La dulce envenenadora

La dulce envenenadora, Arto Paasilinna, Barcelona, Anagrama, 1988 (2008)

Un nou descobriment de l’autor finés d’El bosc de les guineus (1983) i El moliner udolaire (1981). Una novel·la divertida, sarcàstica, on la innocent protagonista, l’anciana Linnea Ravaska, es defensa de la crueltat del nebot Kauko i dels dos amics Jari i Pera. Com en altres històries de l’autor —molt especialment, Deliciós suïcidi en grup (1990)—, el relat avança enmig de despropòsits i situacions surrealistes on tot sembla normal i quotidià. Així, a la manera de Pere Calders, veiem una policia que no és conscient del problema (pàg. 43) i que aboca a la protagonista a organitzar ella mateixa la seua venjança.

Una visió crítica de la societat en aparença benestant d’on l’autor és originari, “Finlàndia era la terra promesa de la burgesia” (pàg. 61), que com en la trilogia de Larsson, ofereix una realitat força crua i contradictòria on el crim i la inseguretat són compatibles amb els medis físics més bells. Enmig de la hil·laritat, també hi ha espai per a la crueltat en línia a la literatura centreeuropea, com és el cas de l’Elfried Jelinek i els seus durs retrats urbans —recordem especialment, Els exclosos (1980)—, protagonitzats pels tres delinqüents extorsionadors de l’anomenada coronela a la novel·la. En definitiva, una novel·la àgil i suggerent per tal de concebre, una vegada més, la lectura amb un efecte positiu sobre la quotidianitat.