L’analfabeta

L’analfabeta, Agota Kristof, Barcelona, Laertes, 2005 (2004)

Hem llegit aquest llibre poc després de conéixer l’autora a través de la seua literatura i a poques setmanes de la seua desaparició. L’escriptora hongaresa afincada a Lausanne, que va prendre el francés com a llengua d’escriptura, presenta en aquest petit text una selecció d’onze escenes autobiogràfiques de la seua vida. Una mena d’herència dels fets cabdals des del seu punt de vista, on l’aprenentatge de la lectura, de l’escriptura a partir de la poesia i l’endinsament en la cultura d’adopció planegen en totes les imatges que podem percebre.

Així, en el primer capítol coneixem com “llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.” (pàg. 9). Un deler per conéixer, per aprendre, que va modelant una existència marcada per la guerra i l’exili i, en paraules de la protagonista-autora, per “la incurable malaltia de la lectura” (pàg. 11).

En relació al segon aspecte, potser ben explícita l’afirmació: “d’entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s’escriu no interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que escrius no interessarà mai a ningú.” (pàg. 45). Finalment, l’opció pel francés com a llengua d’escriptura: “aquesta llengua, no l’he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies. A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte. El repte d’una analfabeta.” (pàg. 52). Un testimoni sincer, directe, que obliga el lector a revisar mentalment l’aparent senzillesa dels mots precedents del volum de Kristof.