MAD. Destrucció mútua assegurada

Frederic Sentandreu, MAD. Destrucció mútua assegurada, València, Tabarca, 2010

La novel·la de Sentandreu, de qui desconeixia la seua aficció narrativa, ens aporta una història d’adolescents on l’amor entre els joves personatges amaga una reflexió suggerent sobre l’acceptació del nou vingut a la València dels darrers anys; un debat encetat envers la identitat i de la vinculació de les persones que han hagut d’emigrar. València, novament, és vista com un espai literari suggerent, sobre la qual es dirigeixen algunes de les activitats didàctiques de la fi del llibre. En aquest cas, l’Elena i la Mara han vingut des de Buenos Aires i protagonitzen una història on els sentiments d’autodestrucció —base d’un títol força desconcertant i no sé fins a quin extrem adequat per a la novel·la— marquen els límits de les accions dels protagonistes.

El relat parteix d’una estructura minuciosa, trenta-tres capítols, on cadascun ens aporta un grau més en el desvetlament del misteri, tot partint de l’afirmació de Mara, “la nova”: “tot em fa una mica de por” (pàg. 26). De tota manera, el narrador esdevé l’eix vertebrador d’un relat en el qual aquest es converteix en còmplice del lector, amb al·lusions directes com “a vosaltres no us deixaré més temps en el dubte” (pàg. 89). Així, el narrador ens aporta dades contextuals que porten a marcar el paral·lel entre els conflictes dels personatges i la crisi entre els EUA i la URSS de l’any 1969. L’aparició intermitent de la veu del pare aventurer de la Mara ens gratifica en la resolució d’una història que, sense cap dubte, va adreçada a un públic jove i amb ganes de llegir un llibre ben escrit, tot i la simplicitat de la trama.