Desig de paraules

Josefina Llauradó, Desig de paraules, Alzira, Bromera, 2009 (premi de narrativa eròtica La Vall d’Albaida, 2008)

El llibre de Llauradó presenta una delicadesa extrema en el tractament de l’erotisme femení. Un text suggestiu, com la mateixa portada, que es llegeix amb la mateixa facilitat que et pots menjar una cirera —com fa la mateixa protagonista—. Amb un inici engrescador: la imatge d’una dona sense bragues (calcetes, a la novel·la) engronsant-se mentre el vent li frega el sexe i un home que se sent atret davant d’aquesta escena.

Sensualitat, erotisme, descripció de sensacions i una continuada relació sexual —molt genitalitzada— que provoquen en el lector un enfit de percepcions que a la fi esdevenen repetitives. Un discurs àgil, atractiu, que atrapa la lectura, encara que la història tinga escassos elements que la facen avançar. Un llibre estàtic, visual, pròxim a la descripció d’escenes amb una mínima dosi d’acció. La literatura oral per a infants és present en les narracions incorporades en el diàleg entre els dos protagonistes, com també la referència al clítoris com una fada. Suggerent, sens dubte.

Com parlar dels llibres que no hem llegit

Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit, Barcelona, Empúries, 2008 (2007)

El llibre de Bayard naix en la voluntat de trencar els tabús de tots aquells que llegim, que tenim el vici de la lectura, i que moltes vegades no ens atrevim a manifestar. És cert que ja fa un temps Daniel Pennac, en Com una novel·la (1992), també publicat per la mateixa editorial, ens va ajudar a entendre quin eren els drets que com a lectors teníem. Potser la meua generació de lectors i de professors ha estat marcada per aquesta voluntat de relativització de la manca de coneixement complet de tot el que es publica, però almenys ens va ajudar a comprendre que llegir és, primer que res, un plaer. Una font de coneixement continu que ha de resituar-se en la realitat quotidiana en què ens movem. Ara Bayard va més enllà; a partir de la seua experiència personal com a professor a París escriu un llibre esencial per a lectors decidits a continuar sent-ho però que estan plens de complexos davant de la impossibilitat de copsar la totalitat del món editorial, clàssic i contemporani. Un llibre, doncs, carregat d’optimisme i que relativitza una mica més els estigmes en els quals tots els lectors ens hem sentit alguna vegada sotmesos: “no pots parlar del que no coneixes”.

No es tracta en absolut d’una al·legoria a l’enginy de parlar sense conéixer; res més lluny. Bayard aborda amb gran destresa els límits de l’ús que tenim de tenir coneixement global de la nostra tradició literària, sense tenir l’exigència precisa d’absorbir lletra a lletra cada text. Una referència inexcusable, feta també per Bayard, és la de L’home sense qualitats (1880-1942) de Robert Musil, amb unes explicacions ben suggerents del bibliotecari sobre l’avantatge de no llegir cap llibre per a conéixer-los tots. Un llibre que recomane, doncs, per als lectors àvids de lectures que senten la frustració del caràcter infinit de la literatura.

Unes frases per a reflexionar: “ser culte no vol dir haver llegit tal llibre o tal altre. Ser culte significa saber-se orientar en un conjunt de llibres i entendre que aquests formen una unitat. Així mateix, la persona culta és capaç de situar cada element d’aquest conjunt en relació amb la resta.” (pàg. 27)

El col·leccionista de fades

Josep Ballester, El col·leccionista de fades, Alzira, Bromera, 2009

El format, francament, sedueix. És una novel·la ben construïda i suggestiva, però li manca la garra, la força que un espera quan obri un nou llibre. Encert del jurat, tot i que li manca l’esperit que curiosament cerca el mateix protagonista. Una recreació fictícia del món de Lewis Carroll que, sens dubte, ofereix els límits entre el que seria la creació d’un món per a infants i les obsessions dels escriptors, com el misteriós protagonista del diari que constitueix la novel·la.

Les reflexions del pederasta —un expert “en fades” (pàg. 148), com diu ell mateix—, a la manera de Delictes d’amor (2000) de M. Mercè Roca et fan entrar en la ment del malalt: “Ara em transformaria en un depredador. Ho sóc?” (pàg. 30). Uns dubtes i remordiments lògics en un personatges que és diaca de l’església anglicana i que valora enormement la rigidesa moral de la reina Victòria. A l’igual que en la història de Roca, com a lector, t’endinses i comprens el complex món de la persona que se sent atreta per menors sense que aquests consideren la seua acció com un delicte. Segurament, el que necessita el lector de llibres com aquest és, no sols una comprensió sobre el personatge, sinó una reflexió més punyent sobre com és possible a aquesta situació, això és, un missatge més crític i directe contra aquestes actuacions de les quals només es transmet una bella descripció incompleta.

Fragments de gran poeticitat com “La memòria pot recórrer a alguns records cisellats sobre la pedra de la meua dermis” (pàg. 33). A l’igual que les constants referències a “l’altra banda de l’espill” que ens resituen, sens dubte, en l’univers de l’escriptor Lewis Carroll i en la relativitat de les concepcions de les conductes humanes: “els llibres que escric són a l’altre costat de l’espill” (pàg. 82). Amb tot, les descripcions sobre el plaer de la lectura (pàg. 186) i la voluntat d’adreçar-se a un possible lector (pàg. 197) del diari novel·lat esdevenen una mena de joc metaliterari que atrau, sense dubte, el lector.

Pero nos queda la palabra

…Pero nos queda la palabra. III Antología Liceo Poético de Benidorm, Liceo Poético de Benidorm (selección de Julio Pavanetti y Annabel Villar), Benidorm, 2009

Els neons de Sodoma

Xavier Aliaga, Els neons de Sodoma, València, Ed. 3i4, 2009

Un llibre fresc, que recorda constantment a la narrativa de Jordi Sebastià. Relat urbà, actual, directe. Amb un deix de prosa de Ferran Torrent. Suggerent. Tot i que potser m’agradaria poder trobar més passions o situacions extremes, en la línia del que Joan Jordi Miralles va escriure en L’altíssim (2005), segons vaig comentar al mateix Xavier en la Fira del Llibre de València d’enguany.

Atzucacs

Jordi Sebastià, Atzucacs, València, Brosquil, 2009

Després d’Un assumpte de perifèria (2001), m’he trobat un Jordi Sebastià més reflexiu, més autobiogràfic, més madur. Un escriptor que sap trobar el punt just entre el periodisme i la prosa de ficció en uns relats breus que atrapen de seguida el lector. Amb un punt d’absurditat que remet directament al molt encertat títol. Uns personatges masculins solitaris acompanyats per unes dones belles però estàtiques, al voltant de les quals res no es pot fer per canviar la realitat. En definitiva, unes imatges de l’home urbà actual i de la solitud que provoca la incomprensió a què són sotmesos. Així, puc destacar el primer relat, “Gavines”; estimulant, distint. Cal també agrair la relativització que produeix l’autor a través dels seus personatges de les relacions sentimentals paral·leles de les oficials. Un món de secrets que deixen de tenir raó de ser en tant que els seus protagonistes els menysvaloren.

El frío modifica la trayectoria de los peces

Pierre Szalowski, El frío modifica la trayectoria de los peces, Barcelona, Random House Mondadori, 2009 (2007, Le froid modifie la trajectoire des poissons)

Tendre, gentil i correcta. Són alguns dels adjectius davant d’una lectura plaent que em recorda, sens dubte, el premi Booker de fa uns anys, Vida de Pi (2002) de Yann Martel. Una història còmoda, atractiva per al lector que decideix seguir l’objectiu intrínsec de la novel·la com a gènere: el gaudi. Amb la història de Szalowski, dissenyador de programari educatiu i productor de videojocs, aprenem una mica més de la ment de l’infant davant de les circumstàncies adverses de la seua vida. Una mica com l’excel·lent novel·la de Gemma Lienas, El final del joc (2003), on com a lector et sents atrapat dins d’una ment d’un jove inquiet que veu créixer el seu món amb resignació.

Aquesta història sobre el fred a Quebec és un pretext per entendre com els éssers humans, en crisi constant, veuen créixer l’afecte després de la necessitat de ser solidaris, de col·laborar entre si en situacions extremes com una tempesta de pluja gelada en aquell territori. Uns personatges atractius, l’amic Àlex i el seu pare Alexis; els pares en crisi, Martin i Anne; la ballarina de striptease Julie i l’estudiant rus Boris; la parella de veïns gai, Simon i Michel; els gats, els gossos; i el protagonista que a la fi no acaba desvetlant el seu nom: “nunca os he dicho mi nombre. En esta última página ya no tiene la menor importancia.” (pàg. 210). Una bona manera d’acabar una novel·la en la qual, segurament, pesa —i sobra— la voluntat nord-americana de deixar totes les històries tancades. Un llibre correcte per a regalar, tan sols. Per a res més.

Carta de un padre homosexual a su hija

Daniele Scalise, Carta de un padre homosexual a su hija, Madrid, Ed. Martínez Roca, 2009 (2008)

Aquest llibre, comprat a la Fira del Llibre de Sevilla la setmana passada, esdevé un assaig correcte i prescindible. Les meues prevencions de trobar-me un text que explicara la sorpresa del pare davant de la filla no s’han acomplert, és un text panegíric de la normalitat, de l’exemple envidiable del periodista pare que surt de l’armari ben prompte, sense conflicte. Un repàs personal a les dades a Europa de l’estat de l’homosexualitat. Dues frases d’interés:

• “Leer me había enseñado a amar la libertad, a buscarla dondequiera que anidara” (pàg. 18)
• “Ser homosexual no es una elección, sino una fuerza vital, exactamente como ser heterosexual. Orienta nuestra alma y nuestro cuerpo, nos hace humanos y nos da vida, llena nuestros días de sentido, nos invita a hacer proyectos sentimentales y sexuales, y nos empuja hacia el otro dondequiera que esté.” (pàg. 87)

Las tribulaciones del estudiante Törless

Robert Musil, Las tribulaciones del estudiante Törless, Madrid, El País, 2003 (1952)

Una excel·lent novel·la. L’he llegida dos anys després de L’home sense atributs (1973). Des de feia temps tenia aquesta edició dominical d’una petita perla que m’ha fet recordar tantes lectures sobre històries iniciàtiques, des del Siddhartha (1922) de Hermann Hesse al Quanta, quanta guerra… de Mercè Rodoreda, tot passant per Enric d’Ofterdinguen (1802). Tants relats en la història de la nostra literatura amb un adolescente que creix i que vol arribar al món dels adults sense tenir totes les claus del seu aprenentatge, que penses, com a lector, que no te’n trobaràs, un altre de nou… En aquesta ocasió, Musil et fa bategar el cor, davant dels patiments dels protagonistes d’aquesta novel·la d’aspecte, tot i la seua procedència centroeuropea, britànica. Amb alguna reflexió a tenir en compte:
• “Lo que vivimos sin reservas, como algo indiviso en un instante, se hace incomprensible y confuso cuando pretendemos atarlo, con la cadena del pensamiento a nuestras posesiones permanentes.” (pàg. 100)

En definitiva, un text on entendre la interrelació entre adolescents de distint origen i amb un funcionament mental envers la vida de natura ben contraposada, des dels despòtics Beineberg i Reiting, fins al benèvol i ambigu Basini. Enmig de tots, el jove iniciat a la vida, Törless i les seues tribulacions…