L’illa de l’última veritat

Flavia Company, L’illa de l’última veritat, Barcelona, Proa, 2010

Diu Julià Guillamon a la crítica de La Vanguardia, a través de la qual he conegut la novel·la, que al text de Company s’ensuma la influència de Robinson Crusoe, d’El prisionero de Zenda, de la Novela de ajedrez de Stewart Zweig i de La pell freda de Sánchez Piñol. Potser és ben cert tot això i que l’autora, de manera voluntària o no, ha deixat traspuar totes les seues lectures fetes al llarg del temps en un text àgil, suggerent i ben estructurat. La novel·la, amb una extensió breu, atrau al lector, sens dubte, però alhora se sent amb necessitat de més elements.

Tot es construeix al voltant d’un enigma enginyós: la identitat del personatge principal, el metge Matthew Prendel. No serà fins a la fi que descobrim l’autèntica veritat. A la portada, de manera una mica grandiloqüent –i al meu parer, innecessària– s’avisa: “hi ha secrets amb què es pot viure, però amb què no es pot morir”. Amb una imatge ben suggerent, amb un home nu que fa el mort a la mar, trobem una novel·la pretenciosa que no acaba de ser-ho. El lector necessita més dades, més profunditat en la construcció dels personatges, sobretot del metge i del seu company de naufragi, Nelson Souza. Hi ha una tova descripció d’ambients, amb diverses incoherències a l’hora d’explicar l’actuació dels dos nàufrags i la resistència que aparentment mostren. Potser la veu escollida –el relat post-mortem de la companya del metge, Phoebe Westore– limita de manera considerable el relat dels esdeveniments succeïts en l’illa de l’Atlàntic. Una narració en tercera persona o feta per un dels dos protagonistes haguera aportat, sens dubte, la dosi de realisme i de versemblança que el lector cerca sense possibilitat de trobar-lo.

De tota manera, a l’igual que la novel·la referida de Sánchez Piñol, l’interés d’aquesta novel·la en català rau en el desenvolupament d’un gènere –la novel·la fantàstica amb una dosi important de reflexió existencial– no força habitual en la nostra literatura: “Vaig deixar de marcar el pas del temps a la roca. Si un no sap el que passa, un no viu, no és conscient que viu. [...] Els dies, tan iguals els uns als altres, acaben no passant o passen de cop.” (pàg. 81). Una lectura en la qual el lector fàcilment pot esdevenir còmplice de la veu narradora.