Vi de solitud

Vi de solitud, Irène Némirovsky, Barcelona, La Magrana, 2009 (1935)

La petita joia de Némirovsky és al seu torn el seu torn més autobiogràfic. El relat de com una família russa —formada per un pare jueu i una gran burgesa— que es refugia a París després de la victòria de la Revolució té molts elements que recorden la vida de l’escriptora que prengué de seguida el francés com a llengua literària. Un plantejament de conflicte continuat entre la filla, Hélène i la mare Bella que sembla tenir un origen personal en la vida de l’autora i que ens remet, sens dubte, a un altre text seu, El ball (1930), on la jove Antoinette vivia un enfrontament ferotge amb la seua mare, la senyora Kampf. Un mateix recurs, un mateix contrast, d’origen autobiogràfic, que esdevé clau en la concepció del desarrelament de la protagonista. En aquest cas, la història dels Karol, amb el Boris i la Bella com a patriarques és la història del desencís i del desarrelament de les famílies benestants russes després de la Revolució. Tot això amb una França que els dóna allotjament i on pretenen dur endavant la mateixa vida d’excessos que abans havien portat. La fragilitat i la superficialitat de Bella Karol, amb la concreció de diversos amants acceptats pel marit, com el jove cosí Max, esdevé un bon punt d’oposició amb els principis vitals que es reafirmen en l’adolescent Hélène.

Hélène és com la Valentina de Carles Soldevila o l’Aloma de Mercè Rodoreda. Tres novel·les de la mateixa època que intenten reflectir la transformació social dels anys vint i trenta, en el període d’enriquiment i de pau política d’entreguerres, on les dones joves mostren un dels punts més importants dels canvis operats. No podem parlar-ne directament d’influències directes, però les semblances entre els tres textos i les concrecions psicològiques de les seues protagonistes són òbvies.  Així, podem trobar diverses intervencions d’Hélène rebutjant la importància de l’amor, en sintonia com les protagonistes de Soldevila i de Rodoreda feien: “D’això en diuen amor?” (pàg. 58), “és lleig i ximple, l’amor…” (pàg. 185). D’igual manera, hi ha el reconeixement propi de la maduració realitzada a causa de les difícils condicions de vida: “Que vell que es pot ser a dotze anys…” (pàg. 80). I una voluntat de reconeixement propi de la condició de gènere: “el que li agradava més de tot era la sensació d’orgull que li donava la consciència del seu poder de dona.” (pàg. 144). L’Hélène, una vegada mor el pare i decideix marxar de casa, amb la companyia del seu gat, emprén el camí per la ciutat de París, per l’Arc de Triomf, com la baixada cap a Barcelona de la novel·la de Rodoreda esmentada. Tot això amb unes tècniques d’aproximació al jo íntim del personatge, com la concreció del monòleg interior, que ofereixen aquesta com una de les novel·les més innovadores i suggerents d’Irène Némirovsky.