Melodrama

Melodrama, Jorge Franco, Barcelona, Mondadori, 2006

Una nova història de l’escriptor colombià que, sense deixar els paràmetres expositius de la novel·la anterior, Rosario Tijeras (1999), aborda amb gran destresa una actualització del melodrama. La intriga, el suspense, les característiques d’aquest gènere clàssic són ara actualitzats amb personatges procedents de classes populars colombianes que, traslladats a París, ofereixen una multitud de situacions còmiques i alhora tràgiques. El lector necessita avançar amb avidesa en la seua lectura, tot convertint el llibre en una autèntica sorpresa per al lector que desconeixia l’autor.

La història arranca amb la reconstrucció de la vida de Vidal, un jove bell colombià que ha desaparegut. La seua mare, Perla, amb l’ajuda de la seua germanastra Anabel, recorren el passat del protagonista amb l’esperança de la retrobada. Al mig, l’esperit de rebel·lió de mare i fill, enfrontat amb Livia, l’àvia tancada en si mateixa, que no entén ni comprén les actuacions de la seua filla i el seu nét, iniciat en el proxenitisme masculí en la sauna d’un amic de la família.

L’estructura de la novel·la, tot contraposant plànols de diversos nivells discursius, és sens dubte l’element més interessant i original del llibre. Coneixem així, a través de la multiplicitat de veus i dels canvis temporals, que alternen el present, el passat i el futur en una mateixa pàgina, una història de manera completa. Tot això sense perdre el sentit general de la lectura i amb comentaris irònics del mateix narrador-personatge, Vidal que cerquen la complicitat del lector: “tal vez mi error ha sido mezclar en la historia a los muertos con los vivos” (pàg. 74). Un mèrit atribuïble a la complexitat descriptiva de l’escriptura de Franco, tot i la percepció natural i espontània de gran part de la redacció final.

A l’igual que en Rosario Tijeras, en aquesta ocasió, la primera relació sexual esdevé problemàtica per als seus protagonistes; un fet molt evident en la descripció de la primera nit que l’àvia Livia va passar amb el seu marit: “desde entonces dejaría de ser la que siempre fue para convertirse en la mujer avinagrada que yo conocí.” (pàg. 44). D’igual manera, trobem reflexions crítiques que relativitzen aspectes de la quotidianitat: “cuando uno se desnuda cualquier cosa puede pasar, y si uno es hermoso tiene que aceptar que la belleza es un patrimonio universal” (pàg. 86).

El plantejament de la violència també ofereix imatges d’interés per entendre com un escriptor colombià aborda la realitat del seu país; així, l’ús del “Monstruo” com la personificació de la violència en diverses escenes esdevé una eina descriptiva que ens ajuda a entendre la concreció d’aquest fet en aquella societat.