Rosario Tijeras

Rosario Tijeras, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2007 (1999)

Dins de l’onada del que podríem anomenar realisme brut, amb títols ja llegits de Daniel Sada, Tryno Maldonado o Rogelio Guedea, descobrim aquest reconegut llibre de l’escriptor colombià que aborda amb gran cruesa el conflicte d’una dona enmig de la violència del narcoterrorisme del seu país. Una història retrospectiva on un dels dos homes protagonistes, Antonio i Emilio, enamorats de la mateixa dona, reconstrueix la vida de la jove, a la porta de la mort, una vegada ha caigut aquesta en una emboscada.

La construcció psicològica de la dona, des dels ulls d’un home, és segurament el punt més interessant de la novel·la, on podem arribar a entendre els motius que la porten a un determinat tipus de vida. Les observacions de la veu narradora també són d’interés per entendre un món, el dels membres de l’alta societat que es relacionen amb una delinqüent com és la protagonista, que relativitzen diversos conceptes de la quotidianitat:

• “siempre he pensado que en el amor no hay parejas, ni triángulos amorosos, sino una fila india donde uno quiere al que tiene delante” (pàg. 87).
• “somos millones de comemierdas que tenemos que curarnos en silencio o, como ha ocurrido tantas veces, morirnos de una sobredosis fecal.” (pàg. 112)

Al mateix temps, Medellín, la ciutat on tots viuen, es converteix en el marc perfecte del creixement i del desenvolupament dels tres protagonistes. Una història que pot impactar per la immediatesa de la descripció i per la síntesi de l’acció relatada.