Vol de nit

Vol de nit, Antoine de Saint-Exupéry, Barcelona, Vergara, 1966 (1931)

La base autobiogràfica de la novel·la de Saint-Exupéry és òbvia, si partim de la seua experiència com a aviador de companyies postals. A l’igual que en la seua novel·la anterior Correu sud (1929), reprén el món de l’aviació comercial en un moment clau per al seu desenvolupament, a cavall entre les dues grans guerres mundials del segle XX. Tot i la voluntat de ficcionalització dels personatges, on destaca, sens dubte, l’aviador, que pren diverses personalitats per acostar al lector la diversitat de matisos de la seua quotidianitat, com Fabien o Pellerin. Cal també destacar també la dona del pilot, en aquest cas, Simonne Fabien, el contrapunt necessari perquè com a lectors entenguem els perills i el patiment dins del qual realitzen el seu treball. Una angoixa que s’allibera amb la veu del buròcrata, Robineau, qui sembla insensible davant de les dificultats de la dedicació dels pilots.

El valor testimonial de primera mà que representa Vol de nit, un fet ressaltat per André Gide en el pròleg de la novel·la, esdevé la peça més important d’un llibre distint que aporta una visió personal de l’aïllament i l’empresonament de l’ésser humà en un espai que tradicionalment s’enllaça amb la llibertat: el cel. Un testimoniatge aconseguit amb una voluntat objectivista precisa en la veu del narrador, peça fonamental per concretar el distanciament amb el fet relatat i l’oferiment al lector per tal que en traga les seues conclusions. Una omnisciència narrativa que se situa en el marc dels pensaments interiors dels personatges per oferir-nos la seua immediatesa:

Hauria pogut lluitar encara, provar fortuna: o hi ha una fatalitat exterior. Però hi ha una fatalitat interior: ve un minut que hom es descobreix vulnerable; aleshores les faltes us atreuen com un vertigen. (pàg. 100)

Arrels nòmades

Arrels nòmades, Pius Alibek, Barcelona, La Campana, 2010

El llibre de l’iraquià resident a Barcelona, escrit en català, esdevé un referent a les nostres terres d’una narrativa autobiogràfica que té com a punt central de la història les terres llunyanes d’Iraq. Amb un to narratiu pròxim a la ficció, assistim a l’aprenentatge personal d’un adolescent i jove que lluita per defensar els seus ideals, a partir de la seua cultura cristiana i la seua formació universitària, i que acaba amb la seua partida envers Europa, concretament Barcelona, per enllestir els seus estudis i iniciar el seu treball.

Les anècdotes personals són prolífiques, encara que no localitzem visions subjectives de la realitat o, fins i tot, descripcions del jo narratiu, que seguint els paràmetres de Philippe Lejeune, ens situa dins del pacte autobiogràfic on la coincidència entre personatge, narrador i autor és completa. Potser el lector enyore una visió més personal i íntima dels esdeveniments relatats, que tenen com a conclusió el balanç final de la història, localitzada el 1981, quan la guerra entre Iran i Iraq havia forçat la relació entre tots dos països i havia obligat al jovent al reclutament forçós:

• Començava a experimentar totes les sensacions que havia experimentat al llarg de la meva vida. Les vaig repassar totes fins a aturar-me en la por i les ganes de vomitar. Ho vomitaria tot. El meu país, el món sencer, la història i la pròpia vida. (pàg. 342)

La narració esdevé un cant contra les injustícies i els totalitarismes que ofeguen l’ésser humà: “religió, civilització i democràcia; tres invents de l’home per reafirmar la seva absurda superioritat, satisfer la vanitat i justificar l’egoisme i la cobdícia. Una llarga lluita per aconseguir, el trist resultat, de ser uns superiors als altres.” (pàg. 53). El reflex del passat es converteix així en un mirall del present, en un exemple idoni per analitzar i valorar la situació política actual. Així, el sentit general i objectiu troba, en comptades ocasions, una extensió subjectiva a partir del plantejament d’anècdotes de la quotidianitat del narrador, com és el cas de la lluita per la supervivència del gos mascota Tiger, enfrontat al seu germà Boogie, que acabarà morint per inanició, davant dels constants atacs del germà gran (pàg. 281). Un conjunt d’imatges que ens aporta la flaire i l’ambient del llunyà orient des del punt de vista de l’autòcton que coneix bé la cultura catalana.

Fronteres de vidre

Fronteres de vidre, Francesc Mompó, València, Germania, 2011

Els vint relats que configuren el llibre són un regal per al lector encuriosit en anar més enllà de la realitat. A mitjan camí entre la sorpresa i l’element fantàstic, Mompó aporta vint maneres d’entendre l’altra realitat, la que podem entendre darrere d’un vidre o un espill.

Els contes segueixen una estructura subjacent semblant que atorga al recull una homogeneïtat sorprenent. Amb tot, les temàtiques i el tractament d’aquestes és ben distinta. Hi ha però, diverses idees recurrents, com és l’orgull dels orígens del personatges i la concreció de colps finals o petites sorpreses que tanquen de manera força redona les narracions. Un dels meus preferits, el primer, “”Ja n’hi ha prou”, on descobrim la inquietant personalitat d’un personatge desconegut a l’inici del text.

La voluntat de construcció dels personatges aboca Mompó al psicologisme. Així el món dels records i el passat d’aquests esdevé un llast del qual és impossible fugir, de manera que el present i el futur queden condicionats. Així, podem localitzar sentiments diversos en els relats, com són les obsessions vitals o la tendresa. Cal destacar igualment la complicitat que es cerca amb el lector. Així, es planteja sovint una interacció en el narratari o destinatari del relat que fomenta l’atracció de la seua lectura. Un recurs que serveix a l’autor per a plantejar el desdoblament de personalitats, això és, la duplicitat de realitats, l’altra veritat, la que pot haver darrere d’un vidre. Un bon exemple pot ser-hi “L’ésser que havia nascut del baf” (pàg. 65).

Cal citar, finalment, la guia didàctica feta per Mercé Climent, una bona eina per treballar amb l’alumnat un llibre tant ben editat i il·lustrat. Una joia per a llegir i gaudir-la.

Rosa candida

Rosa candida, Audur Ava Ólafsdóttir, Madrid, Alfaguara, 2011 (2007)

Aquesta és una novel·la dolça enmig de l’amargor de la base de la història. El jove Arnljótur que ha perdut la mare en un accident i que té un germà bessó, Jósef, amb una important disminució psíquica, encara el seu futur dedicat a les roses que sa mare va ensenyar-li a tenir cura. A partir d’aquesta fugida a un espai desconegut, la seua vida mostrarà el repte d’una paternitat no desitjada però que acaba sent la guia de la seua vida.

La novel·la atrapa al lector, sens dubte, tot i que ofereix una manca de ritme, de força vital que potser emana d’una concepció del temps i de l’existència ben distinta a la mediterrània. L’escriptura és àgil, estructurada en capítols molt breus que aproximen la prosa al sentit poètic de la reflexió humana. Amb tot, el lector pot necessitar sovint un pes més intens dels pensaments d’un personatge posat al límit de les seues possibilitats.

Melodrama

Melodrama, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2006

Una nova història de l’escriptor colombià que, sense deixar els paràmetres expositius de la novel·la anterior, Rosario Tijeras (1999), aborda amb gran destresa una actualització del melodrama. La intriga, el suspense, les característiques d’aquest gènere clàssic són ara actualitzats amb personatges procedents de classes populars colombianes que, traslladats a París, ofereixen una multitud de situacions còmiques i alhora tràgiques. El lector necessita avançar amb avidesa en la seua lectura, tot convertint el llibre en una autèntica sorpresa per al lector que desconeixia l’autor.

La història arranca amb la reconstrucció de la vida de Vidal, un jove bell colombià que ha desaparegut. La seua mare, Perla, amb l’ajuda de la seua germanastra Anabel, recorren el passat del protagonista amb l’esperança de la retrobada. Al mig, l’esperit de rebel·lió de mare i fill, enfrontat amb Livia, l’àvia tancada en si mateixa, que no entén ni comprén les actuacions de la seua filla i el seu nét, iniciat en el proxenitisme masculí en la sauna d’un amic de la família.

L’estructura de la novel·la, tot contraposant plànols de diversos nivells discursius, és sens dubte l’element més interessant i original del llibre. Coneixem així, a través de la multiplicitat de veus i dels canvis temporals, que alternen el present, el passat i el futur en una mateixa pàgina, una història de manera completa. Tot això sense perdre el sentit general de la lectura i amb comentaris irònics del mateix narrador-personatge, Vidal que cerquen la complicitat del lector: “tal vez mi error ha sido mezclar en la historia a los muertos con los vivos” (pàg. 74). Un mèrit atribuïble a la complexitat descriptiva de l’escriptura de Franco, tot i la percepció natural i espontània de gran part de la redacció final.

A l’igual que en Rosario Tijeras, en aquesta ocasió, la primera relació sexual esdevé problemàtica per als seus protagonistes; un fet molt evident en la descripció de la primera nit que l’àvia Livia va passar amb el seu marit: “desde entonces dejaría de ser la que siempre fue para convertirse en la mujer avinagrada que yo conocí.” (pàg. 44). D’igual manera, trobem reflexions crítiques que relativitzen aspectes de la quotidianitat: “cuando uno se desnuda cualquier cosa puede pasar, y si uno es hermoso tiene que aceptar que la belleza es un patrimonio universal” (pàg. 86).

El plantejament de la violència també ofereix imatges d’interés per entendre com un escriptor colombià aborda la realitat del seu país; així, l’ús del “Monstruo” com la personificació de la violència en diverses escenes esdevé una eina descriptiva que ens ajuda a entendre la concreció d’aquest fet en aquella societat.

Rosario Tijeras

Rosario Tijeras, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2007 (1999)

Dins de l’onada del que podríem anomenar realisme brut, amb títols ja llegits de Daniel Sada, Tryno Maldonado o Rogelio Guedea, descobrim aquest reconegut llibre de l’escriptor colombià que aborda amb gran cruesa el conflicte d’una dona enmig de la violència del narcoterrorisme del seu país. Una història retrospectiva on un dels dos homes protagonistes, Antonio i Emilio, enamorats de la mateixa dona, reconstrueix la vida de la jove, a la porta de la mort, una vegada ha caigut aquesta en una emboscada.

La construcció psicològica de la dona, des dels ulls d’un home, és segurament el punt més interessant de la novel·la, on podem arribar a entendre els motius que la porten a un determinat tipus de vida. Les observacions de la veu narradora també són d’interés per entendre un món, el dels membres de l’alta societat que es relacionen amb una delinqüent com és la protagonista, que relativitzen diversos conceptes de la quotidianitat:

• “siempre he pensado que en el amor no hay parejas, ni triángulos amorosos, sino una fila india donde uno quiere al que tiene delante” (pàg. 87).
• “somos millones de comemierdas que tenemos que curarnos en silencio o, como ha ocurrido tantas veces, morirnos de una sobredosis fecal.” (pàg. 112)

Al mateix temps, Medellín, la ciutat on tots viuen, es converteix en el marc perfecte del creixement i del desenvolupament dels tres protagonistes. Una història que pot impactar per la immediatesa de la descripció i per la síntesi de l’acció relatada.

Sota la xarxa

Sota la xarxa, Iris Murdoch, Barcelona, Proa, 1965 (1954)

La primera novel·la d’Iris Murdoch ja ens ofereix, com hem pogut comprovar en textos posteriors de l’autora, el seu interés envers les situacions quotidianes d’uns personatges en crisi que tenen dificultat d’adaptar-se a les novetats. En aquesta ocasió, l’escriptora irlandesa se centra en el vagareig de l’escriptor James Donaghue. El personatges és descrit amb un deix d’ironia que arriba a ridiculitzar alguna de les tendències dels professionals de la matèria, amb la voluntat de sobreviure:

• “avui dia, els escriptors podem viure de l’ofici si ens hi mirem una mica i estem disposats a escriure allò que el mercat ens exigeix” (pàg. 30).
• “és indubtablement més fàcil de vendre obres mediocres quan sou conegut que no pas llibres genials quan no ho sou” (pàg. 91).

Tot i l’ús d’un protagonista masculí, Murdoch insereix comentaris irònics sobre les dones, de manera que apunta una visió crítica sobre els prejudicis dels homes sobre aquestes: “una dona que no xerra és una veritable joia” (pàg. 25). D’igual manera, trobem diverses disquisicions sobre la vida política de la capital anglesa després de la II Guerra Mundial, una plasmació que trobem, d’una manera més insistent, en l’escriptora de llengua anglesa nascuda en el mateix any (1919), Doris Lessing.

La ciutat de Londres esdevé, a partir de la descripció dels espais urbans, un personatge motor de la història. D’igual manera, cal destacar la contraposició amb la imatge de París, l’altra gran ciutat cultural del segle XX: “una ciutat a la qual entro carregat d’esperances, i deixo sempre amb recança.” (pàg. 240). Una novel·la farcida de sensacions, d’imatges, que permet al lector construir les històries transcrites. Podem aplicar, després de la lectura d’aquesta novel·la de Murdoch, les paraules següents del protagonista:

• “Quan es comença una novel·la és com si s’obrís una porta enfront d’un paisatge borrós; no veiem els detalls, però, en canvi, sentim l’olor forta de la terra i l’impacte del vent.” (pàg. 345)

Un bes suau

Un bes suau, Jordi Tormo, Alacant, Inst. Cultura Juan Gil-Albert, 2011

Hi ha llibres que es converteixen en petites joies. Aquest n’és un, sens dubte, on el lector podrà, a més de trobar una prosa exquisida, senzilla en formes però complexa en definició de sentiments, un homenatge als moments més íntims dels seus personatges. Es tracta de catorze relats breus, brevísssims, que esdevenen tasts d’un autor novell en aquesta matèria, la prosa de ficció, que demostra la maduresa del seu enginy i la voluntat per captar un públic distint al que els seus treballs d’investigació i de recerca l’han conduït fins ara.

Sorprén que una edició feta en un àmbit públic, rere la Diputació d’Alacant, aposte per un volum opera prima. En aquesta ocasió, el llibre és sincer, ofereix la nuesa d’un autor que es veu preocupat, a través dels seus personatges per la tendresa, el gran protagonista del conjunt de relats.

Les cites que encapçalen el llibre anticipen les referències exofòriques de les històries: els primers relats de Carme Riera, la pel·lícula de Julio Medem Los amantes del Círculo Polar i la cançó d’Antonio Vega Como la lluvia al sol. Un homenatge a tres productes artístics que atrau l’autor i que serveix per a lligar el conjunt de proses. També hi ha diverses referències a escriptors latinoamericans, com el cas de Neruda o Benedetti. De l’autora mallorquina, Tormo li interessa la fragmentació de l’estructura del relat, tot incorporant diverses veus narratives. Així, és fàcil localitzar en el primer relat “El viatge de Lluna i Xavi” l’estructura de “Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus” de Carme Riera. La densitat de la història es una conseqüència directa de la voluntat de brevetat; així, els finals esdevenen portes obertes al futur dels protagonistes, sense concretar la seua evolució i tot deixant el suggeriment necessari perquè el lector faça la recepció que en considere.

Els temes abordats en el volum de relats de Jordi Tormo se situen dins del marc de la quotidianitat, a partir de la realitat més immediata dels seus personatges. Es tracta de petites històries d’amor on la comprensió i el record d’enllacen per atraure el lector i fer-li arribar els sentiments construïts. Entremig d’aquestes percepcions, cal citar el gust per la lectura dels mateixos personatges, que se senten atrets pels llibres a l’igual com de les persones que estimen. Un conjunt d’històries íntimes, ben escrites, per ser compartides amb lectors que els agrade la lectura que sap difondre la tendresa, un sentiment tan perdut en el dia a dia.

Le voyage d’hiver

Le voyage d’hiver, Amélie Nothomb, Paris, Albin Michel, 2009

Le roman commence avec la description de la même perception qu’a tout le monde quand on doit aller prendre un avion: cette gêne, ce malaise quand on passe la fouille ou la douane.  À partir de cette obsession, le protagoniste nous propose : « vous croyez vraiment que je veux faire exploser l’avion ? ».

El quinto en discordia

El quinto en discordia, Robertson Davies, Barcelona, Libros del Asteroide, 2009 (1970)

A partir d’una anècdota infantil –una baralla amb boles de neu enmig de la qual es veu afectada una jove embarassada–, l’autor canadenc crea una història de causes i de conseqüències on els tres protagonistes del pasatge pretèrit, Dunstan Ramsay, Boy Staunton i la senyora Dempster, semblen víctimes del destí sense que la seua actuació puga fer res per frenar-lo: “hemos rechazado nuestro origen y nos hemos convertido en algo que nuestros padres no podrían haber previsto” (pàg. 147).

La recreació de la vida del protagonista, la veu principal, la de Ramsay, serveix per a reconstruir els efectes de la I Guerra Mundial més enllà de la vella Europa. Les ferides que rep al conflicte bèl·lic marcaren la seua trajectòria posterior i, en part, la de la resta de personatges. D’un escenari que, segons apunta el narrador, “me aburrí más que nunca en toda mi vida” (pàg. 90). Un grau de franquesa i de voluntat de fer-se entenedor que afavoreix la lectura del llibre i intenta fer arribar al lector la sinceritat del testimoniatge: “Yo era un amante hablador, algo que odia la mayoría de las mujeres.” (pàg. 157). Una relativització dels tòpics femenins que condueix al protagonista a afirmar: “el capital de la belleza sólo les sirve a las mujeres hasta determinado punto.” (pàg. 204).

Amb tot, el relat presenta punts febles, com la forçada insistència de l’interés del protagonista per les hagiografies, el pretext que l’autor usa per posar en contacte Ramsay amb el fill desaparegut de la senyora Dempster. Un contrapunt innecessari perquè el lector comprenguera la fixació d’aquest pel caràcter de santa miraculosa de la veïna embogida poc després de l’impacte de la bola de neu i del naixement del fill no desitjat. Finalment, el plantejament del cinqué en discòrdia, la figura de l’òpera, normalment un baríton, que esdevé el contrapunt de la història; el personatge secundari però alhora esencial. Així es veu el protagonista, segons li esmenta una de les dones de la novel·la, Liesl, tot oferint-li un mirall de la seua ànima. Una tesi explicada en la darrera part que es veu una mica forçada per tancar definitivament la història plantejada.