La pastoral catalana

La pastoral catalana, Julià de Jòdar, Barcelona, Proa, 2010

Sobre la darrera novel·la de Julià de Jòdar, el primer que el lector fa és afirmar la descripció que en fa Julià Guillamon sobre el llibre: “un llibre d’actualitat amb ambició global, un relat psicològic amb perspectiva històrica, una gran novel·la”. Més enllà de les coincidències que un lector pot tenir amb alguns dels comentaris habituals del crític –de vegades força parcials i farcits de prejudicis–, en aquesta ocasió les subscrivim. Intuïm però, que amb el temps, aquesta serà reconeguda com una de les grans obres de l’autor de Badalona. Sota una aparença senzilla, amb una trama bàsica ens ofereix un munt de descripcions i de reflexions de la Catalunya i del món contemporani més pròxim. Des de les lluites franquistes dels setanta a les incoherències de l’estat democràtic posterior, des de la Barcelona olímpica a les conseqüències que ara se’n deriven, des del triomf de la revolució cubana a la resituació del govern dels Castro, tots aquests elements es concreten en històries secundàries, vivències paral·leles, dels personatges de la novel·la. Una fita històrica destacada és el triomf del primer afroamericà, Barack Obama, en les eleccions dels Estats Units d’Amèrica, que clou, de manera paral·lela als darrers esdeveniments de la novel·la, una trama intensa i farcida de detalls.

Julià de Jòdar, fidel al seu estil reflexiu i crític sobre la societat que coneix, estimula al lector amb un seguit de preguntes retòriques, posades en la ment dels personatges, que potencien la captació de la seua esència. Estem davant d’una novel·la psicològica on els personatges centrals, el Pau, l’Erina, l’Àurea i el Jack, ofereixen la nuesa del seu món interior. Una etopeia que és remarcable en el cas de la primera parella, que viatgen fins a Miami —després de l’interés de l’Erina per retrobar l’amiga Àurea i poder-la ajudar en l’atzucac en què s’ha convertit la seua vida de parella amb el Jack—, que esdevenen els elements narratius de l’escriptor per tal de reconstruir els esdeveniments socials i polítics més destacats de la segona meitat del segle XX. El retrat dels dos protagonistes, el Pau i l’Erina, recorda de vegades les millors pàgines de la narrativa catalana psicològica, com el fragment d’introspecció de tots dos ofert en les pàgines 46 i 47, que ens remet, per exemple, al relat de Carles Soldevila, “Una alarma”. El lector, espectador privilegiat del relat, absorbeix les dues consciències narratives i obté la informació completa sobre la realitat.

D’igual manera, cal ressaltar la minuciositat estructural de l’obra. Amb cinquanta-quatre breus capítols que impregnen d’un ritme viu i latent a la història, l’autor incorpora diverses estructures narratives, com el de les cartes o correus electrònics, al costat de descripcions, notícies, notes, entre altres. Un munt de recursos per alleugerir una novel·la que es veu impregnada, en certs ocasions, de manca d’agilitat discursiva.

L’escriptor ensenya i mostra amb la voluntat d’analitzar i oferir, en boca dels personatges, les incoherències o les hipocresies que han marcat una generació —la seua pròpia— nascuda i crescuda amb el desig de lluitar contra la repressió de les llibertats i per a l’obtenció d’una veu pròpia: “la majoria dels qui tenien vint anys el Maig del 1968 s’han fet amics de l’enemic, han pactat amb els cocodrils, i ells mateixos s’han metamorfosejats en rèptils.” (pàg. 107). Davant d’aquests, el Pau Garcia és presentat com: “no és pas un home d’acció, sinó un analista —tècnicament parlant, un intel·lectual; i en termes històrics, perquè ja té els seus anys, un supervivent dels temps heroics del progressisme juvenil europeu dels anys seixanta del segle passat—.” (pàg. 237). Un sentit crític que ens remet a una lectura anteriorment feta, L’infidel (2000) de Francesc Bodí, un retrat també amarg del desencís davant de la manca de concreció dels objectius percaçats durant la transició democràtica d’aquest país. Ésser lliures, autònoms, una voluntat latent en cadascuna de les seues actuacions, un objectiu dels personatges de la novel·la de Jòdar. Una generació que ve representada, entre altres, pels dos textos que precedeixen la novel·la, el poema “Petita guerra” de Gabriel Ferrater i la cançó “Future” de Leonard Cohen. Un bon preàmbul perquè el lector entenga la base de reflexió de les gairebé quatre-centes pàgines posteriors. Una mena de banda sonora que pot acompanyar la lectura de les històries secundàries de Pau i Erina.

Comptat i debatut, podem destriar diverses sentències o reflexions que poden ser ben suggerents per al lector:

• “La passió ens retorna a un estat primitiu.” (pàg. 20)
• “Ja sou així, la generació del bolero. Molt cantar els amors impossibles, fins que ensopegueu amb un pendó que us deixaria morir més sols que la una…” (pàg. 114)