitud, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

La petita joia de Némirovsky és al seu torn el seu torn més autobiogràfic. El relat de com una família russa —formada per un pare jueu i una gran burgesa— que es refugia a París després de la victòria de la Revolució té molts elements que recorden la vida de l’escriptora que prengué de seguida el francés com a llengua literària. Un plantejament de conflicte continuat entre la filla, Hélène i la mare Bella que sembla tenir un origen personal en la vida de l’autora i que ens remet, sens dubte, a un altre text seu, El ball (1930), on la jove Antoinette vivia un enfrontament ferotge amb la seua mare, la senyora Kampf. Un mateix recurs, un mateix contrast, d’origen autobiogràfic, que esdevé clau en la concepció del desarrelament de la protagonista. En aquest cas, la història dels Karol, amb el Boris i la Bella com a patriarques és la història del desencís i del desarrelament de les famílies benestants russes després de la Revolució. Tot això amb una França que els dóna allotjament i on pretenen dur endavant la mateixa vida d’excessos que abans havien portat. La fragilitat i la superficialitat de Bella Karol, amb la concreció de diversos amants acceptats pel marit, com el jove cosí Max, esdevé un bon punt d’oposició amb els principis vitals que es reafirmen en l’adolescent Hélène.

Hélène és com la Valentina de Carles Soldevila o l’Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novel·les de la mateixa època que intenten reflectir la transformació social dels anys vint i trenta, en el període d’enriquiment i de pau política d’entreguerres, on les dones joves mostren un dels punts més importants dels canvis operats. No podem parlar-ne directament d’influències directes, però les semblances entre els tres textos i les concrecions psicològiques de les seues protagonistes són òbvies.  Així, podem trobar diverses intervencions d’Hélène rebutjant la importància de l’amor, en sintonia com les protagonistes de Soldevila i de Rodoreda feien: “D’això en diuen amor?” (pàg. 58), “és lleig i ximple, l’amor…” (pàg. 185). D’igual manera, hi ha el reconeixement propi de la maduració realitzada a causa de les difícils condicions de vida: “Que vell que es pot ser a dotze anys…” (pàg. 80). I una voluntat de reconeixement propi de la condició de gènere: “el que li agradava més de tot era la sensació d’orgull que li donava la consciència del seu poder de dona.” (pàg. 144). L’Hélène, una vegada mor el pare i decideix marxar de casa, amb la companyia del seu gat, emprén el camí per la ciutat de París, per l’Arc de Triomf, com la baixada cap a Barcelona de la novel·la de Rodoreda esmentada. Tot això amb unes tècniques d’aproximació al jo íntim del personatge, com la concreció del monòleg interior, que ofereixen aquesta com una de les novel·les més innovadores i suggerents d’Irène Némirovsky.

La ciutat nova. Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme

La ciutat nova. Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme, Magí Sunyer, Benicarló, Onada Edicions, 2010

Magí Sunyer, professor de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili i escriptor, ens presenta un recull d’articles seus, minuciosament estructurats, en un volum que aborda, a grans trets, l’obra i l’actuació cívica de diversos escriptors contemporanis. Aquesta publicació és, doncs, una digna continuació dels estudis anteriorment publicats per Sunyer, com ara Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus (1984), Modernistes i contemporanis (2004) o Els mites nacionals catalans (2006). La ciutat nova comprén cinc capítols que aborden les aportacions literàries i culturals de cinc escriptors que van trobar amb la guerra del 1936 un fre a la seua trajectòria i al seu compromís cívic: Antoni Rovira i Virgili, Ramon Vinyes, Ventura Gassol, Rafael Tasis i Artur Bladé i Desumvila. Tots cinc, en la tesi de Sunyer, optaren per la defensa d’una societat lliure des d’una òptica esquerrana, per fer compatible conceptes ideològics com la llibertat, la igualta i el catalanisme. No debades aquest estudi s’insereix dins de l’activitat del grup de recerca Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, del qual Sunyer és un dels principals representants. Una tasca de recerca de les concrecions ideològiques que van moure uns autors que combatien en els seus textos contra les desigualtats i que van compartir el somni republicà i la desfeta de l’exili.

La nòmina d’autors analitzats completa així la llista d’escriptors que han estat analitzats per Sunyer en anteriors publicacions, com ara Josep Aladern, Pere Cavallé, Antoni Isern, Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferreter, Josep Maria de Sagarra, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep Pin i Soler, Narcís Oller o Joan Cavallé, entre altres. Una revalorització de la contribució idelògica d’uns intel·lectuals dels segles XIX o XX que han estat claus, tot seguint els diversos estudis fets per l’autor, en la concreció actual de la literatura catalana. Els cinc capítols ara presentats tenen com a origen dotze articles prèviament publicats; l’autor els ha refòs i ha enllaçat perfectament les tesis generals del llibre, tot aconseguint una unicitat d’anàlisi destacable que agilitza l’interés per la seua lectura i la comprensió de les hipòtesis inicials i l’extracció de conclusions finals. Així, el primer capítol, “L’escriptor jove Antoni Rovira i Virgili” és el resultat de quatre articles anteriors que abordaven els inicis literaris de l’autor i el seu vessant com a crític teatral. Un conjunt d’articles de rigorosa solvència publicats en mitjans tan heterogenis com la Revista de Catalunya, Llengua & Literatura o llibres d’actes o d’estudis específics sobre els escriptors referenciats.

És interessant destacar el títol del volum publicat, La ciutat nova, que, segons explica Sunyer al pròleg, està extret d’una prosa de Rovira i Virgili sobre la celebració del Primer de Maig que fa referència a la defensa d’una societat lliure i sense desigualtats i que “es comprèn plenament en el marc del debat sobre la ciutat de començaments de segle XX i presenta una alternativa al tòpic noucentista” (p. 10). Així, l’anàlisi de l’obra de Rovira i Virgili esdevé el punt d’inici en la concreció d’una estètica personal que ja des de la joventut de l’escriptor es concretava. Com bé recorda Sunyer, l’autor és de la generació de Josep Carner i de Joan Puig i Ferreter, d’Eugeni d’Ors i d’Alfons Maseras i en el moment de la concreció del moviment noucentista, al si de la Lliga Regionalista, Rovira i Virgili es professionalitzava com a redactor d’El Poble Català, enfrontat directament a La Veu de Catalunya. És l’època de concreció d’una estètica personal marcada pel republicanisme catalanista i de la redacció d’un drama ibsenià, Nova vida (1904). Una primerenca vocació teatral que reflecteix l’ús de la literatura que en fa el seu autor, al servei de la ideologia, això és, la utilització del teatre com a mitjà eficaç per a remoure consciències. Una activitat paral·lela a la seua concreció com a crític teatral del diari El Poble Català o com a narrador, amb la publicació el 1909 del volum Episodis, on es deixen paleses les seues intencions crítiques envers la societat i la seua aposta per un anticlericalisme ideològic.

El segon capítol del llibre, “Ramon Vinyes, àngels i dimonis”, pretén recuperar la figura de l’intel·lectual que va quedar marcat per les dues crisis culturals del 1909 i la de la Guerra Civil del 1936. Sunyer destaca la importància de la seua prosa amb un llibre com L’ardenta cavalcada (1909) alineat amb les tesis decadentistes i l’ús potencial del simbolisme. Unes proses de gran alçada que l’autor de l’estudi vincula amb els Contes fatídics (1911) d’Alfons Masers i les Llegendes d’amor i de tortura (1909) de Miquel Palol. Uns relats de gran efectivitat expressiva on, segons Sunyer, “els components de transgressió, de crueltat i de profanació són recurrents en aquest univers literari” (p. 56). En segon lloc, trobem una anàlisi de la producció teatral de Vinyes, molt especialment, l’obra Ball de titelles (1926), una obra de gran qualitat que, a l’igual que la resta de peces dramàtiques de l’autor, no va aconseguir reeixir en el panorama literari català d’aleshores.

La poesia de Ventura Gassol centra l’estudi del tercer capítol, com també les referències a les tres peces de teatre que va escriure. Les difícils relacions del poeta amb els noucentistes guien l’anàlisi de Magí Sunyer, tot resituant la importància de la seua trajectòria, qui conclou: “per edat, formació, amistats i iniciació en el catalanisme, a Ventura Gassol li pertocaria formar part de la segona generació noucentista.” (p. 79). Els set llibres de poesia seus publicats entre el 1917 i el 1977 ofereixen un model exquisit de control mètric i de treball minuciós de la llengua i, com indica Sunyer, “a partir de quatre centres d’interès: amor, pàtria, natura i mort” (p. 80). L’autor de l’estudi comenta de manera pormenoritzada diversos poemes de Gassol que serveixen de contrastació de les tesis inicialment plantejades: la recuperació de la figura literària i intel·lectual de Gassol en el panorama català del segle XX. Cal destacar la contrastació de l’evolució de l’obra del poeta entre els dos exilis que patí, concretament la manca de renovació que va mostrar en les obres posteriors al 1946, ja que l’autor es va veure abocat a la poesia de circumstàncies que venia regida per les convocatòries dels Jocs Florals a l’exili.

D’igual manera, el quart capítol, “El novel·lista Rafael Tasis”, s’ofereix amb la volunta de reivindicar la figura intel·lectual del narrador. Així, Sunyer explica que “la novel·la catalana de 1925 a 1939 s’ha de revisitar i recobrar per al lector actual” (p. 110), un excel·lent exemple de la qual és la novel·la de Tasis Vint anys (1931). Tasis va esdevenir, com conclou l’autor de l’estudi, un escriptor compromés i activista polític i cultural de primer ordre que va mostrar en les seues novel·les una síntesi perfecta de l’evolució de la narrativa catalana d’ençà el segle XIX i de la concreció del gènere policíac a casa nostra: La bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Una base sòlida per a la renovació de la novel·la catalana de les darreres dècades del segle XX.

Finalment, “Pàtria i exili: els paradisos perduts d’Artur Bladé i Desumvila”, esdevé una anàlisi de l’obra d’un escriptor i periodista que, en paraules de Sunyer, “si Catalunya no hagués estat derrotada en la guerra, probablement Bladé hauria esdevingut un periodista d’expressió sòbria i brillant.” (p. 126). Podem llegir una defensa de les aportacions ideològiques de qui va ser alumne de Rovira i Virgili a partir de les proses que va escriure, producte de l’observació del seu món més immediat; així, veiem una anàlisi dels seus llibres Benissanet (1982) —d’on ell era natural—, Crònica del país natal (1958), Gent de la Ribera d’Ebre i els pòstums L’edat d’or (1995) i Les primeres descobertes (1996). Unes obres que tenen en comú el mateix punt de partida, la visió personal del narrador, un element de clara ascendència autobiogràfica que marca els relats de la visió més personal i carregada ideològicament que pretén l’autor. Comptat i debatut, estem davant d’una profunda revisió de l’obra literària i de l’aportació ideològica de cinc escriptors catalans contemporanis que van veure com la guerra i l’exili frenava la seua trajectòria. Assistim, doncs, a la revalorització de les seues figures amb una anàlisi excel·lent de Magí Sunyer de qui, l’únic retret que podem fer és no haver inclòs unes conclusions finals que sintetitzen, a partir de la comparació, l’aportació general dels escriptors estudiats.

La dulce envenenadora

La dulce envenenadora, Arto Paasilinna, Barcelona, Anagrama, 1988 (2008)

Un nou descobriment de l’autor finés d’El bosc de les guineus (1983) i El moliner udolaire (1981). Una novel·la divertida, sarcàstica, on la innocent protagonista, l’anciana Linnea Ravaska, es defensa de la crueltat del nebot Kauko i dels dos amics Jari i Pera. Com en altres històries de l’autor —molt especialment, Deliciós suïcidi en grup (1990)—, el relat avança enmig de despropòsits i situacions surrealistes on tot sembla normal i quotidià. Així, a la manera de Pere Calders, veiem una policia que no és conscient del problema (pàg. 43) i que aboca a la protagonista a organitzar ella mateixa la seua venjança.

Una visió crítica de la societat en aparença benestant d’on l’autor és originari, “Finlàndia era la terra promesa de la burgesia” (pàg. 61), que com en la trilogia de Larsson, ofereix una realitat força crua i contradictòria on el crim i la inseguretat són compatibles amb els medis físics més bells. Enmig de la hil·laritat, també hi ha espai per a la crueltat en línia a la literatura centreeuropea, com és el cas de l’Elfried Jelinek i els seus durs retrats urbans —recordem especialment, Els exclosos (1980)—, protagonitzats pels tres delinqüents extorsionadors de l’anomenada coronela a la novel·la. En definitiva, una novel·la àgil i suggerent per tal de concebre, una vegada més, la lectura amb un efecte positiu sobre la quotidianitat.