La bèstia del cor

La bèstia del cor, Herta Müller, Alzira, Bromera, 2009 (1994)

En línia amb els anteriors llibres llegits de l’escriptora en alemany, com L’home és un gran faisà del món (1986), aquesta novel·la traspua angoixa i patiment per tots els costats. Müller aprofundeix novament en la difícil i crítica situació de la minoria alemanya en la Romania de Ceaucescu. En aquesta ocasió assistim al plantejament d’una novel·la coral on diversos personatges, els quatre amics que centren bàsicament l’obra (Georg, Edgar, Kurt i la protagonista), presenten un seguit de matisos de la lluita individual i alhora col·lectiva contra la repressió de la dictadura. Una colla d’amics que troben amb la literatura la força per seguir endavant: “buscàvem diferències perquè llegíem llibres” (pàg. 45). L’anonimat de la protagonista –que es pot confondre, sens dubte, amb la pròpia autora– troba el contrapunt inicial amb el relat del suïcidi de la companya d’escola, Lola, forçada sexualment pels responsables polítics del centre on estudia. La fugida, bé siga física o mental, bé siga amb l’exili a Alemanya o amb la mort-suïcidi, s’ofereix com a únic contrapunt d’uns personatges que no veuen cap altra eixida. La mateixa, l’exili, a la qual es va veure sotmesa l’autora des del 1987.

Així, la crueltat de l’exposició narrativa aporta un conjunt ingent de sentències que relativitzen el sentit últim de la mort: “cada mort és com un sac.” (pàg. 7). Una insensibilitat davant del patiment que ofereix uns personatges freds, insensibles, que actuen sovint com autòmates. Tot això en un relat novament farcit de bellesa poètica –que no estètica– on la prosa esdevé una eina àgil, vigorosa, rítmica, que acompanya i sedueix el lector. Amb el símil que s’inicia amb el títol: “la bèstia del teu cor és un ratolí” (pàg. 67). Una clara referència a l’escassa força del cor, dels sentiments, en el plantejament de les conductes humanes. Un sentiment de por que impregna els joves protagonistes: “davant les nostres cares passava un estol d’animals que fugien. Vaig dir a Georg: la bèstia del teu cor emigra.” (pàg. 74). I l’evidència per a la protagonista, les seues limitacions: “la mort em xiulava des de lluny i jo havia de córrer per acudir al seu costat. Quasi ho tenia controlat. Només una part de mi s’hi resistia. Potser era la bèstia del meu cor.” (pàg. 93).

Una reflexió personal que fàcilment podem entendre els catalanoparlants, tot localitzant la història durant el franquisme:

• Els llibres de la casa d’estiu havien entrat al país de contraban. Estaven escrits en la llengua materna on fa niu el vent. No en la llengua estatal com en el nostre país. Però tampoc en la llengua infantil dels pobles. Els llibres parlaven la llengua materna, però no expressaven la quietud dels pobles que prohibeixen pensar. Créiem que, allà d’on procedien els llibres, tothom pensava. (pàg. 46)